En el context d´altres articles sobre universitat i cultura, m’agradaria referir-m´hi des del valor cultural de l’arquitectura en si mateixa (quan mereix aquest nom): el de la recuperació i la rehabilitació d´edificis d’interès patrimonial i el de la integració de peces de valor artístic en els projectes d’arquitectura en el cas de la UPF, des del moment de la seva creació i fins a l´any 2010, període durant el qual vàrem estar-hi estretament lligats conjuntament primer amb J. Llobet, i després amb R. Valls i F. Crespo Arquitectes.

El model urbà adoptat per a la ubicació i la implantació ha potenciat les seves possibilitats pel que fa a la incidència cultural associada al seu procés de creació.

Els diversos centres en què es va anar concretant la UPF van consistir en la recuperació de peces arquitectòniques d’interès artístic i històric, que es completaven per adaptar-les de manera adient als nous usos. És el cas del carrer de Balmes (Sagnier Arq. - Fòrum Vergés) i les Rambles (històric H. Falcon) o dels campus de la Ciutadella (edifici de les Aigües, de Fontserè, i les casernes) i del Poble Nou (antiga fàbrica de Ca l’Aranyó). També la recuperació del palauet de la plaça de la Mercè (Rectorat) i els espais de la UPF a l´estació de França (ales nord i sud i edifici de correus).

El valor cultural que representen els edificis del patrimoni històrico-artístic només pot preservar-se eficaçment si aquests s'omplen d´activitat, sempre que això es faci recuperant i conservant el seu propi caràcter

 

 

El valor cultural que representen els edificis del patrimoni històrico-artístic només pot preservar-se eficaçment si aquests s'omplen d´activitat, sempre que això es faci recuperant i conservant el seu propi caràcter i vetllant perquè, tant les transformacions que cal introduir-hi com la nova arquitectura que s´hi uneix s´hi integrin degudament. També cal que els programes funcionals es modulin tenint en compte les limitacions i les lleis internes del mateix edifici.

Aquest conjunt de requisits s´ha donat en el cas de la UPF al llarg d´aquest ambiciós programa de construccions, gràcies al fet que la Universitat ha tingut clar que els valors arquitectònics, històrics i socials de la seva activitat eren una peça més del seu pla per assolir el nivell de qualitat que li ha estat reconegut.

És difícil trobar un conjunt d’operacions tan important, fet en un termini tan curt, concentrat en un territori limitat i inspirat per una voluntat sostinguda de valorar-ne la dimensió cultural. Un exemple clar de tot això és l´antic dipòsit elevat construït per l´arquitecte Fontserè per acumular l´aigua necessària per regar el nou parc que substituiria l’antiga ciutadella, i donar-hi pressió.

És difícil trobar un conjunt d’operacions tan important, fet en un termini tan curt, concentrat en un territori limitat i inspirat per una voluntat sostinguda de valorar-ne la dimensió cultural.

La gran tradició constructiva del país, basada en la fàbrica de maó devia portar a la solució adoptada, consistent en un conjunt de murs paral·lels, coberts per voltes de canó i contraforts. Els murs són travessats perpendicularment per les naus transversals, generant un bosc de pilars gruixuts de gran alçària. A sobre d’aquest conjunt se situa el dipòsit d´aigua.

L´espai, gairebé abstracte, ja que la seva única funció no és visible, es presenta per les seves proporcions com una catedral d’obra vista. Cap altre en podria haver potenciat més els seus valors i servir-se’n millor de la seva potència formal i càrrega històrica que el de la Biblioteca del campus.

El projecte dels arquitectes Clotet i Paricio va saber trobar la manera de transformar-lo sense modificar-lo, creant una diversitat d´ambients de diferents escales dins una total continuïtat espacial, resolent les necessitats funcionals sense trair cap dels valors de l´edifici històric. El conjunt esdevé per tot això una peça de valor artístic que resol una necessitat, recupera i restaura una peça del patrimoni i enriqueix culturalment la Universitat i la ciutat.