Ara mateix, Mentrimentres és un podcast d'entrevistes vinculades al món editorial i literari que es publica setmanalment. Intentem no ser presos de les novetats editorials i, a més, estem oberts a propostes externes, perquè el nostre públic col·labori d’alguna manera. El nostre contingut no es limita a parlar d’editorials i ens agrada molt focalitzar-nos en els clàssics.

Doncs, Mentrimentres neix arran de la pandèmia. Un grup d'estudiants d'Humanitats ens trobem que tot just acabem de ser confinats, i necessitem trobar alguna manera de canalitzar moltes emocions. Primer, l’angoixa de la situació i, després, la necessitat de compartir alguna cosa; però sense saber ben bé què. Ens “ajuntem” i decidim crear aquest podcast per divertir-nos; però, de mica en mica, creix i passa per tota una sèrie de processos, fins a desembocar en el format actual d’entrevistes.

Tot i això, actualment, les motivacions del podcast han canviat molt. Al principi, només ens agrupàvem una colla d’estudiants d’Humanitats i parlàvem del contingut que ens agradava, sense cap altra aspiració. Ara, però, també volem abordar un contingut que nosaltres veiem que està poc treballat o que molt poca gent s’encarrega d’omplir.

Doncs, per exemple, ningú estava parlant de Pasolini i nosaltres vam decidir fer un capítol sobre l’escriptor. També hem entrevistat traductors, autors i altres creadors poc coneguts, en què són ells qui ens expliquen què s’ha tractat i què no de la seva obra. Crec que com que nosaltres ens ho prenem amb temps i calma, a les entrevistes entrem en una batalla dialèctica sobre diferents temes i perspectives que generalment no es tenen en compte. Per exemple, ara penso en el capítol que vam fer al traductor de Les allaus de Sils Maria: geologia de Friedrich Nietzsche, Adrià Pujol. En algun moment vam parlar de videojocs i no és un prisma comú entre els que comenten el llibre. Això resulta interessant perquè, tal com ens va dir l’Adrià Pujol, la crítica sempre ha llegit l’obra des de punts generacionals, d’experiència i de classe social molt determinats, que han fet que la lectura del llibre hagi quedat esbiaixada.

La crítica sempre ha llegir l'obra des de punts generacionals, d'experiència i de classe social molt determinats, que han fet que la lectura del llibre hagi quedat esbiaixada

Ens trobem al final del 2020, a punt d'iniciar quart d'Humanitats, i veient que el projecte, tal com l'enteníem, mancava de sentit. A partir d'aquí, nosaltres comencem a donar-li voltes i entrem en una espècie de “mercat” més competitiu; el de les plataformes, les entrevistes, els booktubers i, sobretot, el de les xarxes socials. Vam passar, doncs, de dirigir-nos a un públic molt vinculat a la nostra carrera, a començar a obrir la perspectiva i entrar dins el món literari, sobretot en català.

Això ens va obrir moltes portes, especialment amb els contactes del món editorial, on ens van rebre molt bé. Amb molta rapidesa, ens ofereixen propostes per fer programes molt concrets, com ara un capítol en què vinculàvem alguns autors i traductors a les novetats editorials. Arribats en aquest punt, el podcast va agafar forma d'entrevista, on intentàvem anar a l'arrel del perquè de les obres. És a dir, vam parlar des del concepte o la idea que cerca l'autor en la seva trajectòria, en comptes de limitar-nos a un nom o una publicació aïllada.

Al principi, el nostre públic tendia a estar vinculat al grau en Humanitats; però després de dos anys hem vist com això s’ha diversificat. Però sempre hem tingut un públic jove. Aquest factor a vegades ens costa dir-ho, perquè creiem que la idea de qui són els “joves”, on se'ls cerca i amb quins mecanismes se’ls atrau s’ha folkloritzat molt. El tipus de públic que tenim? Si bé és cert que disposem d’estadístiques, de xifres d’audiències i marges d’edat, al final qui escolta els programes és un públic molt vinculat al món editorial. Això fa que en sapiguem noms i cognoms i, a més, que tinguem una recepció crítica i formada per part seva.

Des de Mentrimentres volem potenciar aquells temes poc tractats o que la perspectiva existent no és la que nosaltres voldríem donar. D’alguna manera, l’objectiu és fer país. Però, fer país en el sentit de veure quins són els conceptes que ens han de vertebrar com a cultura catalana i des d’una perspectiva humanística. Per tant, a partir d’aquí, entendre quins són els relats o relats possibles de la cultura catalana i, a més, construir-los com a societat.

Jo, cada dia, n'estic més convençuda que la necessitat d'estudiar Humanitats, o graus vinculats en aquest món, és fonamental. Crec que et dóna uns coneixements per acostar-te a certs temes, conceptes o idees amb una perspectiva molt transversal. Després podem iniciar un debat sobre si falta practicitat o no al grau; però aquest vessant teòric crec que és bàsic perquè et desperta, et desvetlla i et permet descobrir camins que d'una altra manera hagués estat impossible. Si més no, crec que Humanitats ens ha permès aprendre a buscar i a saber on fer-ho.

Jo, cada día, n'estic més convençuda que la necessitat d'estudiar Humanitats, o graus vinculats en aquest món, és fonamental. Crec que et dóna uns coneixements per acostar-te a certs temes, conceptes o idees amb una perspectiva molt transversal

Crec que és interessant poder portar conceptes que semblen molt allunyats de la societat actual, però que realment són molt presents. Diria que, al final, sempre tractem temes eterns i atemporals a través de la literatura, la filosofia i l'art. D'alguna manera, són rics i ens desperten nous horitzons que des d'una altra via no seria possible aprendre. És una qüestió d'accedir a temes universals des d'una sensibilitat diferent que, com a humanitat, com a éssers vinculats al context històric i a la resta d'alteritats que ens rodegen, és fonamental.

Ara que venim de parlar de Pasolini en el nostre podcast, m'encanta aquesta qüestió. Jo crec que la pregunta és molt adient, però a la vegada és molt problemàtica, perquè cadascú ho veu d'una manera molt diferent. Els mitjans de comunicació s'han contagiat, en aquest cas, d'una inèrcia que s'ha teoritzat molt, que és la de la crisi del 2008, que es tradueix en el fet que des de llavors no es fan moltes coses. La crisi del 2008, en termes universitaris, és el Pla Bolonya. En termes editorials és la gran crisi que afecta com s'edita i l'aparició del que se'n diuen editorials independents, i en els termes de la divulgació literària és la precarització total, i l'aparició de noves plataformes, totes amb una mà al darrere i una mà al davant. El que pensàvem que era més fix, com per exemple els companys de Betevé, ja vèiem que un dia et ve un patronat i et fa fora al carrer. Per tant, seguretat, cap. I garantia, cap. Però evidentment aquest país, si es vol dir país, o aquesta ciutat, es vol continuar explicant i es vol continuar creant des d'espais d'expressió artística, i, per tant, sembla com que sempre hi haurà un espai de resistència. I jo vull pensar que aquest espai de resistència, evidentment, té ganes de ser combatiu; però ens equivocaríem, fins a cert punt, si ens pensem que allà hi succeeixen tota mena de combats.

Aquest país, si es vol dir país, o aquesta ciutat, es vol continuar explicant i es vol continuar creant des d'espais d'expressió artística i, per tant, sembla com que sempre hi haurà un espai de resistència

Jo sempre he tingut un gran debat amb la gent que defensa que quan surten de veure certes obres de teatre haurien d'anar a cremar contenidors, i parlo de teatre; però podríem parlar d'un podcast, literatura, o el que sigui. Si volem fer un teatre que cremi contenidors, a mi em sembla interessant valorar-lo com a tal. En tot cas, jo crec que serà sempre molt més ric tot un treball artístic que ens vinculi individualment al col·lectiu i que, per tant, sigui provocador en el sentit individual, i si ens ha de canviar, que sigui des de les conviccions ideològiques i personals. Prefereixo això últim, més que no pas que, de sobte, tots ens evangelitzem quan sortim d'un espectacle, i salvem no sé qui. Dit això, evidentment s'ha de tenir molt de compte pels temps que corren, que, com sabem, no són gens fàcils i són prou durs.

Si volem fer un teatre que cremi contenidors, a mi em sembla interessant valorar-lo com a tal

Hi ha molts tipus de política. Una molt evident és la que es fa al Parlament o a les institucions econòmiques, polítiques... Però després també crec que Mentrimentres i experiències similars a aquest podcast no deixen de ser com a part d'una militància. Una militància cultural, si li vols dir així, o estètica o ètica... I, a partir d'aquí, veure com encarem el futur i la manera com ens comprenem entre nosaltres.

Si és democratitzadora, és homogeneïtzadora. Per tant, si tornem a Pasolini, ens diria que això ja ho ha fet la televisió, que ens ha creat uns models nacionals i ens ha imposat uns models internacionals. Homogeneïtzar i crear un espai en el qual tots estiguem d'acord, on votem i això, no és ni ha estat mai la vocació cultural ni artística de res. En tot cas, ha estat la dels mitjans de comunicació de masses, i jo crec que mai hem volgut fer això. Nosaltres ens hem aficionat, en tot cas, a la roda que gira més cap al sentit individual o de resistència individual. Això vol dir reivindicar les varietats i les diversificacions, si se’n pot dir així. I, al final, hi ha molt territori per recórrer. Això vol dir reivindicar Víctor Català i el seu llenguatge; però no com una cosa èrtica i morta, sinó com una cosa nova i poderosa. I, d'altra banda, agafar gent que està fent coses el dia d'avui i col·locar-los també un micròfon des d'un punt de visibilització que, a la vegada, no homogeneïtzi i a vegades no desarticuli el que volen dir els seus projectes. Crec que això és una contradicció en si mateixa; però, a la vegada, un desig que ens mou i que ho continuarà fent en un futur.

Nosaltres ens hem aficionat a la roda que gira més cap al sentit individual o de resistència individual. (...) Això vol dir reivindicar Víctor Català i el seu llenguatge; però no com una cosa èrtica i morta, sinó com una cosa nova i poderosa

No sé si mai el nostre objectiu ha estat acostar la cultura als joves. És a dir, crec que nosaltres comencem a crear un contingut i, per afinitats o per l'entorn que tenim, vam començar a tenir un públic jove que al final s'ha acabat afermant. La xarxa de suport o d'escolta és molt jove, però ha estat sense voler. Si comencem a analitzar els motius pels quals hem acabat tenint un tipus de públic més jove, potser és perquè hem intentat parlar d'alguns continguts que quedaven més a l'ombra o que, fins ara, havien estat concentrats o explicats des d'una perspectiva de la qual nosaltres ja n’estàvem cansats, que no estan caducs, però que hi ha altres maneres d'explicar-ho. Potser aquesta altra manera de poder narrar les històries pot ser un incentiu perquè el públic jove o el públic que està naixent s'hagi apropat a nosaltres per curiositat o per motius bàsics.

Crec que les xarxes socials com Twitter o Instagram (les dues que hem utilitzat a part de Spotify) ens han ajudat a crear el mètode "no alternatiu". Sí que és veritat que els mitjans tradicionals han començat a incorporar xarxes socials; però també era la nostra manera de construir el públic que ens escolta. Per tant, crec que ha estat fonamental; és a dir, sense xarxes socials ens hagués costat molt poder arrencar el nostre projecte i poder aconseguir que algú ens escolti. A partir d'aquí, és important entendre com el presentes de cara al públic. Les xarxes són la marca que com a Bernat i Berta hem volgut expressar i portar.

Si no estigués en crisi, no sé què estaríem fent. Però això és tasca dels antropòlegs. Sí, hi ha un punt d'amenaça constant, un punt d'estar en situació de setge; però hi ha un punt que, si la cultura no està subvencionada, què vols fer? Hi ha una dimensió ètica evident i el debat que implica: si no te la fas, te la fan. Per tant, tot allò que no es pugui crear, encara que no siguin espais subvencionables (independents), ho faran els grans i aquests són els que tenen els recursos. Aquests, doncs, crearan discurs, crearan relat i es crearà tot.

Penso que aquí hi ha una mica el joc que ha estat patint la universitat durant els últims anys. Fins a quin punt la universitat realment vol crear país, llenguatge o el que sigui? La UPF vol dir alguna cosa respecte a això, o simplement vol tenir taxes més elevades de matriculació? Aquí hi ha un gran debat, i si abans hem parlat de la crisi del 2008, el Pla Bolonya és això. Què venim a fer a la universitat? Què venim a fer a l'aula? Un Kahoot, una exposició virtual o el que sigui? Tenim carreres, però de vegades no tenim les feines per a les quals ens han preparat aquestes carreres, oi? O, al contrari, tenim feines que han quedat totalment obsoletes perquè la universitat no ha volgut donar resposta, oi? Penso, sobretot, en la tasca filològica que ha quedat totalment aïllada i que si tu ara vols ser un filòleg català o grec tens cada cop menys opcions… I no parlem del paper de la traducció, sobretot en la qüestió literària; però no en les traduccions de l’àmbit tecnològic, que sempre han tingut un nínxol enorme, i que la universitat ha impulsat. Hi ha uns moviments que els mercats econòmics marquen. Tanmateix, la universitat hauria de poder-se protegir respecte a això; si no, què estarem fent, ser una empresa més? A la llarga generarà les seves contradiccions i els seus problemes.

Fins a quin punt la universitat realment vol crear país, llenguatge o el que sigui? La UPF vol dir alguna cosa respecte a això, o simplement vol tenir taxes més elevades de matriculació. Què venim a fer a la universitat? Què venim a fer a l'aula?