La crisi sanitària, econòmica i social causada per la COVID-19 s'ha abordat sota paràmetres de política fiscal molt diferents dels seguits per fer front a la crisi econòmica del 2008. En aquella crisi, es va aplicar una fèrria disciplina pressupostària i una important reducció de la despesa pública; a la crisi actual, s'han suspès les regles fiscals, tant europees com nacionals (si bé ha de continuar garantint la sostenibilitat pressupostària a mitjà i llarg termini), i s'ha adoptat un Pla de recuperació per a Europa, que suposa un important volum de despesa públic. El clàssic Marco Financer Plurianual s'ha reforçat amb un Fons addicional específic (Next Generation EU), l'execució del qual compel·leix els Estats membres a invertir en projectes en col·laboració amb el sector privat, que serveixin a la modernització de serveis públics, i que compleixin els reptes de recuperació de leconomia, protecció social, transformació digital i transició ecològica. Per a la consecució dels reptes plantejats, calen nous instruments juridicofinancers. Així, per finançar Next Generation EU, atès el limitat pressupost de la UE, la Comissió Europea recorre per primera vegada a l'endeutament al mercat de capitals en nom de la UE, assumint obligacions amb què obtenir importants ingressos crediticis. Com a conseqüència de la necessitat de garantir aquests emprèstits i contribuir a finançar les despeses del seu reemborsament, la UE es proposa ampliar el seu sistema de recursos propis, en dos sentits: d'una banda, incrementant-ne el marge de maniobra mitjançant la modificació dels recursos ja existents; i, per altra banda, mitjançant la creació de nous recursos propis, destacadament, imposats amb clara finalitat extrafiscal (p. ex. mediambientals). La necessitat de finançar el deute públic europeu com a instrument per sortir de la crisi pot suposar l'impuls definitiu a la creació de nous impostos de la UE.

Aquesta reforma fiscal no és fàcil, degut, entre altres factors, al criteri de la unanimitat dels 27 estats membres per a l'adopció de decisions en matèria fiscal i de despesa; però reflecteix un canvi molt important al si de la UE, tant de la seva pròpia política fiscal com respecte dels Estats, i suposa una reconfiguració de la UE en clau estratègica, que està per definir. En aquest context, el finançament compleix un paper clau en la construcció d'una responsabilitat estratègica de l'Estat. D'una banda, el finançament, i en particular l'activitat financera pública, contribueix clarament a la funció orientadora o de direcció (Steuerung) que desenvolupa l'Estat. A tall d'exemple, es pot destacar el reforçament dels impostos d'ordenació des del vessant de l'ingrés; i, des del vessant de la despesa pública, les subvencions amb caràcter finalista. D'altra banda, la funció estratègica de l'Estat exigeix ​​garantir un finançament que sigui, alhora, inclusiu i sostenible, tant si prové del sector públic com del sector privat. La investigació es projecta en sectors de referència (com aigua, energia, sanitat i serveis socials, xarxes logístiques i telecomunicacions), i té un marcat caràcter interdisciplinari i comparat, amb la participació d'investigadors i professionals, espanyols i estrangers, de l'àmbit del dret financer i tributari, però també d'Economia, Medicina i Gestió als sectors de referència.