Mireia Artigot, professora de l’àrea de Dret Civil del Departament de Dret de la UPF

Imaginem que després de molt buscar, hem trobat un pis a la venda que volem comprar. Abans de signar el contracte de compra-venda anirem al Registre de la Propietat per tal d’obtenir la informació pública i oficial de la titularitat del pis i de les seves característiques (metres quadrats, nombre d’habitacions, distribució...). En base a la informació inclosa al document que ens proporcioni el Registre de la Propietat podrem verificar, entre d’altres coses, si qui ens està venent el pis és el seu propietari i si el preu del pis ens sembla raonable en base a les característiques d’aquest. Confiarem en la informació que el registrador ens proporcioni, ja que una de les seves tasques és verificar que aquesta és correcta. Així doncs, decidim comprar el pis a un venedor desconegut perquè hi ha un intermediari que ha verificat que la informació relativa a la transacció s’ajusta a la realitat.

La tecnologia blockchain (cadena de blocs) permet fer alguna de les funcions que fins ara han desenvolupat els intermediaris als mercats. La blockchain és una tecnologia descentralitzada que abarateix dos costos inherents a les transaccions: els costos de verificació de la informació de la transacció i d’interacció entre els participants al mercat. Si la informació sobre transferències i característiques dels pisos utilitzés tecnologia blockchain, les transaccions es podrien dur a terme de manera molt més econòmica que el que coneixem fins ara.

I com ho fa això? A través de la blockchain, una sèrie d’ordinadors estan connectats en xarxa de manera que la informació que s’introdueix sobre, per exemple, transaccions i/o característiques de productes queda registrada cronològicament a un ledger —com un llibre de registre—, protegit a través d’encriptacions que n’eviten la manipulació i n’asseguren la verificació. Aquesta informació introduïda en un dels ordinadors que formen part de la blockchain és distribuïda a tots els ordinadors que formen la xarxa, de manera que tots tenen la mateixa informació encriptada. Les dades, a la vegada, s’agrupen en blocs que van formant una cadena.

Així doncs, la tecnologia blockchain permet verificar informació i formalitzar transaccions a un cost mínim així com maximitzar la transparència i la seguretat en les transaccions.

No obstant els potencials que presenta aquesta tecnologia, aquesta també planteja reptes a molts nivells. En un sistema descentralitzat com aquest, a qui es podria demanar responsabilitat en cas que el sistema fallés o es col·lapsés? D’altra banda, de qui són les dades que conformen la informació que s’introdueix al sistema? Com i qui pot controlar i evitar el frau respecte a tercers aliens a la blockchain –com el frau fiscal, per exemple– que puguin generar les transaccions que es duen a terme a través de la blockchain? Quina regulació és l’aplicable als contractes que es formulin en aquest sistema? Els contractes que es formalitzen en transaccions que usen tecnologia blockchain són contractes diferents als que fem normalment tant respecte a la seva perfecció com al seu compliment i en la protecció de consumidors.

La tecnologia blockchain encara es troba en un estadi molt preliminar. Planteja un gran potencial que podria arribar a reconfigurar la morfologia de les transaccions i els intercanvis tal com els coneixem ara. No obstant això, també ens presenta grans reptes que, en cada context en el qual utilitzem aquesta tecnologia, haurem d’adreçar.