Institut d'Estudis Catalans

El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, mitjançant un dictamen / acord signat pel seu president, Enric Prat de la Riba, decidia de «crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans». El Reglament interior fou aprovat per la Diputació el 31 de juliol de 1907.

Inicialment l'Institut s’organitzava quatre seccions: Història, Arqueologia,  Literatura, i Dret, però el decret de creació especificava que es podien crear noves seccions. L’any 1911 l’Institut redueix les quatre seccions creades el 1907 a una de sola, amb el nom de Secció Històrico-Arqueològica, i n’obre dues més: la Secció Filològica i la Secció de Ciències. Actualment l’IEC s’organitza en cinc Seccions: la Secció Històrico-Arqueològica, la Secció de Filosofia i Ciències Socials, la secció Filològica, la Secció de Ciències Biològiques i la Secció de Ciències i Tecnologia.

Els objectius de la creació de l’IEC eren molt clars: "el restabliment i organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana". Aquests objectius responien a un clam de l'opinió pública que s'havia manifestat repetidament i en concret durant les sessions del I Congrés Internacional de la Llengua catalana de l'octubre de 1906.

La nova institució tingué la seu al Palau de la Generalitat (aleshores dit Palau de la Diputació), a les dependències que havia ocupat fins feia poc l'Audiència Provincial.

La Secció Filològica, una de les cinc seccions actuals de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), acompleix des de la seva creació  la funció d’acadèmia de la llengua catalana que té encomanada l’Institut. D’acord amb l’article 3 dels Estatuts de l’IEC, la Secció Filològica té tres línies principals d’actuació:

  • L’establiment de la normativa lingüística.
  • La investigació i l’estudi científic de la llengua.
  • El seguiment del procés de normalització en el conjunt de les terres de llengua i cultura catalanes.

La composició inicial de la Secció Filològica integrava els dos grans lingüistes d’aquell moment: Antoni M. Alcover, que en fou el primer president, i Pompeu Fabra, que esdevindria el principal codificador de la llengua catalana. Al seu costat, hi figuraven tres grans escriptors, de generacions i tendències diverses: Àngel Guimerà, Joan Maragall i Josep Carner, que fou secretari de la Secció. I finalment, un hel·lenista —Lluís Segalà— i un biblista —Frederic Clascar. Pompeu Fabra fou el president de la Secció Filològica des de 1917 fins a la seva mort el 1948.

Pompeu Fabra, considerat el «seny ordenador» de la llengua catalana moderna, havia promogut des de la revista L’Avençuna campanya per a la reforma lingüística. Participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Va impulsar la promulgació de les Normes ortogràfiquesi va elaborar, per encàrrec de l’IEC,  la Gramática de la lengua catalana (1918), que l’Institut va adoptar com a obra institucional. És autor també de les Converses filològiquesi del Diccionari general de la llengua catalana (1932), considerat el diccionari oficial fins a l’aparició del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) el 1995 (segona edició de 2007).

Entre els anys 2005 i 2013 s’ha publicat tota l’obra de Pompeu Fabra, un total de deu mil pàgines que constitueixen els nou volums de les Obres completes, sota la direcció de Jordi Mir i  Joan Solà, amb la col·laboració de trenta especialistes. Amb motiu de l’Any Fabra 2018 es va publicar el Volum d’índexs de les Obres Completes.

Actualment l’Institut ha publicat una nova gramàtica, la Gramàtica de la llengua Catalana (2016) i una ortografia que retoca l’anterior, Ortografia Catalana (2017).

 

 

Destaquem