Títol original: Réfugiés, un marché sous influence; Directors: Nicolas Autheman i Delphine Prunault; Any: 2017; País: França; Duració: 50 minuts

Sinopsi: Refugiats o consumidors? Darrere els 12 milions de persones que viuen en camps de refugiats cada vegada són més les empreses que hi han detectat un mercat que mou anualment 20.000 milions d’euros. Subcontractades per ACNUR, companyies privades de múltiples sectors han començat a invertir en ajuda humanitària perquè els surt rendible econòmicament i perquè aquestes poblacions els serveixen, sense que hi hagin donat el seu consentiment, com a testadors de nous productes. A cavall entre els grans centres de poder occidentals i els camps de refugiats més grans del món (Moria, a Grècia; Elbeyli, a Turquia; Zaatari, a Jordània; Dadaab, a Kènia...), el documental analitza el paper de les empreses privades en la gestió dels camps de refugiats i el control fronterer, així com els efectes de la mercantilització de la crisi migratòria més greu des del 1945.
 

Els camps de refugiats, un nínxol de mercat potencial

Mireia Rom

Universitat Pompeu Fabra / Barcelona School of Management
 

Arreu del món 12 milions de persones viuen en camps de refugiats i més de 60 milions es mouen d’un camp a un altre. Hi arriben fugint de conflictes bèl·lics, catàstrofes naturals o persecucions polítiques. Però més enllà del dolor que comporta l’exili i les seqüeles d’haver-ho deixat tot, algunes empreses també hi han vist una oportunitat de negoci emergent. El documental Refugiats: un negoci a l’alça (Réfugiés, un marché sous influence en la versió original), posa la lupa sobre l’entrada de les empreses privades en la gestió de l’ajuda humanitària, els seus interessos econòmics sobre el terreny i els dubtes ètics que pot generar la seva activitat en un sector que mou anualment 20.000 milions d’euros.

“Els refugiats no escapen la lògica del sistema capitalista”, destaca la veu en off en els primers minuts del documental. Sovint invisibles als ulls dels Estats, els que han abandonat casa seva es troben igualment sotmesos a les lleis del mercat. Start-ups, bancs i empreses conegudes han començat a invertir en productes i serveis dedicats a l’ajuda humanitària. Sense anar més lluny, la multinacional sueca Ikea ha destinat 12 milions d’euros a fabricar un prototipus de mòdul prefabricat per viure als camps. “Les empreses se senten interpel·lades per aquesta crisi”, argumenta Melissa Fleming, portaveu d’ACNUR, l’Alt Comissariat de l’ONU per als Refugiats, per explicar-ne les motivacions. Ara bé, el mateix president de la Fundació Ikea, Per Heggenes, reconeix que “la filantropia forma part del negoci, però, a més, és bona per al negoci”. Per a aquestes empreses, invertir en ajuda humanitària no només suposa complir amb compromisos adquirits de responsabilitat social i millorar la seva imatge de cara a l’exterior, sinó que també els reporta beneficis econòmics directes.

Seguint els passos d’Ikea, altres empreses han entrat en aquest mercat de la mà d’ACNUR, que gestiona els camps de refugiats amb els diners que rep dels Estats membres. Amb un pressupost que l’any 2016 es va situar vora els 9.000 milions d’euros, l’agència ha buscat la cooperació amb les empreses privades amb l’objectiu d’abaratir costos i de proporcionar productes i serveis més innovadors.

La innovació, però, comparteix una frontera poc definida amb l’experimentació. Ho exemplifica el cas de l’empresa Iris Guard. Al camp de Zaatari, a Jordània, les persones refugiades que hi viuen no reben paquets d’aliments, sinó que elles mateixes tornen a ser consumidores i realitzen les seves compres en un supermercat. A l’hora de pagar, utilitzen el sistema de reconeixement biomètric dissenyat per la companyia britànica, que reconeix l’iris de la persona en qüestió i el vincula a una base de dades on consta el número d’identitat que li ha assignat ACNUR, a més d’informació personal relacionada amb l’exili. És un mètode que també s’ha posat en pràctica als camps de l’Iraq i del Líban.

“Volem tots els refugiats i tots els pobres de l’Àfrica”, afirma amb vehemència Imad Malhas, director d’Iris Guard, registrada a les illes Caiman. Per cada transacció, la companyia cobra un 1% de comissió. Andrew Harper, responsable de la Unitat d’Innovació d’ACNUR, argumenta que, per aconseguir acords amb el sector privat, és necessari que aquest hi obtingui un marge de beneficis. Sense qüestionar-ho, Ben Parker, periodista cofundador d’IRIN News, un mitjà especialitzat en informació sobre ajuda humanitària, es pregunta: “Per què s’innova en una regió del món amb persones que han patit traumes?”.

En aquest punt coincideixen tres elements que resulten, com a mínim, qüestionables. Les persones que viuen en camps de refugiats es troben en una situació vulnerable per l’èxode que han hagut d’emprendre, el marc legal en els camps no és tan estricte com ho pot ser en la resta de l’Estat i, sobretot, les persones refugiades no han donat el seu consentiment a participar de la innovació d’aquestes empreses. En ple debat entre la seguretat i la privacitat, s’erigeix la possibilitat que alguns Governs occidentals demanin les bases de dades a ACNUR per obtenir informació confidencial d’aquells que volen entrar al seu país utilitzant la carta de la lluita antiterrorista.

Precisament un dels camps on més s’ha fet present el sector privat en l’ajuda humanitària és en el de la seguretat. D’això, se n’han beneficiat diverses companyies de seguretat privada com G4S, que ha incrementat exponencialment el seu volum de negoci operant en camps de refugiats i centres de registre d’immigrants. La multinacional britànica s’ha vist afectada en els darrers anys per nombrosos escàndols per actuacions contra la dignitat humana, especialment arran de la mort de Jimmy Mubenga l’octubre del 2010, sol·licitant d’asil angolès, i diverses morts en camps de refugiats australians. Sorprèn com William Spindler, portaveu d’ACNUR, assegura en el documental no tenir cap coneixement d’aquestes acusacions.

De la mateixa manera, Frontex, l’agència de control de fronteres exteriors de la Unió Europea, ha rebut un plegat de crítiques per les seves actuacions arran de la crisi migratòria que viu el continent des del 2015. En els últims cinc anys, el seu pressupost s’ha multiplicat per vint. Un període en què també s’han registrat nombrosos incidents per l’ús per part de personal de Frontex d’armes de foc contra les persones refugiades en els controls fronterers. L’agència comunitària també és l’encarregada de la formació dels guardacostes a Líbia per la devolució dels migrants, una zona on s’ha documentat una llarga llista d’abusos. Sense una regulació clara ni un rendiment de comptes transparent, Frontex treballa conjuntament amb els agents policials dels Estats sense que la Unió Europea pugui exercir un control real sobre les seves intervencions, raó per la qual s’han exclamat alguns eurodiputats com Barbara Spinelli, del Grup Confederal de l’Esquerra Unitària Europea, que considera que “Europa es troba en fallida moral”.

Creats sovint amb urgència, els camps de refugiats acaben convertint-se paradoxalment en assentaments a llarg termini i l’estatut de refugiat, en una situació crònica. Al de Dadaab, a la frontera de Kènia amb Somàlia, els primers a arribar-hi ho van fer fa vint-i-sis anys. A hores d’ara ja hi ha deu milions de persones al món sense nacionalitat. Molts d’ells, fills de refugiats nascuts en camps i no reconeguts per cap Estat, atrapats entre un país al qual no poden tornar i un altre on han trobat refugi, però no acollida.

Enmig d’un context insostenible que ha posat contra les cordes la credibilitat i, fins i tot, la pròpia raó d’existència d’Europa, el documental ‘Refugiats: un negoci a l’alça’ assenyala una de les cares més fosques d’aquest segle, el paper de les empreses privades en la gestió de la crisi de les persones refugiades. No tant pels dubtes ètics que pot generar un lucre obtingut arran d’una urgència humanitària (sense el qual probablement no trobarien raó per invertir), sinó sobretot, per les llacunes ètiques i les acusacions d’abusos que s’amaguen en les seves actuacions. Unes pràctiques que no només interpel·len directament la responsabilitat dels Estats, que s’han demostrat manifestament incapaços de gestionar la major crisi migratòria des de la Segona Guerra Mundial, sinó que també posen en entredit els límits d’un sistema capitalista capaç de veure rendibilitat rere els vestigis de la desesperació i la misèria.