El 1931, al començament de la Segona República, es crea, amb ajuda governamental, La Barraca, amb l’objectiu de portar el teatre clàssic espanyol a les zones més rurals o amb poca activitat cultural. El projecte es va presentar a la Universitat Central de Madrid.

Des del seu començament fins a principis de la Guerra Civil espanyola, La Barraca va sumar un grup d’estudiants universitaris, els quals van arribar a representar un total de 13 obres per 74 províncies espanyoles. Federico García Lorca va ser-ne el primer director i Miguel Hernández, l’últim. La Barraca estava coordinada per estudiants de Filosofia i Lletres i hi col·laboraven quatre estudiants més d’Arquitectura així com artistes de l’avantguarda.

La gent acostuma a pensar que aquest va ser un projecte personal de Lorca; però, en realitat, va ser un grup d’estudiants de lletres i de ciències els qui van liderar la proposta, impulsats pel que ja succeïa a l’estranger, on l’existència d’aules de teatre començava a ser habitual.

Advocats i arquitectes, doncs, es trobaven amb els textos clàssics de Calderón o de Lope de Vega. Lorca es va sentir plenament identificat amb la finalitat del projecte. Tant, que fins i tot declarava obertament haver aparcat obres, a mig acabar la seva escriptura, per continuar viatjant amb La Barraca, amb l’objectiu de treure els clàssics dels erudits i portar-los a la llum de l’aire lliure dels pobles. Estic segur que els seus viatges amb La Barraca li van servir per acabar d’escriure tragèdies com Yerma.

Hi va haver una força creadora que sortia de la Universitat i que trencava les normes establertes construint utopies amb un moviment alegre i d’esperança

Podem dir que el teatre universitari es va proposar llavors la renovació de l’escena espanyola i per això s’agafà als clàssics i va anar a buscar el lloc on l’acció era més necessitada. I de tot el que viu i es fa, fins i tot es genera una memòria, que ara coneixem com la “Memoria del teatro universitario”.

Un parell d’anys abans, el 1929, Lorca escrivia El público, una de les obres del seu “teatro bajo la arena”, aquell més atrevit i que es nega a ser vist per espectadors conservadors habituals del “teatro al aire libre”. L’autor escriu un diàleg de cinc estudiants que acabaran sent els protagonistes entusiastes de destruir-ho tot per tal de crear una nova societat. Estudiants que acaben sent precursors d’un públic futur. Hi ha alguna cosa que uneix aquell diàleg amb l’estima de Lorca a La Barraca i en aquell grup d’estudiants, cultes, intèrprets afeccionats, sense defectes de professionals, capaços de generar somnis.

Així, doncs, hi va haver una força creadora que sortia de la Universitat i que trencava les normes establertes construint utopies amb un moviment alegre i d’esperança. Perquè hi havia ganes de coneixement. Un coneixement que es transmetia oralment, en aquest cas mitjançant la paraula i els textos clàssics. Una utopia del coneixement que va voler revolucionar tot un poble amb la universalització de la cultura, que curiosament comparteix part etimològica amb universitat.

És només la força del coneixement la que pot moure cap a la transmissió d’aquest. La pregunta genera pregunta i es creen horitzons que permeten avançar.

És només la força del coneixement la que pot moure cap a la transmissió d’aquest. La pregunta genera pregunta i es creen horitzons que permeten avançar. Aquest horitzó cal que surti sempre de les ganes que dóna el voler conèixer. La Universitat ha sigut i hauria de ser punt de partença i punt d’arribada i, el teatre, un mitjà indispensable.