La figura de Pompeu Fabra
Els primers anys
Pompeu Fabra i la llengua catalana
Fabra i l'esport
Els últims anys
Pompeu Fabra i Poch va néixer a l'antiga vila de Gràcia -concretament al carrer de la Mare de Déu de la Salut-, actualment Barcelona, el 20 de febrer de 1868. Va ser el darrer dels 13 fills que van tenir Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. De tots els seus germans, però, només tres, ell i dues germanes, van arribar a l'edat adulta.
L'any 1873 el seu pare va ser elegit alcalde de la vila de Gràcia. Tres anys més tard, però, la família es va traslladar a Barcelona. Quan tenia només 20 anys, Pompeu Fabra va quedar-se sense pare, una persona que exercia una gran influència en ell.
L'any 1902 Pompeu Fabra es va casar amb Dolors Mestre i Climent, amb qui va tenir tres filles: Carola (1904), Teresa (1908) i Dolors (1912). Pompeu Fabra va viure a Bilbao durant 10 anys amb la seva família, i seguidament, en tornar a Catalunya, es van instal·lar a Badalona, on van viure durant gairebé trenta anys.
Pompeu Fabra i la llengua catalana
Fabra, que havia obtingut el títol d'enginyer químic a l'Escola Industrial de Barcelona (1890) i va ser titular durant deu anys de la càtedra de Química a l'Escola d'Enginyers Industrials de Bilbao (a partir de 1902), va ser però una persona amb una gran vocació per la lingüística, des del dia que, amb 15 anys, va veure que no sabia expressar-se en català quan intentava escriure una carta als seus nebots; la va començar, de manera inconscient, en castellà, i just després de la salutació va aturar-se...La seva important contribució a la gramàtica catalana va iniciar-se, doncs, arran d'aquest fet, en la dècada de 1880, i va prendre cos, a partir de 1889, amb la seva vinculació a la revista L'Avenç. Durant els anys 1890 i 1891 va promoure una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, juntament amb Jaume Massó i Joaquim Casas. La idea principal de Fabra era clara: calia difondre la correcció de la llengua catalana.
L'Avenç, fundada l'any 1881, va ser inicialment una revista dedicada al progrés literari, artístic i científic -aquest era el seu complet: L'Avenç Literari, Artístic i Científic. Revista mensual il·lustrada. Més endavant, però, L'Avenç es va convertir també en una editorial; de fet, es va considerar l'editorial en català més important de l'època, ja que va publicar fins a set revistes pròpies i més de cinc-cents llibres diferents. L'editorial L'Avenç va aplegar a més un nombrós grup d'escriptors i d'intel·lectuals que tenien com a objectiu comú portar a terme iniciatives culturals amb una orientació de caire modernista, la qual cosa la va acabar convertint en una institució determinant en l'evolució de la llengua i la cultura contemporànies. Els amics que Fabra tenia en aquesta institució, i especialment Jaume Massó i Joaquim Casas, van ser partícips de les primeres publicacions importants de Pompeu Fabra, que tenien com a objectiu principal establir les bases d'una profunda reforma ortogràfica que permetés equiparar la llengua catalana a les altres llengües de cultura del nostre entorn.
D'altra banda, va ser Pompeu Fabra qui va fundar, l'any 1911, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i va presidir-la des de 1917 fins a 1948, després que durant els primers anys ho fes Antoni M. Alcover. Pompeu Fabra va presidir també l'Institut d'Estudis Catalans, de manera intermitent, entre 1921 i 1935. D'altra banda, Fabra va ser així mateix catedràtic de la Universitat de Barcelona i, en esdevenir autònoma la Universitat, va ser el president del Patronat universitari (1933).
Per raó del seu càrrec, i arran dels fets d'Octubre de 1934, Pompeu Fabra va ser empresonat al vaixell de vapor Uruguay. No obstant això, els seus estudis lingüístics no es van aturar, i durant les sis setmanes i un dia que va restar empresonat al vaixell va preparar una conferència sobre l'evolució dels mots.
A part dels seus estudis d'enginyeria i de la seva gran passió per la llengua catalana, Fabra també era un gran amant de l'esport; així, va ser soci del Centre Excursionista de Catalunya des de 1891; va ser tennista professional, i membre de la secció de tennis del Futbol Club Barcelona; va fundar el Badalona Lawn-Tennis Club, l'any 1914; va presidir la Federació Catalana de Tennis entre 1927 i 1935; va ser president de Palestra, l'organització nacional de la joventut catalana, entre 1930 i 1935, que organitzava, entre altres activitats, excursions i competicions esportives; i va ser, finalment, el primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives, actualment Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).
Després de la guerra de 1936-1939 Pompeu Fabra es va haver d'exiliar a França. Va entrar a l'estat francès pel coll del Pertús, després d'haver fet nit al Mas Perxés, als afores del terme d'Agullana, a l'Alt Empordà. A França va viure en primer lloc a Illa, municipi nord-català de la comarca del Rosselló, i posteriorment a París, a Montpeller i a Perpinyà. Els últims anys de la seva vida els va passar a Prada, al Conflent, on va morir el dia de Nadal de 1948. És enterrat al cementiri d'aquesta mateixa localitat, igual que la seva filla Teresa. A Prada també van viure altres exiliats cèlebres com Pau Casals, Josep Maria de Sagarra, Joan Alavedra i Francesc Pujols, entre d'altres.
Cal subratllar que, tot i les condicions adverses en què Pompeu Fabra va haver de viure durant els darrers anys de la seva vida, abans de morir va deixar gairebé enllestida una nova gramàtica de la llengua catalana, que va publicar l'any 1956 el seu company Joan Coromines. D'altra banda, l'any 1945 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.
L'any 1947, quan tenia 79 anys i de fet li quedava poc temps de vida, Pompeu Fabra va voler fer testament. I per tal de poder fer-lo en català va desplaçar-se fins a Sant Julià de Lòria, a Andorra, on després d'un llarg i feixuc viatge va poder dictar testament en català. El Mestre ens donava així una darrera lliçó d'enteresa, de coherència i de fidelitat a la llengua i a la nació catalanes.