Els politòlegs podem ajudar els polítics a dissenyar institucions que facin que les democràcies tinguin una qualitat millor o pitjor. I, evidentment, això té conseqüències molt importants en termes d’implicacions, d’aportar consells perquè els polítics i els parlaments puguin aprofitar aquest coneixement que nosaltres generem per crear dissenys institucionals i polítiques que facin que la vida de la gent sigui millor. Com més informació tinguin els votants, com més puguin castigar o recompensar els polítics corruptes, millor serà la qualitat de la democràcia, millors els resultats que produeix la democràcia, i en darrer terme, millor serà el benestar dels ciutadans.

“Els politòlegs podem ajudar els polítics a dissenyar institucions que facin que les democràcies tinguin una qualitat millor o pitjor”

Cal tenir en compte que els votants són racionalment ignorants en les eleccions i tenen un interès limitat en la política, com és esperable en democràcies representatives que es basen precisament en la divisió del treball: els ciutadans elegeixen representants perquè prenguin decisions en el seu nom i desatenen així el dia a dia de les decisions polítiques. Donades aquestes característiques, les emocions tenen un paper crucial en la mobilització dels votants. Funcionen en certa mesura com a dreceres informatives perquè els ciutadans puguin prendre decisions d'una manera eficient. Les emocions són més fàcils de transmetre que els arguments raonats.

“Els votants són racionalment ignorants en les eleccions i tenen un interès limitat en la política”

Les xarxes socials han canviat radicalment la manera de fer política en termes de les estratègies dels partits i la democratització de la mobilització política. Les campanyes electorals en les democràcies amb sufragi censatari (només els individus privilegiats tenien el dret de votar) del segle XIX es basaven en l'intercanvi de favors/polítiques individualitzats per vots. El reduït nombre d'electors feia possible aquesta mobilització.

Amb el sufragi universal i la multiplicació dels electors l'intercanvi ja no era possible. Atès que els partits tenien recursos escassos, ja van ser necessàries les economies d'escala, és a dir, promeses de polítiques recollides en els programes electorals que transmetien els mitjans de comunicació de masses (diaris, ràdios i televisió) i agents com els sindicats o l'Església. Per descomptat, els partits amb més recursos, els tradicionals, tenien una posició d'avantatge davant dels partits nous o petits.

“L'aparició d'Internet permet tornar als missatges i a les promeses individualitzades del segle XIX”

L'aparició d'Internet permet tornar als missatges i a les promeses individualitzades del segle XIX. Com que les xarxes són gratuïtes, ja no són necessàries les economies d'escala. A més, qualsevol partit, gran o petit, tradicional o nou, té accés a Internet, de manera que s'ha democratitzat la mobilització política. No fan falta grans recursos per a la mobilització.

L’altra qüestió relacionada amb el vot estratègic és que un votant doni suport a la seva segona preferència perquè li ofereix més possibilitats de guanyar que la seva primera preferència, que no té opcions de formar part del govern. A Espanya, durant moltes eleccions això era força important en la competició electoral a l’esquerra, sobretot perquè Izquierda Unida era un partit que no tenia opcions de guanyar escons a gran part dels districtes i molts dels seus votants donaven suport al PSOE. Darrerament, aquest vot estratègic al districte també és força important a la dreta, perquè ara tenim tres partits: Vox, Ciutadans i PP, i a molts districtes, Vox no té opcions de guanyar escons. Aquesta és la primera gran transformació en els darrers anys en termes de vot estratègic.

“Durant molts anys, a Espanya, el partit que guanyava les eleccions generals automàticament era qui governava”

Un altre aspecte, que és força important, és el vot estratègic que té en compte quin tipus de govern es formarà. Durant molts anys, a Espanya, el partit que guanyava les eleccions generals automàticament era qui governava, i no feia falta la formació d’una coalició electoral, perquè sempre hi havia partits petitets, per exemple els partits catalans, que donaven suport a un president per crear un govern. Després del 2015, per la incapacitat de formar govern, aquesta qüestió de qui realment pot arribar a fer-ho s’ha tornat força important. I en les darreres eleccions autonòmiques i municipals, doncs sabem que sí, que està bé votar; però encara és molt més important quin tipus de pactes es faran a posteriori.

Tenint en compte els dos casos sobre vot estratègic que hem comentat, podem dir que Espanya s’està europeïtzant. És cert que l’augment de la fragmentació electoral com a conseqüència de l'aparició de nous partits a Espanya i a Catalunya en els últims anys dificulta la formació de governs estables. Però aquesta situació és la més normal en qualsevol democràcia europea avançada, en què hi ha molts partits, molta oferta, i en què la formació d’un govern i el pacte són part consubstancial de la política. I això no és bo ni dolent; això és la política a l’Europa del segle XXI.

“El multipartidisme i la negociació postelectoral per formar govern són la norma en els països que tenen dissenys institucionals semblants al nostre”

De fet, el multipartidisme i la negociació postelectoral per formar govern són la norma en els països que tenen dissenys institucionals semblants al nostre. Espanya i Catalunya són ara la norma, quan van ser l'excepció durant dècades en perspectiva comparada. En aquest sentit, el que és extraordinari és que mai no hi hagi hagut un govern de coalició a Espanya. Al voltant del 70% de les eleccions en els països que tenen un sistema electoral de representació proporcional com Espanya han donat lloc a governs de coalició. En fi, Espanya no és diferent per la necessitat de negociar com a conseqüència del pluripartidisme, ho és per les dificultats per trobar punts en trobada i formar governs de coalició.

Més aviat al contrari. Amb l'aparició de Podem i Ciutadans, semblava que el conflicte esquerra-dreta s'atenuava; després dels seus inicis, els dos partits s'han convertit clarament en partits d'esquerra i de dreta, respectivament, i han revitalitzat les diferències ideològiques clàssiques. A més, com que des de les eleccions del 2015 l'elecció de president del govern a Espanya depèn de la negociació postelectoral entre els partits, l'eix esquerra-dreta s'ha reforçat. En els últims temps hem vist com cap partit de centredreta o de dreta està disposat a donar suport a Pedro Sánchez, i l'abstenció del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy va suposar una greu crisi interna per als socialistes. El fet que Ciutadans no prevegi la possibilitat de pactar amb el PSOE, però sí que ho faci amb l'extrema dreta de Vox, és il·lustratiu de la importància del conflicte ideològic. El mateix succeeix a Catalunya si canviem l'esquerra-dreta per l'eix nacionalista/independentista. Des del 2012, els resultats de les eleccions són molt similars entre els dos blocs. Que les CUP, extrema esquerra, donin suport (més o menys) al centre-dreta de Junts per Catalunya i no a Catalunya en Comú, per exemple, demostra quin eix preval.

Els aspectes més importants dels dos sistemes electorals (fórmula electoral o nombre i magnitud dels districtes) no han canviat. Sí que ho han fet altres aspectes menys importants. En general, els sistemes electorals (les regles de joc) només canvien quan apareixen nous partits que resulten decisius en la formació de governs i pressionen perquè hi hagi una reforma electoral.

Els sistemes electorals estan subjectes al que en economia s'anomena “els costos de transacció” (els costos de negociació, temps, etc., que exigeixen canviar l'statu quo). Com que les reformes electorals són profundament redistributives (sempre hi ha algun partit que se’n beneficia, de manera que necessàriament n’hi ha un altre que en resulta perjudicat), això fa que siguin excepcionals. En perspectiva comparada Espanya i Catalunya no són, doncs, casos estranys.

Espanya i Portugal són dos dels escassos països al món que mantenen les llistes tancades i bloquejades (en què els votants no poden seleccionar els candidats, ni tan sols canviar l'ordre en què se'ls ofereixen). Les llistes tancades i bloquejades tenien sentit en la transició a la democràcia per reforçar l'organització dels partits a costa dels individus. Quatre dècades després, aquest objectiu s'ha aconseguit i sembla difícil defensar-ne la vigència.

“Les llistes obertes atorguen més llibertat als votants i permeten castigar o recompensar candidats individuals”

Les llistes obertes atorguen més llibertat als votants i permeten castigar o recompensar candidats individuals. La recerca comparada sobre els determinants de la corrupció, per exemple, mostra que els districtes uninominals i les llistes obertes redueixen la corrupció. El mecanisme que explica aquest efecte és que els polítics són més fàcilment controlats pels votants.

És paradoxal que els poders de la Unió Europea hagin augmentat molt en les últimes dècades i, en canvi, l'interès i el coneixement que desperta disminueixi. Una de les raons que expliquen aquesta paradoxa ha estat l'absència d'un poder executiu que sigui elegit pels ciutadans a través de les eleccions al Parlament europeu. No obstant això, aquest tema ja ha canviat i crec que ha passat desapercebut. En aquest sentit, tot i que la UE sigui un lloc comú, són necessàries campanyes d'informació intenses i continuades.

“Em sembla més important crear autèntics partits europeus amb llistes de candidats a escala europea, i no nacionals” 

Em sembla més important crear autèntics partits europeus amb llistes de candidats a escala europea, i no nacionals. La meva predicció és que el futur polític de la Unió Europea passa per aquí. De tota manera, com més gran és un cos electoral i menys influents són les decisions dels individus en el resultat electoral (el que passa quan hi ha 500 milions de ciutadans de la Unió Europea davant dels 45 a Espanya, per exemple), menor és la participació electoral i l'interès i el coneixement polítics.

L’explicació de l'auge de Vox té a veure amb factors de l’àmbit de la demanda i de l'oferta. En el primer cas, els perdedors de la modernització i de la globalització i els individus que se senten amenaçats en termes econòmics i culturals són elements habituals en l'explicació del suport a l'extrema dreta a Europa. En el cas de Vox, caldria afegir sens dubte el conflicte entre Catalunya i Espanya. Pel que fa a l'oferta, el sistema electoral (a les eleccions generals Vox ha sumat escons a les circumscripcions grans), les estratègies de PP i Ciutadans, que han convergit en certa mesura en les propostes de Vox, i l'exagerada presència de Vox en els mitjans de comunicació, són factors crucials.

El desenvolupament del Procés, fins aquest moment, ha deixat clares dues coses. D'una banda, la unilateralitat des de Catalunya, és a dir, actuar al marge de les regles de joc, és un carreró sense sortida. La comunitat internacional (la Unió Europea i els Estats Units) mai no donaran suport a la secessió unilateral de Catalunya. I sense el reconeixement internacional, la independència és una quimera. Segon, l'immobilisme polític i la judicialització de la política des del govern espanyol no faran desaparèixer el suport a la independència a Catalunya.

“És imprescindible negociar des del respecte a les regles de joc i cal que Catalunya avanci en el seu autogovern”

En perspectiva comparada, Espanya és l'únic país del món que respon als fets diferencials amb l'homogeneïtat en la descentralització del poder polític i econòmic. En altres paraules, el "cafè per a tothom" és una fórmula típicament espanyola. D'aquesta manera, crec que hi ha dues conclusions ad futurum sobre el com i el què: és imprescindible negociar des del respecte a les regles de joc i cal que Catalunya avanci en el seu autogovern. Quant autogovern més (més autonomia, sobirania en un estat federal o un referèndum que porti a la independència) és el que toca negociar.

No considero que hi hagi un conflicte entre legalitat i legitimitat. Un principi bàsic de les democràcies representatives contemporànies és l’estat de dret (rule of law). La llei és l'expressió de la voluntat general i ningú no està per sobre d'ella. Qualsevol individu podria apel·lar a la legitimitat de prendre les seves decisions per no respectar la llei, i això ens portaria a una mena d'estat de naturalesa. Qui decideix qui té legitimitat sinó la mateixa legalitat?

“No podem donar l’esquena als canvis a Catalunya perquè la resta de Espanya tingui una opinió contrària”

Una altra cosa és que les lleis no estan escrites en pedra i que, per descomptat, han de revisar-se quan hi hagi majories alternatives. El punt crucial no és el conflicte entre legitimitat i legalitat, sinó reconèixer que les preferències dels ciutadans canvien i adaptar les regles a aquests canvis. En un país com Espanya això es particularment important en la mesura que les preferències polítiques són molt diferents entre els territoris.

No podem donar l’esquena als canvis a Catalunya perquè la resta de Espanya tingui una opinió contrària. No té sentit que dins d’Espanya hi hagi preferències tan heterogènies i un disseny institucional tan homogeni. Aquest és el desafiament que afronten els legisladors. L'estat de dret no és una arma política, sinó la salvaguarda de la resolució pacífica dels conflictes.