Aquell dia d’estiu era especialment xafogós. Escoltava les onades i sentia la brisa fent-me
pessigolles a la pell. De sobte, un ocellot va començar a picotejar quelcom a la sorra....

**

No era un ocell qualsevol. De fet, mai havia vist un ocell com aquell... A mida que picotejava
anava sent jo més conscient de la seva aparença. L’ocell tenia tot el cos blanc, amb unes
pinzellades petites d’un suau color turquesa.. De sobte, va deixar de picotejar i em va
començar a mirar, o almenys això vaig creure. Va estar així uns deu segons, i no vaig apartar la
mirada, fins i tot, vaig imaginar que la bestiola m’estava dient alguna cosa com
telepàticament...

**

Mai he cregut en coses màgiques perquè sempre m’he considerat molt racional però en aquell
moment, tot veient aquell ocell que em mirava, em va embargar una sensació sobrenatural.
Vaig notar un sentiment de pau immensa a l’hora que sentia un calfred. Però el més
sorprenent va estar captar una mena de missatge, un missatge molt clar i nítid que m’arribava
a través d’aquell ocell....

**

El missatge era:

POMPEU, NO TINGUIS POR, NO PATEIXIS PEL FUTR, NO T’ANGOIXIS. VIU EL PRESENT, VIU-LO
INTENSAMENT. LA VIDA ES BREU. VIU-LA.

**

Tot això es va confondre en un xiuxiueig, que escampava el vent. No sabia si era quelcom
imaginari o real. Potser provenia tot del meu interior; de fet, tot és una mica això, oi? Tot
prové i acaba en mi. Per tant, potser no era l’ocell el que em parlava, sinó jo.

**

La calor s’estava fent insuportable i necessitava prendre alguna cosa per refrescar-me. Em vaig
aixecar, però el cap em donava voltes. L’ocell continuava allà, mirant-me. Veia punts blancs.
Allò no marxava. I em mirava.
- No em miris d’aquesta manera. Tu i jo no ens coneixem. Deixa’m marxar...
Què m’estava passant? Teniu el cap xop de suor, les aixelles enganxoses i les mans plenes de
sorra. Em vaig apartar el cabell dels ulls. La cara plena de sorra.

**

Vaig pensar que el millor seria anar cap a casa i dutxar-me. Allò em refrescaria i m’espavilaria
una mica. Havia estat un dia molt estrany.

**

En arribar a casa, com sempre vaig trobar la iaia que em va obrir la porta. Li vaig dir que me
m’anava directament a la dutxa. Ella va murmurar alguna cosa que no vaig entendre i se’n va
anar cap a la cuina.

**

Quan vaig sortir de la cambra de bany, la iaia em va dir que anés amb ella a la saleta perquè
m’havia preparat un berenar. Estava tan relaxat en aquell moment i la iaia feia uns berenars
tan bons que vaig pensar que el dia tan estrany que havia tingut havia tocat ja al seu fi. Però
quan vaig arribar a la saleta quina va ser la meva sorpresa?... Un ocell blanc amb unes
pinzellades petites d’un suau color turquesa estava dins la gàbia que feia anys havíem desat al
quartet de mals endreços, tot cantant, menjant i movent-se tot cofoi dins la gàbia. “Però què
és això iaia?. D’on ha sortit aquesta bestiola?”. La iaia va respondre: “no és bonic fill meu?. Me
l’he trobat a la finestra picotejant la terra de les plantes. M’hi he apropat per espantar-lo i
l’ocell no marxava. Ens al contrari, m’ha començat a donar picades de bec suaus als dits i ha
començat a fer cantarelles. Així que l’he ficat dins la gàbia, li he posat menjar i aigua i està
aquí, la mar de content!”. No m’ho podia creure! Era aquell ocell!