Espai Tàpies
Espai Tàpies
- Any: 1996 / 2016
- Autor: Antoni Tàpies
L'Espai Tàpies, el centre neuràlgic d’UPF Art Track. L’any 1996 se li encarregà a Antoni Tàpies que fes alguna mena d’intervenció artística de volada en un espai subterrani entre els dos edificis que van trobar durant les obres de remodelació. L’artista va decidir que una universitat, lloc atrafegat i sorollós mereixia un lloc d’equilibri, una capella laica destinada a la reflexió i la introspecció. Tàpies va fer la Sala de la Reflexió.
Aquesta capella és la que dóna nom a l’espai en el que ens trobem, l’Espai Tàpies. Està format per un conjunt de tres espais successius que culminen en la “Sala de la Reflexió”. Aquestes tres sales les podem associar als tres estadis des d’un punt de vista conceptual d’un procés ascètic-místic: la purgativa (en la que ens trobem), la il·luminativa (on es projectarà un vídeo) i la unitiva (la sala de reflexió).
Descobreix més sobre l’autor i la seva obra
Una primera sala, consagrada a l'artista Antoni Tàpies, exhibeix una de les seves obres més originals, de 1990, pintada en el llenç i en el seu revers, del costat del bastidor, procediment que porta a la memòria la tradició flamenca, i una pintura realment representativa de l’obra d'Antonio Saura, un retrat de 1993.
Les obres més destacades de la col·lecció de pintura que la Universitat Pompeu Fabra ha anat creant, sobre la base de l'encàrrec de cartells commemoratius de cada curs acadèmic des de la seva fundació, poden contemplar-se en un monitor –col·locat sobre un cavallet de pintura perquè l'espai adquireixi per un moment l'aire d'un taller–, en el qual se succeeixen alguns dels més prestigiosos autors de la pintura catalana i espanyola contemporània: de Tàpies, Ràfols-Casamada, Guinovart, Perico Pastor o Miquel Barceló a Chillida, Saura, Soledad Sevilla, Perejaume, Frederic Amat o Susana Solano. La sala, que compta amb la complicitat institucional de la Fundació Tàpies, conté els seductors esbossos preparatoris de la capella laica que Antoni Tàpies va dur a terme per encàrrec del rector fundacional de la Universitat, el Dr. Enric Argullol, i un estimulant text manuscrit de l’artista, una mena de manifest visionari i il·luminador, sobre la necessitat de silenci i de recolliment en una societat desequilibrada i convertida en immediatesa i espectacle.
El visitant accedeix llavors a un espai intermedi en el qual podrà contemplar el vídeo de Tàpies concebent la seva capella laica amb el soroll de fons de trepants, serres radials i tornavisos hidràulics, pintant, disposant els seus elements, reflexionant sobre el mateix espai i la seva funció introspectiva, d'embadaliment; un nucli simbòlic al centre de la Universitat. S'ha volgut contextualitzar al vídeo la singular capella de Tàpies agermanant-la amb la capella del Rosario que Henri Matisse –qui un dia va escriure que l'art no era sinó un calmant cerebral– va decorar el 1951 a Saint-Paul de Vence, a la Provença, els esbossos de la qual va pintar en part des del llit a la paret de la seva habitació, als 81 anys, tres abans de morir, i amb la capella que Mark Rothko va concebre, per encàrrec del matrimoni De Menil a Houston, el 1965, i que es va inaugurar el 1971 com un centre de reflexió aconfessional, obert a totes les confessions però no lligat a cap d'elles, un espai en què l'art, com en el cas de Matisse i de Tàpies, contribuís definitivament a una espiritualitat no necessàriament concebuda com un fruit religiós, sinó com a efecte de la sensibilitat.
Aquest interval fa de propileu, que dóna pas a la Sala de Reflexió entesa per Tàpies com una mena de capella laica armada en un cripta cúbica i subterrània de més de 500 m3, de formigó i presidida pel seu Díptic de la campana, de 3 x 5 m (1991), i una columna de ferro dreta i il·luminada sobre una biga d'acer que travessa un espai extraordinàriament singular, un espai en què el silenci i la intensitat simbòlica neutralitzen una claustrofòbia convertida en assossec, en alienació feliç, en redempció. La capella laica, creada per l'artista en col·laboració amb els famosos arquitectes Jordi Garcés i Enric Soria, segueix els protocols d'una instal·lació, això sí, d'efectes estètics elevats a l'enèsima potència. De l'espiritualitat en l'art. Els vitralls o la Bíblia il·lustrada de Chagall, el cicle Miserere de Georges Rouault, la Gran crucifixió d'Antonio Saura, la Mare de Déu amb el Nen Jesús de Banksy o la capella laica de Tàpies de la Universitat Pompeu Fabra. De l'espiritualitat a l'art com a inquietud i com a denúncia, com a religió sense fe però amb humanisme.
