8. Calidoscopi

Blockchain: la pedra filosofal d’Internet?

Miquel Oliver

Miquel Oliver, cap del Grup de Recerca en Tecnologies i Estratègies de les Telecomunicacions i professor del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions de la UPF

Internet té una assignatura pendent des dels seus orígens: passar a ser una xarxa cent per cent distribuïda. Això vol dir tenir una estructura que no depengui de cap ens central que n’organitzi o en gestioni una part essencial per al seu funcionament. La gran meravella d’Internet ha residit sempre en el seu caràcter distribuït, és a dir, no centralitzat. “La intel·ligència de la xarxa està en els extrems” prediquem a classe, mentre donem compte d’un seguit de protocols molt senzills que ens permeten, amb un sol clic, descarregar qualsevol contingut per molt remot que es trobi.

Però la història no és tan meravellosa com l’expliquem. Una de les peces clau del funcionament de la xarxa consisteix en la jerarquització del seu sistema de noms de domini (Domain Name Server or DNS, en anglès). Aquest mecanisme és el que ens permet “humanitzar” Internet. Vull dir que, en lloc d’haver de recordar el número 84.89.128.15 cada cop que volem accedir a la web de la UPF, ho puguem fer teclejant “www.upf.edu” (o fins i tot si estem un xic mandrosos només “upf.edu”). (si és un ordinal, sense punts)

El servei DNS és similar a una gran agenda amb números de telèfon, oberta a escala mundial. Cada cop que vols fer una trucada a algú cal anar-hi per trobar el seu número. Aquesta agenda és accessible per a tothom, però només és modificable per part d’uns quants, que són els proveïdors de serveis. Així, quan els proveïdors de serveis reben l’ordre d’esborrar algú “molest” els és molt fàcil. En poques hores un servei web pot deixar d’existir si ha estat eliminat de l’agenda DNS. Per exemple, això és el que va succeir el passar 1 d’octubre amb algunes webs a Catalunya.

Ara mateix ens trobem amb la tecnologia anomenada blockchain (també se’n diu cadena de blocs, de la seva traducció literal de l’anglès) com una de les grans promeses que revolucionaran Internet. El fet de ser el motor que ha sustentat criptomonedes tan famoses com el bitcoin o l’ethereum li atorga una robustesa i una fiabilitat tecnològiques sense precedents. Cap empresa, ni cap hacker han aconseguit comprometre aquest enginy tecnològic, utilitzat per crear una cosa tan sensible i vulnerable al frau com és el diner virtual. Així, el blockchain es pot veure com un llistat de transaccions (apunts comptables) amb una marca de temps inalterable i criptogràficament segur (impossible de corrompre). Amb aquests ingredients, molts experts auguren un futur sensacional a aquesta tecnologia, aplicable a un ampli ventall de situacions i de sectors productius (banca i finances, registres electrònics, vendes de cotxes, títols universitaris, etc.), atribuint-li capacitats màgiques.

En els darrers mesos ja hi ha hagut diversos intents d’utilitzar la tecnologia blockchain per aconseguir un directori DNS completament distribuït (ENS, Blockstat o DNSChain en són exemples). Si s’aconseguís, aleshores podríem parlar d’un Internet cent per cent distribuïda i menys intervinguda. El nombre de “contactes” que hauria d’incloure la cadena de blocs (aproximadament un bilió) la fa viable si ho comparem amb la dimensió de transaccions associades avui al bitcoin. Serà la solució? Serà adoptada per la xarxa? Si la resposta a la darrera pregunta és afirmativa podrem dir que, efectivament, hem trobat la pedra filosofal que multiplicarà encara més el valor d’Internet.