Marta: No preguntem pel nom, els estudis o la ciutat de residència, sinó que fem preguntes que els permetin descobrir interessos en comú abans de conèixer-se.

M: Quan estava a segon de batxillerat, em vaig adonar que ni jo ni els meus companys sabíem què volíem fer: quina era la nostra passió, quines feines hi havia relacionades amb els nostres interessos o com arribar-hi. Vaig pensar que, potser, si ho provàvem abans, sabríem què era el que més ens agradava.

M: El primer que vaig fer va ser buscar una persona que m’ajudés. Vam formar un equip de dues persones i vam contactar amb una associació d’empresaris del nostre poble, a la comarca de la Llitera, a Osca. Després, vam contactar amb instituts i estudiants de la zona. Vam anar fent petites proves amb estudiants de quart d’ESO i de batxillerat fins que vam arribar a la prova definitiva, que vam fer amb diversos instituts i l’Associació d’Empresaris de la Llitera, en què cada estudiant passava un dia amb un professional d’una empresa. Allà vam veure que el projecte podia tirar endavant. Aleshores es va unir a l’equip un programador que ens va ajudar a desenvolupar la web. En aquell moment vam pensar en la idea de fer una aplicació; però, finalment, vam decidir que primer necessitàvem que la idea prengués forma.

I: Al principi treballàvem amb gent propera. Era un ambient molt reduït i diferent del que ens hem trobat a Barcelona. Quan vam arribar aquí, a la Universitat Pompeu Fabra, vam decidir centrar el projecte en els seus estudiants perquè eren els més propers a nosaltres. Així doncs, ara l’enfoquem a estudiants de la UPF. En principi, volem deixar-lo com a projecte de la Universitat, però no descartem expandir-lo en un altre moment.

Iris: Vam considerar que, si ens centràvem en fer-ne un negoci, el projecte deixaria, en part, de ser nostre per a ser una mica més esclau dels diners.

I: Llançar un projecte altruista és, en certa manera, un alliberament. Ho fem perquè volem i perquè ens encanta el que fem. Tenim molt clar que si veiem que el projecte ens continua motivant i seguim aprenent, passant-nos-ho bé i tenim temps per fer-ho, tirarem endavant. Però, si en algun punt veiem que tenim altres prioritats que ens mouen més, potser el projecte passa a un segon pla. És tot molt lliure i, mentre seguim en aquesta línia, continuarem.

M: En diversos projectes que he participat, m’he adonat com de difícil és ser una dona emprenedora. Un exemple molt significatiu és el que em vaig trobar en una conferència. Els ponents van parlar amb els assistents un cop va acabar la conferència; érem tres nois i jo. Un dels ponents era un home que treballava en una consultoria i també es dedicava a gestionar startups agrícoles. El meu pare és pagès i m’interessa molt el tema. Durant la conversa, només mirava els meus companys; era com si jo no existís. En un moment de la conversa, estava parlant sobre una startup agrícola i va dir que no recordava com es deia. Jo li vaig dir el nom i em va mirar amb sorpresa, em va donar la sensació que va pensar: “Però, tu què en saps d’això?”.

Marta: En diversos projectes que he participat, m’he adonat de com de difícil és ser una dona emprenedora.

M: Em va sobtar moltíssim, ja que estava vivint una situació que, tot i haver-ne sentit a parlar, no creia que m’hi pogués trobar mai. Vaig sentir que la meva imatge era la d’una dona que estava duent a terme un projecte emprenedor però que, en realitat, no tenia ni idea de res. A partir d’aleshores, vaig decidir tirar endavant amb molta més personalitat. Em vaig adonar de com de difícil era la posició en la qual em trobava; però també em va donar força per tirar endavant sent conscient d’aquestes dificultats.

I: Vam participar en el programa Ship2b, un programa d’emprenedoria social i educativa. Va ser en aquesta experiència on vam començar a treballar juntes. A partir d’aquí, vam saber realment què era el que volíem fer. Abans no teníem gens clar cap a on tirar. Érem molt influenciables per les idees dels altres, ens faltava personalitat. Ara fem el que creiem més adequat per al projecte, sent molt més fidels a nosaltres mateixes.

Marta: La meva imaginació es complementa amb la dosi de realitat que té l’Iris. Podríem dir que jo sóc la que aporta les idees i ella és la que toca de peus a terra.

M: Bé, sigui per la maduresa personal, l’ambient o les persones que ens envolten, ara és quan millor està funcionant el projecte. Miro enrere i veig que abans era tot molt adolescent. Amb 18 anys em deixava influenciar molt per persones externes. Ara crec que tenim personalitats i habilitats diferents que es complementen molt bé. Des que l’Iris i jo treballem plegades, està funcionant millor que mai: hem après molt de tot el que hem fet i hem escoltat atentament la gent que hem conegut, però sempre analitzant amb el nostre criteri si allò que ens aconsellen ens convé o no.

M: Els nostres plans de futur són, bàsicament, a banda de centrar-nos en contactes entre estudiants i empreses, també fer-ho en experiències dins d’ONG i entitats socials, ja que considerem que haurien de deixar de ser vistes com activitats extrauniversitàries o extralaborals. Volem visualitzar que també poden ser possibles sortides al mercat laboral.

Iris: Ens volem enfocar a aquells graus en els quals és més difícil veure quines són les sortides en l’àmbit social.

M: No. Ens vam adonar que el projecte havia d’anar al nostre ritme i no nosaltres al ritme del projecte. Per exemple, si estem en període d’exàmens i no tenim temps, parem. No tenim una planificació marcada. Al principi del trimestre sí que quedem els caps de setmana per fer reunions; però és tot molt variable.

M: Sí, l’1 de març vam organitzar un esdeveniment a la UPF —amb el suport del Deganat de la Facultat de Traducció i Interpretació—, que va ser molt especial per a les dues. Ens va permetre fer visible la nostra feina. Van venir dos professionals de l’empresa United Language Group (ULG) a parlar amb els estudiants i van simular una experiència organitzada per Appasióname. A més, els vam organitzar altres activitats en grup per conèixer-se ells mateixos i els altres assistents.

Ens agradaria organitzar més activitats com la xerrada que vam fer l’1 de març. Tot i això, per fer-ho, necessitem suport institucional.

I: És difícil desenvolupar un projecte com el nostre, que pertany a l’àmbit social, en un món com el d’avui dia que es basa, en gran part, en les noves tecnologies. La majoria d’estudiants de ciències socials no tenim els coneixements necessaris per expandir les nostres iniciatives i fer que arribin a un gran volum de gent. Crec que els estudiants de ciències socials també hauríem de tenir formació basada en aquests objectius d’expansió de projectes i emprenedoria.