És una bona pregunta (riu). Ha sigut sempre un tema molt vocacional. Ja des de bastant jovenet m'atreia molt el món judicial: des de les típiques pel·lícules, fins que després vaig començar a interessar-m’hi de manera més seriosa. També per la meva vessant més activista: sempre m’ha motivat que la meva feina pugui contribuir, encara que sigui amb un petit gra de sorra, a millorar les coses, a lluitar pels drets i les llibertats i per fer el món una mica més just.

sempre m’ha motivat que la meva feina pugui contribuir a fer el món una mica més just.

El principal aprenentatge van ser les persones que vaig conèixer. En primer lloc, els companys, que venien d’àmbits molt diferents, tant social com d’origen; però d’ideologia sobretot. Els debats que teníem, tant dins com fora de la Universitat, em van fer créixer molt com a persona i em van fer guanyar tolerància.

També guardo un bon record de molts professors, sobretot els que van saber donar a la carrera de dret el sentit crític, que per a mi és el més important. Aquests professors em van fer reflexionar sobre el dret com a tal i el dret a la societat. Crec que això és un dels aprenentatges més importants que m’emporto. 

Recordo que l'any 2013 va haver-hi una onada molt forta de persecució a Rússia contra el col·lectiu LGTBI. Això em va afectar molt. No era conscient fins a quin punt en altres llocs del món el col·lectiu LGTBI estava perseguit. Era conscient que al lloc on vivia encara hi havia homofòbia, i això m’afectava la meva vida quotidiana. Però crec que va ser a partir d’aquest moment quan vaig començar a tenir consciència que hi ha homofòbia i discriminació i que com a jove homosexual no tinc les coses tan fàcils com les joves heterosexuals. I també que en altres llocs del món la situació és encara pitjor. Crec que va ser aquest moment quan em vaig adonar que no només em volia visibilitzar com a persona homosexual, sinó que també volia fer alguna cosa per contribuir perquè les coses canviïn.

Encaixen bastant bé perquè, per a mi, la meva feina com a advocat és l’eina més potent que tinc com a activista. Crec que a través del dret i del sistema judicial es poden aconseguir canvis molt importants socialment.

Crec que no és necessari posar una línia tan delimitada. Evidentment, hi haurà una part de la meva feina que tindrà una vessant més activista i una altra que, simplement, no la tindrà, perquè com a advocat també puc portar tot tipus de casos. Però, no crec que em porti cap incompatibilitat. Tot el contrari, les dues coses van juntes.

Em va aportar moltíssim en l’àmbit laboral també, però sobretot ho va fer personalment. En aquest punt ja portava un temps treballant amb refugiats i persones que demanaven asil. Moltes d’elles fugien dels seus països perquè els perseguien per ser LGTBI i, per tant, ja coneixia algunes històries. Però sempre és diferent veure-ho des d’un altre context.

Costa Rica és un país on la situació de les persones LGTBI està bastant bé, i per aquest motiu, molts immigrants de Centreamèrica o Llatinoamèrica hi van i demanen asil. Això em va permetre conèixer moltes persones de la regió, que fins i tot disposaven de menys mitjans. El perfil que jo veia era molt diferent al d’Espanya, que eren les persones més afortunades que aconseguien arribar a Europa. Allà eren les persones que estaven al costat –a Nicaragua, Hondures o Equador–, i que amb prou feines havien pogut arribar a Costa Rica. Era gent que acabava d’arribar i vaig poder conèixer les històries de molts d’ells. Va ser una experiència molt gratificant, i que em va aportar molt. 

El perfil que jo veia era molt diferent al que veia a Espanya, que eren les persones més afortunades que aconseguien arribar a Europa. 

Treballo d’advocat al servei jurídic d’Accem, una ONG que dóna assistència a persones sol·licitants d’asil i refugiades, i també a immigrants en general. La meva principal ocupació és donar assistència jurídica a persones que estan encarant el procediment de sol·licitud d’asil: preparar-les per a l’entrevista que han de fer amb les autoritats d'estrangeria per explicar els motius pels quals demanen protecció internacional; preparar les proves corresponents per treballar el seu relat; assistir-les en l’entrevista... Després, durant tot el procés administratiu: des d’aportar més proves per defensar el seu cas fins que tenen una resolució administrativa. I si els deneguen l’asil, posar un recurs a la via judicial.

Per altra banda, col·laboro amb l’Observatori contra l’Homofòbia, a l’oficina de denúncies. Allà portem un registre de les incidències que ens arriben d’agressions i discriminacions per LGTBIfòbia. A banda d’això, assessorem víctimes d’aquests fets. Les ajudem a denunciar si encara no ho han fet, els expliquem com pot ser el procediment judicial i, en algun cas, posem la denúncia com a acusació particular.

Com a advocat en Accem, el principal repte que tenim les ONG que ens dediquem als temes d’asil és que ens trobem en un moment de canvis en el sistema d’asil, on la tendència mundial és de posar les coses cada vegada més difícils per a les persones que arriben i volen demanar asil. Les ONG hem de fer un contrapès a això. Hem de denunciar les vulneracions dels drets humans i continuar intentant garantir que les persones que arriben per demanar asil ho puguin fer amb les màximes garanties, i que es respectin els seus drets.

el principal repte que tenim les ONGs que ens dediquem als temes d’asil és que ens trobem en un moment de canvis en el sistema d’asil, on la tendència mundial és de posar les coses cada vegada més difícils per a les persones que arriben

Per altra banda, quant als reptes del col·lectiu LGTBI, estem en un moment d’expansió de la consciència del col·lectiu. Cada vegada som més conscients que cal denunciar quan hi ha una agressió o una discriminació. També és el moment de defensar el col·lectiu trans, que està patint molta discriminació, i que ara té una visibilització que abans no hi era. Hem d’ajudar i estar al costat de les trans per ajudar-les en la seva reivindicació de drets.

No tenim un perfil específic. Accem es troba dins del programa estatal d’atenció a persones que sol·liciten asil i, per tant, ajudem qualsevol persona que estigui en la posició de sol·licitant. No hi ha cap distinció o discriminació segons el motiu. Hi entren des de persones que són perseguides per ser LGTBI, per motius polítics, per motius religiosos, per ser persones que fugen d’un conflicte bèl·lic, de grups armats com són les bandes a Centreamèrica… Hi ha molts perfils.

El procés d’asil és un procediment que, d’entrada, és administratiu. És a dir, és una sol·licitud que es formula davant de l’oficina d'estrangeria. Aleshores, totes les sol·licituds d’Espanya són examinades per l’Oficina d'Asil i Refugi, que està a Madrid. La persona o bé pot demanar l’asil quan ja està al territori espanyol o en frontera; això vol dir aeroports, ports marítims o fronteres terrestres. La gran majoria el demanen quan ja estan al territori, però també hi ha moltes sol·licituds a frontera, sobretot ara per la via marítima: d’entrada, a les costes de Canàries o a les costes d’Espanya, o per la via terrestre, a Ceuta i Melilla.

Aleshores, la persona, quan sol·licita asil, té una entrevista amb un funcionari –normalment la policia o de l’oficina d'estrangeria– i se li pregunta per quin motiu està demanant asil i si té alguna prova, que normalment no en tenen (no és obligatori, però és recomanable). A partir d’aquí es crea el seu expedient, que s’envia a Madrid, a l’Oficina d'Asil i Refugi. Allà estudien el cas i fan una resolució administrativa, que es pot recórrer a l’àmbit judicial.

La definició de refugiat que té Espanya és la mateixa que la resta de països occidentals, perquè es basa en la convenció de Ginebra de 1951 i en les directives europees. Però, últimament, pot quedar una mica desfasada pel tema dels refugiats climàtics, que abans ningú s’imaginava i està començant a passar. Des d’una òptica de drets humans, també haurien de poder demanar asil aquelles persones que no poden tornar al seu país perquè, per la condició climàtica, ja no poden continuar subsistint.

A més a més, també s’hauria de revisar la definició de refugiat pel que fa a motius d’extrema pobresa. És a dir, els motius econòmics no entren a la convenció de Ginebra ni a les directives europees, ni a la legislació espanyola. Evidentment, obrir l’asil a qualsevol tipus de motiu econòmic seria complicat; però penso que s’haurien de tenir en compte situacions d’extrema pobresa per obrir una mica més la definició de refugiat.

pot quedar una mica desfasada pel tema dels refugiats climàtics, (...) també s’hauria de revisar la definició de refugiat pel que fa a motius d’extrema pobresa.

Al món, crec que hi ha una tendència a polaritzar-se. Hi ha un grup de països que cada vegada avancen més amb els drets LGTBI i un altre bloc de països que cada vegada retrocedeixen més o que es mantenen en l’homofòbia d’estat o en la persecució al col·lectiu per altres agents no estatals. A més, hi entra un factor sociocultural en països que volen separar-se del bloc occidental i que consideren que garantir els drets del col·lectiu LGTBI és una imposició occidental. Hi ha molts països que potser han patit la colonització, també és comprensible que vulguin separar-se de tot el que és occidental; però això és a costa del col·lectiu LGTBI d’aquell país. Crec que això és un problema bastant important que s’ha d’afrontar i que és un repte global. Hi ha molts països on encara es persegueix el col·lectiu i el primer repte global seria donar asil en aquells que marxen d'aquells països perquè la seva vida corre perill i no poden viure-hi.

va ser un pas molt important, ara ha quedat una mica desfasada per diversos motius. És important que s’actualitzi

A Catalunya, s’han aconseguit moltes fites en els últims anys. S’ha aconseguit que tinguem una llei LGTBI pròpia; fa poc que s’ha aprovat la Llei d’igualtat, de tracte i de
no-discriminació, que també és en part d’aplicació a les situacions d’LGTBIfòbia. És molt important avançar també en els drets de les persones trans, que hi ha moltes comunitats autònomes que tenen una llei pròpia; però Catalunya, encara no. A més a més, la Llei LGTBI del 2014 que teníem, que va ser un pas molt important, ara ha quedat una mica desfasada per diversos motius. És important que s’actualitzi. Així com una demanda que portem fent fa molt temps des de les entitats és que s’elabori el reglament que desenvolupi aquesta llei, que porta també des del 2014 i encara no s’ha fet. El reglament és el document on es desenvolupen les pràctiques de la llei; per exemple, el reglament sancionador. Portem des del 2014 reivindicant-ho i són deures encara pendents.

Des de l’Observatori, sempre hem manifestat el nostre suport absolut a la llei trans, imprescindible per posar fi a una discriminació històrica. Hem donat suport a la plataforma trans en l’àmbit estatal quant a la vaga de fam que va iniciar fa un mes, que ja ha acabat perquè va començar la tramitació parlamentària. Per tant, donem tot el suport a la llei que s’està tramitant al Congrés i creiem que és un tràmit necessari per defensar aquest col·lectiu.

Cada cop menys; però, sí. Els drets de les minories sexuals i de gènere van ser ignorats al començament del moviment dels drets humans, després de la Segona Guerra Mundial. Ningú hi pensava perquè eren directament invisibles o discriminats. De mica en mica, s’ha anat utilitzant el llenguatge de les plataformes jurídiques de drets humans per parlar dels drets de les persones que pertanyen a minories sexuals i de gènere.

Hem avançat cada cop més. En l’àmbit internacional ja hi ha alguns documents com els principis de Yogyakarta —que no són un tractat internacional—, però sí un document que diu com els tractats que ja existeixen s’han d’aplicar a aquestes minories. A escala europea, cada vegada hi ha més instruments de jurisprudència. Per exemple, el Tribunal Europeu de Drets Humans, té més sentències que desenvolupen els drets d’aquestes minories. És un camí molt llarg i estem al principi; però crec que la tendència és molt positiva.

És un camí molt llarg i estem al principi

Col·lectivament, les xarxes socials —en general, fent un balanç— són una eina positiva, sempre democratitzadora, on tothom pot dir la seva i on es poden visibilitzar moltes situacions que els mitjans tradicionals no fan. Per exemple, moltes de les situacions que tractem a l’Observatori ens arriben per les xarxes, perquè han discriminat algú. Ho ha penjat al Twitter o a Instagram, s’ha fet viral i la situació té repercussió. També és un bon recurs per reivindicar, fer campanyes… Individualment, com a activista, les utilitzo per visibilitzar el que crec que és important. Tinc un blog sobre drets LGTBI, Triángulo rosa, i a través del Twitter intento difondre el que escric.

A nivell de col·lectiu, les xarxes socials -en general, fent un balanç- són una eina positiva, sempre democratitzadora, on tothom pot dir la seva i on es poden visibilitzar moltes situacions que els mitjans tradicionals no fan.

Evidentment, és una eina de doble tall, perquè a les xarxes també es cometen molts delictes d’odi. No podem evitar que qualsevol pugui utilitzar les xarxes per transmetre aquests discursos, que és la part negativa.

Sempre he volgut escriure perquè és una cosa que m’agrada i gaudeixo molt, i a més, tenia ganes d’escriure ficció; però ho trobava molt difícil, no sabia ben bé què escriure...Vaig fer algun curs, alguna formació… Aleshores, això es va ajuntar paral·lelament amb un altre tema que, com a activista, vaig seguir amb molta preocupació: el que va passar a Txetxènia el 2017. Va començar una persecució molt greu contra el col·lectiu homosexual, en què es parlava de camps de concentració, estaven detenint molta gent, hi havia assassinats i tortures també. Recordo que, com a activista, em removia molt que s’estigués parlant tan poc d’això. Ningú sabia què estava passant. Aleshores, primer, vaig escriure al meu blog i en altres llocs on escrivia sobre el que estava passant a Txetxènia amb el col·lectiu LGTBI. Es van ajuntar les dues coses i vaig pensar que era una bona oportunitat per donar sortida a les meves ganes d’escriure alguna cosa de ficció i aprofitar-ho per donar visibilitat a una cosa que ha passat.

El resultat ha estat el llibre Eternes. És en format novel·la, però el que fa és explicar una història que està ambientada en la persecució que va haver-hi contra el col·lectiu LGTBI a Txetxènia. La història no es diu que passi enlloc, i per tant es podria situar a qualsevol lloc; però està inspirada una mica en com seria la història de dues persones que s’enamoren en un context com aquest, on l’amor d’aquest tipus és perseguit.