Sí. Pel que fa a les quatre universitats espanyoles, clarament van per parelles. Les Autònomes de Barcelona i de Madrid estan a les rodalies de la ciutat respectiva (per cert, els “Cercanías” de Madrid són força millors que els nostres), plenes de gespa, i els seus edificis són antics i grisos. Són un exemple força paradigmàtic del “desarrollismo” (i, de fet, es van crear pel mateix decret llei durant el franquisme, l’any 68), i tenen una manera de fer que és més “d’anar per feina”. Per contra, la UPF i la Carlos III traspuen competitivitat i progrés; són força més urbanes. Tenen un tarannà més professional, potser una mica més orientat a l’economia, amb un perfil d’estudiants amb un rendiment acadèmic més elevat, que mostra que, malauradament, aquest rendiment sovint depèn de les possibilitats socioeconòmiques. Ara bé, a tot arreu hi ha gent molt maca.

la UPF i la Carlos III traspuen competitivitat i progrés; són força més urbanes

SciencesPo i la Pompeu juguen en lligues diferents, tenen maneres de fer diferents; però sí que hi veig força punts en comú. La comparació és agosarada, perquè a SciencesPo et revisen la motxilla cada dos per tres coincidint amb visites de membres del govern francès i altres personalitats. Has d’ensenyar el carnet a l’entrada i tenen un equip de seguretat digne de la discoteca més exclusiva del món. Hi han passat des de Macron fins a Chirac. L’elitisme es fa notar i la institució pesa. Però si hi ha una cosa que destacaria és la vitalitat del teixit associatiu a les dues universitats: hi ha associacions per donar i per vendre i una pila d’activitats. No ens va costar gaire trobar l’equivalent a la revista l’Universitari: La Péniche, i espero properament poder intercanviar experiències amb ells.

Jo tinc un problema, i és que m’agrada tot, i sovint em costa decidir-me. Ja estava buscant pis a Maastricht per estudiar un grau obert que em permetria combinar assignatures de política amb elements de programació quan les notes de la selectivitat em van regalar l’oportunitat de fer FPE, uns estudis en què ja m’havia fixat des que s’havia creat el grau, fa uns quants anys. No m’ho esperava. Em cridava l’atenció la multidisciplinarietat, el no haver d’escollir, i encara que et quedis potser en un nivell més superficial en cadascuna de les matèries, per a mi val la pena tenir una visió global de tot, i després poder-me especialitzar, si vull.

Crec que l’aproximació multidisciplinària d’FPE és un encert.

Llegia l’altre dia, no recordo on, que els problemes socials, en plural, no són més que diferents arestes d’un sol problema: “El problema social”. I per enfrontar-s’hi —solucionar-lo definitivament és impossible— no sobra cap tipus d’ulleres. Amb les ulleres d’economista maximitzaràs els recursos disponibles, faràs el pastís més gran. Però això és miopia. Calen ulleres de politòleg per entendre que els problemes no se solucionen a base de ser més rics, i necessitem algunes diòptries filosòfiques per ser conscients del lloc des d’on estem pensant, quin corrent de pensament hi ha darrere de cada argument. Crec que l’aproximació multidisciplinària d’FPE és un encert.

Encara recordo com fèiem broma als ferrocarrils tornant de la UAB el dia abans de la declaració de l’estat d’alarma. Els primers mesos van ser molt difícils, i a totes les universitats hem tingut professors que s’hi han adaptat millor, i d’altres, pitjor. En general, crec que hem tingut sort.

El fet de moure’ns d’universitat a universitat ens ha permès experimentar diferents aproximacions territorials a la gestió de la pandèmia. Mentre els amics de Catalunya es passaven el dia fent classe en línia, a Madrid mai vam abandonar la presencialitat, i fins i tot teníem els bars oberts. Coincidir amb el fenomen Ayuso i viure la campanya electoral a Madrid ha estat tota una experiència, de vegades esperpèntica; però “ens n’hem pogut aprofitar” i hem tingut una vida universitària més plena. En el nostre cas, només vam abandonar la presencialitat durant uns mesos, a la primavera del 2020, i encara que una certa virtualitat m’ha permès compatibilitzar els estudis amb un munt d’altres coses, sento que les classes presencials són mil cops millors.

El fet de moure’ns d’universitat a universitat ens ha permès experimentar diferents aproximacions territorials a la gestió de la pandèmia

A classe d’Informàtica, a l’ESO, vam tocar una mica de passada una eina anomenada App Inventor, que permet crear apps sense gaire programació. Allò em va fascinar i aquell estiu vaig dedicar-lo sencer a fer un joc força senzill de tres en ratlla. Jo tenia catorze anys, i a partir d’aquí vaig seguir els passos que m’anaven semblant lògics. Primer, publicar l’app a Google Play; després, posar un nom per a la meva “empresa” i crear un compte de Twitter..., i pel camí vaig aprendre moltes coses sobre màrqueting, desenvolupament web i un munt d’eines digitals.

Vaig fer el treball de recerca de batxillerat sobre el món de les apps, i això va marcar un punt d’inflexió, ja que d’aquí va sortir la meva primera app, amb més de 10.000 instal·lacions, que em va fer adonar de la importància i del pes que tenia tot això. Fins que l’any d’entrada a la Universitat va arribar el primer gran hit, “Jo mai mai”, que va ser número 1 de vendes a Espanya, amb la col·laboració d’un instagramer. M’he format a base de tutorials de YouTube; però, sobretot, a base de prova i error. Per a mi, el món de les apps era —i és— un hobbie, com la lectura o els videojocs.

Hi ha un vers de Josep Vicenç Foix que diu “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. A mi també m’agrada tot; així que faig els malabars que calgui per combinar la faceta política amb la digital. De vegades, és difícil perquè això em fa treure pitjors notes, per exemple. Però, sens dubte, em compensa. Últimament, estic prenent més consciència de les meves limitacions i he d’aprendre a fer renúncies i a prioritzar.

A mi també m’agrada tot; així que faig els malabars que calgui per combinar la faceta política amb la digital

Doncs, sí que vist així sembla que no tingui cap mena de relació. Però el contingut de les aplicacions té un encaix dins de la meva història vital i dels interessos i les inquietuds que tenia en cada moment. Però, és clar, això després no es reflecteix i costa d’entendre des de fora. I pel que fa a la motivació, en un principi, el que em movia era el repte de programar com a tal. Em movia veure com, davant d’una dificultat, intentava trobar les maneres dins de la programació per aconseguir que a la pantalla es reflectís allò que jo volia. Però ja més endavant, a mesura que això va anar creixent i vaig publicar més aplicacions, el que em motivava molt era veure les estadístiques, i veure com en centenars de països la gent s’ho descarregava, veure que tenia accés a saber quantes descàrregues tenia a cada àrea geogràfica. I totes aquestes estadístiques eren molt interessants. Però, és clar, després de mil, dues mil, tres mil descàrregues, tot i que encara no m’ho cregui, ja 30.000 descàrregues al mes fa que un perdi una mica la visió dels números i la seva importància. I ara, a mi, el que em mou és imaginar-me l’impacte social que puguin tenir algunes de les aplicacions que he publicat. En particular, la que ajuda els nens a aprendre a separar paraules per síl·labes. Veure això em mou molt més i em fa tenir moltes més ganes de fer aplicacions que no pas els números grossos de les instal·lacions.

Juga amb les síl·labes és una app amb cinc modes de joc que aspira a aplanar el camí de l’aprenentatge de les bases de l’ortografia catalana, a través de la ludificació (gamification) i generant dinàmiques interactives a classe. És un JClic del segle XXI i és que, sens dubte, l’educació s’haurà d’adaptar a la digitalització. Però en aquest procés hi ha uns riscos immensos pel que fa a la privacitat dels infants i les conseqüències nocives de la tecnologia. El que importa és que aquest procés el liderin els docents, no els programadors. Jo no sóc cap expert en educació.

El projecte va néixer com a part del meu treball de recerca, quan em vaig posar a disposició de la cap d’estudis de primària per desenvolupar una app que resolgués algun repte educatiu persistent. L’app es va utilitzar en unes quantes sessions amb alumnes (a les quals em va encantar assistir) i, en principi, el projecte va quedar allà. Quan va arribar la pandèmia, a tots se’ns va contagiar l’esperit solidari del “tot anirà bé”, i em vaig preguntar què sabia fer jo que pogués ser d’utilitat en aquell context. Així vaig recuperar el projecte, i a través del contacte amb l’Agrupació Escolar Catalana vaig poder posar l’app a disposició de tots els centres educatius de parla catalana gratuïtament. Durant el curs passat, una trentena llarga d’escoles, centres d’educació especial i ONG d’arreu dels Països Catalans es van inscriure a la iniciativa. Crec que l’educació digital és el futur, i no hi ha manera de resistir-s’hi; però això no vol dir que no s’hagi d’utilitzar bé.

Quan va arribar la pandèmia, a tots se’ns va contagiar l’esperit solidari del “tot anirà bé”, i em vaig preguntar què sabia fer jo que pogués ser d’utilitat

D’entrada, vull aclarir que ara per ara Splashapps sóc jo i prou. Algun amic m’ha ajudat en el passat i hem fet algunes col·laboracions amb influencers i entitats; però Splashapps no deixa de ser un projecte meu al qual dedico algun temps. En els pròxims anys vull posar l’accent en l’impacte social. No estic segur de com fer-ho, però una opció seria mantenir una línia d’apps més comercial per fer sostenible econòmicament la resta de l’activitat. També vull endinsar-me una mica més en el món educatiu i continuar millorant les apps que ja he publicat. Tinc un munt d’idees concretes i les vaig acumulant en una llista; però les limitacions de recursos són molt importants. Sobretot el temps: al cap i a la fi, sóc un estudiant i també participo en diverses organitzacions, així que sovint penso que un cop de mà m’aniria molt bé. Si per algun casual algú està llegint això i li interessa el projecte, que no dubti a contactar amb mi.

Tinc un munt d’idees concretes i les vaig acumulant en una llista; però les limitacions de recursos són molt importants

Si alguna cosa m’ha ensenyat FPE és que tot està connectat. Així que, per més que ho volgués, mai acabaria de deixar de banda un dels dos àmbits. A mi, el que m’agrada és la il·lusió ingènua de “fer un món millor”, i aquests anys anant amunt i avall he entès que això és possible des del sector públic, però també des del privat. El tercer sector i l’economia social i solidària han de ser futur, i això no vol dir que la res pública s’hagi d’aprimar necessàriament. La revolució digital afecta de ple les humanitats i l’àmbit social, i estic convençut que el meu futur professional passa per tots dos.

A mi, el que m’agrada és la il·lusió ingènua de “fer un món millor”

No crec que s’hagi d’escollir, tots els camps poden ser complementaris i tinc la impressió que en el món cap a on anem continuarà sent imprescindible l’àmbit digital: hi ha molt de marge per avaluar polítiques públiques digitalment, ser més eficients a l’administració pública gràcies als serveis digitals, imaginar més processos participatius i més democràtics gràcies a l’àmbit digital, etc. Vaig tenir molts dubtes a l’hora d’escollir els estudis; ara sé que no hi ha un motiu per deixar de banda cap d’aquestes passions. En un futur, a un nivell més concret, també m’agradaria treballar o passar un temps en una organització internacional com la Unió Europea o Nacions Unides, per veure com són i si m’agrada prou com per intentar quedar-m’hi.

És importantíssim, perquè és una gran font d’oportunitats per al conjunt de la comunitat universitària. La UE s’està prenent seriosament la European Universities Initiative, que porta l’Erasmus+ al nivell següent, caminant cap a un model d’universitat federal europea a mitjà i llarg termini. Per arribar fins allà, ofereix finançament a aliances internacionals d’universitats com EUTOPIA. Més enllà del finançament, EUTOPIA ens permet agermanar-nos amb universitats d’arreu d’Europa molt bones i amb un perfil similar a la UPF, per potenciar la recerca, repensar el model d’educació superior i fomentar la mobilitat internacional de manera sostenible.

Tot això és molt abstracte i hem ser capaços d’explicar a l’estudiant mitjà què és EUTOPIA i com se’n pot beneficiar. És importantíssim. Jo tinc una teoria, i és que hem de ser principalment els estudiants els qui expandim la taca d’oli entre els companys. En primer lloc, hi ha beques específiques i programes de mobilitat entre les universitats de l’aliança, especialment per a la recerca i la investigació doctoral. Però per als estudiants de grau també hi ha un munt de coses! Hi ha un programa de disseny de solucions a reptes socials que pretén connectar el coneixement generat a les universitats amb la millora del seu entorn, hi ha un club cultural, es donen consells per trobar feina als països respectius, hi ha una comissió de sostenibilitat, conferències amb ponents de nivell... I també hi som nosaltres, l’EUTOPIA Student Think Tank, que publiquem els “papers” dels estudiants des de primer de carrera fins a doctorands, amb la idea d’empoderar-los, i els connectem amb les figures cabdals de les seves disciplines. A mitjà termini volem augmentar la influència de les aproximacions joves als reptes d’avui en dia i traslladar-les a les institucions europees i als actors polítics.

L’EUTOPIA Student Think Tank (EUSTT) ha de ser un espai molt ampli de generació de coneixement compartit, amb la mirada posada en la seva translació social. Durant els darrers mesos hem estat amb els preparatius i amb la campanya de llançament, ja que vam sortir a la llum el passat 4 d’octubre. Som un equip de dotze persones (jo sóc el més jove!) que treballem per àrees. La meva responsabilitat és que estiguem tots alineats, que sapiguem on estem i on anem en línies generals, per no perdre la motivació pel que fem.

En el dia a dia, gestiono les reunions bisetmanals de la Junta i estic molt en contacte amb el president, per coordinar-nos amb la resta de l’aliança EUTOPIA. Darrerament, he donat un cop de mà amb la web a l’Àrea de Comunicació, que, per cert, està liderada per dos estudiants genials de la UPF. En abstracte, m’agrada pensar que facilito les coses als autèntics cracks que formen part del meu equip. De vegades em costa, però crec que he de limitar-me a engreixar la màquina perquè les peces són brutals i van soles.

A les universitats on el teixit associatiu era més feble i, en general, hi havia menys capacitat de resiliència, la pandèmia les ha afectades més. A la Pompeu ens estem recuperant d’una manera relativament ràpida; però jo t’ho sé dir des del punt de vista del món de les associacions, al qual he estat connectat. El problema de fer les activitats en línia s’acabarà, i a les associacions hi ha moltes ganes de fer coses, els cicles de les juntes són molt ràpids i trepidants, ja que els estudiants marxen de la universitat i entra gent nova, amb moltes idees renovades.

Tot i això, la pandèmia ens ha fet molt mal a tots; evidentment, també a la comunitat universitària. Segons la meva opinió, durant aquests anys s’han accelerat processos que ja existien, tant de bons com de dolents. La continuïtat de les activitats de moltes associacions s’ha vist seriosament compromesa; per exemple, les simulacions de la United Nations Student Association of Barcelona (UNSA Barcelona) i els debats de la Barcelona Debating Society (BDS), perquè han faltat els viatges, les conferències internacionals i els debats presencials. Personalment, no m’ha anat tan malament, ja que el fet que bona part de l’activitat s’hagi desenvolupat forçosament en línia m’ha permès continuar molt en contacte amb el que passava a la Pompeu, tot i ser a Madrid i, ara, a París.

Quant als problemes, d’una banda hi ha els de sempre: l’atur juvenil insuportablement alt, l’accés a l’habitatge, compatibilitzar estudis i feina..., sense oblidar que als estudiants també ens preocupa la resta de coses que passen al món, des del canvi climàtic, la ciberseguretat i la violència masclista fins a la situació a l’Afganistan. La part positiva de la pandèmia, i això ho hem abanderat les generacions més joves, és que han aflorat qüestions que abans estaven més ocultes, com és el cas de les cures i la salut mental, especialment el fet d’haver d’estudiar en línia i l’estrès que comporta, i determinades aproximacions sobre com es fan les classes virtuals. Aquí, la mateixa universitat té una responsabilitat ineludible, i em consta que el tarannà que en alguns casos s’ha adoptat és preocupant.

Exactament, a L'Universitari el que volem és donar veu a la nostra generació. Som una generació que ho té molt difícil en molts sentits; però, a la vegada, tenim coses a dir i volem aportar al debat públic. Llavors, el nostre primer objectiu com a associació, reflectit en els nostres estatuts, és donar veu a la comunitat universitària en un sentit ampli, i publicar els seus articles i que les seves opinions se sentin; en segon lloc, volem defensar la pluralitat d’idees, també perquè la universitat ha de ser un espai de reflexió, i en tercer lloc, connectar i reforçar el teixit associatiu. A la Pompeu tenim una sort, que és que tenim associacions de temes molt diversos, i això ens diferencia molt d’altres universitats. I crec que si aconseguim ser una àgora i un espai de connexió de totes aquestes associacions, enfortirem aquest teixit associatiu i farem que l’experiència universitària en general de tots els estudiants sigui molt millor.

No sé si les persones que lideren la UPF són prou conscients de l’immens valor del teixit associatiu d’aquesta universitat, en particular del campus de la Ciutadella. Espero que sí. El teixit associatiu de la UPF és, sens dubte, el tret distintiu que ens diferencia de la resta d’universitats que he visitat a Espanya, i alhora ens apropa a SciencesPo. Estudiants amb el cul inquiet que experimenten en un entorn segur abans d’anar a per totes al món real. Crec que cal augmentar els recursos que es destinen a les associacions, i escoltar les seves necessitats per adaptar els mecanismes administratius que correspongui. Sens dubte, es fa una molt bona feina; però de debò penso que aquesta mena de capital humà és el que marca la diferència i després ens permet posar-nos les medalles als rànquings, perquè repercuteix sobre l’ambient a la Universitat, la capacitat de captar talent internacional, el nivell de la docència, l’organització de congressos amb ponents reconeguts... La UPF és la casa de Deba-t.org, per exemple, i això és molt bo per a la Pompeu i de vegades sembla que no es valora.

El teixit associatiu de la UPF és, sens dubte, el tret distintiu que ens diferencia de la resta d’universitats que he visitat a Espanya, i alhora ens apropa a SciencesPo.

No només a la Universitat, i no només la seva veu, també el seu vot, perquè sigui efectiu. Encara no en sé prou sobre els mecanismes de governança de la Universitat; però, durant la campanya, el rector Amat va proposar coses interessants per escoltar estudiants i associacions. Iniciatives que, d’altra banda, encara no em consta que estiguin en marxa. Tanmateix, no hem de sobreestimar el nostre paper a la universitat. Els estudiants hem d’estudiar, i com és evident hem de tenir veu i vot en la presa de decisions. Han d’existir mecanismes de participació efectiva. La politització d’aquests mecanismes —com ara les pugnes entre sindicats i altres associacions ideològiques— suposa un repte; però no seré jo qui defensi despolititzar aquests espais, perquè seria absurd.

no hem de sobreestimar el nostre paper a la universitat

Em temo que no aprofitem prou els òrgans de participació que tenim, perquè no els coneixem prou. Crec que s’aprofiten d’una manera asimètrica. Hi ha estudiants que estem molt al cas, ens llegim tots els correus i els newsletter, estem implicats... I llavors hi ha una massa important d’estudiants a qui no li interessen massa aquests temes. És a aquesta gent a qui hem d’arribar, i ho hem de fer de maneres diferents i originals. I això no se soluciona únicament amb una campanya institucional, per bona que sigui. Més enllà dels òrgans formals hi ha moltes maneres d’influir, i gràcies a això, per exemple, la UPF va ser la primera universitat espanyola a adherir-se a “Menú Por el Planeta”, a través d’un mecanisme de participació que estava més enllà dels òrgans establerts.

Em temo que no aprofitem prou els òrgans de participació que tenim, perquè no els coneixem prou

Jo sóc molt optimista. Avui sembla que tothom hagi de tenir una frase que es faci seva, una frase profunda per a la bio d’Instagram i l’estat de WhatsApp. La meva és de Martí i Pol, allò de “tot està per fer i tot és possible”. Uns versos més amunt diu que “som on som”. La clau està en això, ser conscients de la realitat i de les seves limitacions pragmàtiques, perdre el temps just enfadant-nos amb els culpables del canvi climàtic i posar totes les nostres energies a revertir-lo, i si cal enviar a pastar fang els culpables, doncs es fa; però no amb ànim venjatiu.

La paraula més política, carregada de connotacions morals, és justícia. Com que cal una narrativa de les solucions avorrides, complexes i sense apriorismes potser es pot sostenir rere aquesta paraula. Una gran prioritat és la justícia climàtica, per tal que degradar el futur de la vida no surti gratis. Això ha d’anar de la mà de la justícia social, perquè cal aturar l’augment de les desigualtats i aconseguir que la gent visqui millor, i és que el creixement econòmic és un mitjà, no una finalitat en si mateixa. La digitalització ens ofereix oportunitats d’anar més ràpid, i també riscos en termes de concentració de poder (per part de governs i d’empreses). També cal justícia global, amb un cert sentit redistributiu.

Crec que una Unió Europea unida i autònoma pot ser clau, i pot jugar un paper de lideratge molt fort en tots aquests àmbits

Crec que una Unió Europea unida i autònoma pot ser clau, i pot jugar un paper de lideratge molt fort en tots aquests àmbits, i ho està intentant (en temes de com el green deal, o les polítiques socials, per exemple). La UE és un espai on crec que tot això s’està fent millor que a la resta del món. Però hem de desenganxar-nos dels EUA, tenir autonomia estratègica i poder liderar el món per collar a tothom, per generar un lideratge positiu. Sempre tenint en compte que l’economia està al servei de la societat, i no al revés.