El cinema de ciència-ficció no només planteja escenaris futurs, en què el progrés ha transformat les condicions de vida (sigui en un sentit positiu o, més freqüentment, negatiu, de caràcter distòpic). Es tracta del gènere que millor projecta les inquietuds existencials dels éssers humans com a espècie, tant pel que fa a la possibilitat d’altres formes de vida, present o futura, com, sobretot, pel que fa a la interpretació del precís moment que ens ha tocat viure, aquell en què els interrogants emergeixen. Lluny d’inhibir-los, l’art els explicita, gràcies a la humana facultat per a crear imatges i desplegar narratives que els fan més assumibles.
Cadascuna de les sessions del present curs de filosofia, centrades en obres de cinema específiques, permetran avaluar críticament la vigència d’algunes de les propostes més icòniques de la tradició: les contribucions de Plató, Descartes, Kant, Nietzsche o Freud es mostraran actuals a través de la seva capacitat per contribuir a l’anàlisi i comprensió de narratives audiovisuals, en una apassionant retroalimentació amb el llenguatge cinematogràfic. Tindrem presents, en aquest sentit, les interpretacions de pensadors contemporanis, com ara Eugenio Trías o Slavoj Žižek, entre d’altres; aquells filòsofs que han concebut l’àmbit de la ficció com especialment idoni per apropar-se a una comprensió de la realitat.