Florencia Aliberti, Caterina Cuadros Sbert i Gala Hernàndez

La irrupció al cinema de càmeres de super-8 i 16 mm va suposar, al voltant dels anys 60, un punt d’inflexió a les pràctiques de la imatge i un moment clau per a l’emergència de nous gèneres/formats, com l’autodietari o les anomenades home movies. Les possibilitats d’accés que oferien aquestes noves tecnologies van permetre un desplaçament en les formes de producció pròpies de la indústria cinematogràfica: dels grans platós a l’interior de les cases, de les històries èpiques a les situacions quotidianes, del temps narratiu al temps experiencial. En aquest nou context, encara als marges de la producció cinematogràfica, moltes dones van optar per agafar les càmeres i girar-les cap a elles mateixes. Aquest assaig ofereix un recorregut per algunes peces que aborden la qüestió del cos femení autorepresentat i de com, a partir del gènere de l’autoretrat, les dones han formulat noves formes de (re) escriptura d’elles mateixes a la imatge. La peça transita per diferents estats i espais emocionals, recuperant imatges de dones cineastes que, en un gest d’autorepresentació, pretenen sostreure’s a la visió masculina que domina la mirada sobre el cos femení. Imatges on el cos es mira a si mateix com a superfície d’inscripció per reflexionar sobre les relacions i conflictes amb els espais propers, aturant-se en accions quotidianes i explorant temes com la intimitat, la sexualitat, la masturbació o la maternitat. Aquesta resignificació del subjecte femení invita a una nova concepció espaciotemporal de la imatge, on la durada dels plans, les esperes, els temps morts o les situacions diàries íntimes simbolitzen una ruptura amb les formes de representació d’un dispositiu extremadament masculinitzat com ho era (i és) el cinema.