Entenc la cultura com els coneixements i els costums compartits per les persones: el cúmul, la síntesi, de les experiències viscudes. La cultura comença allà on intervé la consciència, a partir i més enllà de la naturalesa i la genètica. La cultura s’estén per totes les activitats de la vida, des de la filosofia fins a la gastronomia o el (ritual de) menjar; del disseny industrial al ball de saló; de la literatura a la jardineria; de la química a la perruqueria. No m’interessa una visió de la cultura separada de la vida, organitzada  en compartiment estancs.

Personalment, hi participo des de la dansa, en general, entesa com habitar el cos amb el cor i la ment, i en particular com a forma d’art, entès com un somni compartit en estat de vigília. Treballo amb formes de cultura que són un coneixement però, també, ineludiblement una experiència.

Entenc la cultura com els coneixements i els costums compartits per les persones: el cúmul, la síntesi, de les experiències viscudes. La cultura comença allà on intervé la consciència, a partir i més enllà de la naturalesa i la genètica.

La dansa, al nostre país, sempre ha estat fora de la universitat. Fa molt poc i amb grans dificultats que, per fi, té la categoria d’estudi de grau superior. En aquest article, però, no vull centrar-me en el lloc que haurien de tenir els estudis de dansa i formes similars de cultura a la universitat; sinó en alguna cosa més bàsica, més general: la presència d’aquestes formes de cultura en el nucli dur de l’educació, inclosa la universitat, i el món del treball. Però no com una activitat complementària, sinó en el nucli dur del seu dia a dia. Per exemple, en l’educació m’agradaria que cada dia, durant una estona, enretiréssim els pupitres de les aules per estudiar des d’aquest espai, d’aquesta manera, en moviment. I que estudiéssim matemàtiques, idiomes o història a través del moviment.

 

 

Com podem entendre la trigonometria sense sentir l’espai? Com retenir els sons d’una nova llengua sense una mestria de les emocions? Com aprendre una ètica sense esforç, sense experimentar el patiment i el plaer? Com estudiar filosofia sense memoritzar amb el cos els seus significats? Qui ens explica què són la nostra ment, el nostre cos i les nostres percepcions? De què serveix memoritzar la forma dels ossos o el sistema digestiu, si no els sentim i superposem això a la informació interna i externa que arriba dels nostres sentits? Com tenir una relació sexual satisfactòria sense ballar, sense sostenir la mirada, sense gestionar el llenguatge del cos? Com aprendrem l’ètica i l’estètica de la vida, els secrets de l’amor i la felicitat, sols amb el coneixement intel·lectual o amb un exercici merament físic? Quantes classes d’odi, de desig, d’amor hem rebut al llarg del nostre ensenyament.

De la mateixa manera, si treballem en una cuina, en una oficina o, en aquest cas, en una universitat, com a professor o a l’administració, on sigui, m’agradaria que de tant en tant apartéssim les taules de treball, que deixéssim estar els ordinadors o els ganivets i les olles, i que balléssim junts una estona des de la perspectiva que aquí exposo. I, en tornar a treballar, que tot el que féssim fos dansa. Amb un cos present, disponible, davant de l’ordinador o en l’activitat laboral que fos. I sentint-nos plens d’imaginació i de memòria, comunicant-nos bé amb els nostres companys, involucrats, situats, ens sentiríem molt millor. Metafòricament parlant, treballaríem molt millor, treballaríem sense treballar.

Aquesta experiència, aquest sentir, no es pot ni comprar ni vendre. Pots comprar una cadira, un viatge, un massatge; però no un moviment de dansa genuí, de debò, aquesta experiència real.

L’essència d’aquest tipus de coneixement —el de la dansa— és iniciàtica: sols es comprèn i es posseeix a partir d’una experiència des del cos, el cor i la ment. El problema és que això xoca amb l’statu quo general, i qüestiona el control, les estadístiques, els plans d’estudis, les avaluacions, la productivitat o les cases d’assegurances. Aquesta experiència, aquest sentir, no es pot ni comprar ni vendre. Pots comprar una cadira, un viatge, un massatge; però no un moviment de dansa genuí, de debò, aquesta experiència real.

Per últim, encara que breument, voldria constatar que entenc la vida com una arquitectura que s’ha de sustentar sobre l’espiritualitat, és a dir, sobre la nostra visió del més enllà. Més enllà de la mort. Més enllà de la nostra percepció quotidiana del nostre planeta. La dansa és un instrument d’aquesta arquitectura, i no la seva finalitat.

Com a mostra del que parlo comparteixo amb vosaltres l’enllaç del vídeo del postgrau dirigit per Amador Vega sobre Ramon Llull, a la UPF, en el qual vaig participar.