Parlar de cultura és parlar d’educació —en el sentit més ampli del terme—. Perquè ambdós àmbits es basen en l’aprenentatge tant de conceptes tècnics com humanístics i de les arts, l’autèntica manifestació de l’home universal. Avui, en la societat de l’especialització, cal que l’individu tingui la capacitat de sobrevolar la realitat, de mirar des de la transversalitat per poder navegar més ferm per un món canviant i en crisi constant. És l’educació, i especialment la universitària, la que ha de fomentar aquestes mirades enriquidores per cultivar el pensament crític, perquè si no sabem pensar, no podem repensar. El coneixement ens fa lliures, i quan sortim de l’acadèmia cal que sortim també de la caverna.

La cultura, com l’educació a tots nivells, es converteix sempre en un descobriment o, fins i tot, un redescobriment. Ho comprovem des del Maria Canals cada vegada que posem un piano a disposició de tothom, quan trobem tantes persones que s’animen a reprendre el teclat després d’anys de partitures empolsinades. I no només això: el gran premi que podem oferir a la societat és aconseguir que aquells qui mai han tingut un piano a les mans s’animin a tocar-lo com a eina de gaudi, però també de comunicació i de realització personal. Perquè la música, com deia Haydn, és l’únic llenguatge que comprèn el món sencer. El seu so és tan poderós que ens envolta i interpel·la de manera inevitable quan ens proposa altres mirades sobre la realitat que són tan úniques com universals.

La cultura, com l’educació a tots nivells, es converteix sempre en un descobriment o, fins i tot, un redescobriment. 

 

 

Però la música és també una disciplina que requereix compromís, responsabilitat i mètode, en servei de l’autoexpressió i de l’excel·lència, el mateix que persegueix la universitat. Però l’excel·lència no només s’ha de plasmar artísticament: a la cultura ens calen praxis fonamentades i metodologies eficients. Avui, cal que l'artista sigui un professional que no estigui únicament centrat en la qualitat del resultat artístic, sinó també en el procés per arribar-hi, on participin bons professionals formats a les universitats. Aquest és l’únic camí eficaç per combatre l'amateurisme històric en la cultura i fomentar una comprensió de l'art rigorosa com a engranatge competitiu i, per tant, una eina per rebatre l'eterna qüestió sobre quina riquesa real genera la cultura.

Avui, cal que l'artista sigui un professional que no estigui únicament centrat en la qualitat del resultat artístic, sinó també en el procés per arribar-hi, on participin bons professionals formats a les universitats.

El lligam art-tècnica-excel·lència es fa evident en universitats amb un nombre rellevant d’alumnes estrangers, com és el cas de la UPF o d’ESADE, que acaben gaudint d’un gran èxit professional. Curiosament, en aquest cas, el percentatge d'estudiants que toquen el piano és superior als locals. Si en els més de deu anys de l'OFF Concurs ens hem sorprès de la quantitat de gent que toca el piano, amb més o menys nivell, d'un estil o un altre, en el cas de les universitats, aquesta realitat es multiplica, normalment, de manera directament proporcional al nivell d’exigència dels estudis. D’aquesta manera, posar un piano al campus és una manera de posar en valor la dimensió musical i cultural en l'entorn universitari que, malgrat que hi és implícita, s’acaba convertint en un fet diferencial i de valor quan el piano arriba a l’àgora.

I el món de l’empresa ho té clar. Ja no busca executors, sinó talents creatius, amb un punt d’innovació i de pensament holístic, perquè quan ens centrem en el concret mai podem desprendre’ns del context. Precisament, complementar les carreres universitàries de coneixements específics amb un perfil artístic dóna molta més perspectiva —i empleabilitat—. D’aquesta manera, es pot satisfer la vocació universitària de formar professionals el més complets possibles perquè quan entrin al món laboral siguin el màxim d'eficients i rellevants en l’àmbit socioeconòmic.

Però la cultura, tal com l’entenem nosaltres, és la suma de tot allò que generi pensament crític i fomenti una obertura de mires. Avui és tan important l’amor pel saber intel·lectual com l’emocional i sensitiu, amb un necessari retorn als orígens, on l’individu es definia en relació amb els altres i el seu entorn, amb un respecte i gaudi de la naturalesa, fruit de la seva contemplació. Un viatge ancestral que encara pot semblar visionari, perquè treu de la marginalitat la intel·ligència emocional i la reconnexió essencialment romàntica amb natura, en un món on la petjada del materialisme arracona el paisatge físic i espiritual, imprescindible per guiar la raó a l’hora de generar inquietud i curiositat envers la vida.