"Perquè, efectivament, de la mateixa manera que, en l’apreciació del bell, la imaginació i l'enteniment produeixen, per mitjà de la seva unanimitat, la finalitat subjectiva de les facultats de l’ànim, aquí la imaginació i la raó la produeixen per mitjà del seu conflicte. [...] contràriament, la síntesi de la multiplicitat en la unitat no del pensament, sinó de la intuïció i, per tant, la síntesi d’allò que és aprehès successivament en un instant, dóna lloc a una regressió, que suprimeix la condició temporal en la progressió de la imaginació i fa intuïble la simultaneïtat."

KANT, Immanuel (2004 [1790]). “Analítica del sublim”, dins Crítica de la facultat de jutjar (Jèssica Jaques Pi trad.), Barcelona: Edicions 62, p. 231-233. 

Peine del viento XV crida a l’abisme que encarnen els entremig; allò que no és. L’entremig que exalta Chillida, pentinant-lo, trasllada el record –potser ferotge– de la puixança de la natura en termes kantians; la força que clava l’espectador en l’obra condemnant-lo a un atzucac físic i imaginatiu enfront d’allò que, vertiginosament invisible i fonedís però puixant, resulta aparentment inaprehensible. L’obra reté el fracàs de l’oxidat instrumentari sensible humà en els intents d'aprehensió de dades estètiques precipitades en un dinamisme exhaustiu. L’encaix del vaivé ventós per les pues de la pinta exalta aquesta pobresa que tenyeix les facultats sensibles humanes en l’intent de copsar escletxes; l’entremig; el vent. Els braços metal·litzats que Chillida estén a la natura neixen d’un cos que petrifica amb la mirada en accedir  al diàleg amb l’humà. La immobilitat, tanmateix, es precipita immediatament en una satisfacció emocionant que brota simultàniament del desplaer fruit de la inadequació de la imaginació i de la temença del cos. Situant la persona en un instant on s’atura i se suprimeix el temps en l'esclat colossal del desplaer i el plaer en conjunció, l’obra possibilita una dissolució de l’atzucac que empresonava l’observador en els límits d’allò que no li és possible. Tanmateix, la potència sacsejant de l’entremig es manté. Malgrat que la imaginació és expandida fins a poder intuir i definir allò que no-és –el vent–, les facultats humanes es mantenen en tensió, intuint contínuament els seus límits. El temps es paralitza en la no-clausura; l’ànim es petrifica en la tensió. S’ocasiona l’aporia de dinàmica atemporalitat que és el sublim.

Elaborat per Laura Aguilar, Marta Fraile, Martina Francesch i Anna Funke Casellas