Vés enrere

(06-08/11/18) XXV Festival Punto de Encuentro d'arts sonores i electroacùstica

(06-08/11/18) XXV Festival Punto de Encuentro d'arts sonores i electroacùstica

Dimarts 6 a Dijous 8 de Novembre. Sala Aranyó i 55.410 (UPF-Poblenou, Roc Boronat 138), entrada gratuïta

06.11.2018

Tres sessions d'activitats —6, 7 i 8 de novembre de 2018— organitzades per l'AMEE, en col·laboració amb Phonos, amb el suport de l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM). La primera sessió (dimarts 6 de novembre, 20 h., sala Aranyó) presenta un programa d'obres per a suport multicanal d'Ariadna Alsina, Gabriel Brnčić, Mercè Capdevila, Oriol Graus Ribas, Pablo Fredes i Tempe Hernández. La segona sessió (dimecres 7 de novembre, 18.30 h., sala 55.410) consisteix en una trobada a càrrec de Maria Gelpí sobre les tècniques electroacústiques soviètiques com una alternativa a la història canònica dels laboratoris nord-americans i centreeuropeus de música electrònica. La tercera sessió (dijous 8 de novembre, 20 h., sala Aranyó) consisteix en un doble concert: d'una banda, s'estrenen obres d'Isaac Diego García, Diana Pérez Custodio i Reyes Oteo en un concert per a clarinet i acció a càrrec de Miquel Àngel Marín; i, d'altra banda, Wade Matthews realitza una improvisació electroacústica.

 

I. Programa d'obres per suport multicanal (Dimarts 6, 20:00, Sala Aranyó)

(realització i difusió: El Sindicato de Altavoces)

Gabriel Brnčić i Carlos Gómez: Quodlibet XXIV, 2018, dedidada a Bárbara Brncic (17')

Ariadna Alsina: Dis-Till-Action, 2014, electroacústica, versió cuadrafònica per l'autora* (8')

Pablo Fredes: Meta sónica/Cromo sónico, 2018, electroacústica, versió octofònica per l'autor* (10')

Tempe Hernández: Impulso I, 2018, electroacústica, versió octofònica per l'autor* (4')

Mercè Capdevila (coautor Roger Casas): Zona Rinxols d'Or, 2018, electroacústica, versió octofònica per Oriol Graus* (9')

Oriol Graus Ribas: Conversa, 2018, electroacústica, versió octofònica per l'autor* (11')

*Estrena absoluta.

Gabriel Brnčić (n. Santiago de Xile, 1942) és un compositor i pedagog dedicat a la música electroacústica i la tecnologia musical, radicat a Barcelona des del seu exili de Buenos Aires al 1974. Va ser director artístic del laboratori de música electroacústica Phonos de Barcelona des de la seva fundació al 1974, així com també professor associat al GME-Cuenca des del 1989. El treball de Brnčić —propiciant la creació de nombrosos laboratoris d'electrònica i informàtica musical i com a tutor de diverses generacions de compositors— presenta una importància determinant en la història de la música electroacústica espanyola. En la faceta de compositor, Quodlibet és la seva sèrie de treballs més important i dilatada —en curs des del 1967— sobre l'estructura, la forma i els problemes de notació i interpretació en la música instrumental i electroacústica. Sobre la versió 11ª de Quodlibet IV Brnčić s'expressa en els següents termes: «Diversos anys després del Quodlibet XIII per a gran orquestra de cordes estrenat a Madrid al 1988, vaig tenir la idea de realitzar un Quodlibet de violes interpretat per mi, que no es va materialitzar fins el 2012. El compositor Carlos Gómez es va encarregar dels enregistraments. Segons la seva recomanació, i a causa de la particularitat dels instruments emprats, comptem amb l'enregistrament d'una viola francesa del Segle XVIII i una altra d'una viola italiana del Segle XIX. Ambdues parts constitueixen el transcurs polifònic de l'obra. Després d'una acurada selecció, es van conformar dos enregistraments que fins ara adonen de la idea dels continguts d'aquest Quodlibet».

Analitzar l'escriptura de la música electroacústica i instrumental és també la tasca d'Ariadna Alsina (n. Figueres, 1980), qui desenvolupa la seva activitat com a compositora en paral·lel amb la recerca sobre l'escriptura del temps en la música mixta (Université Paris 8, tesi doctoral dir. Per Makis Solomos i Alain Bonardi). Alsina ha estudiat a Barcelona amb Gabriel Brnčić, Eduard Resina i Luis Naon (ESMUC); a París amb José Manuel López López, Horacio Vaggione, Christine Groult, Héctor Parra i Martin Matalón des del 2011; en l'Ircam i en l'Haute École de Musique de Genève amb Pascal Dusapin, Luis Naón, Eric Daubresse i Michael Jarrell al 2015-2016. Va ser a més coordinadora del projecte Sons de Barcelona en el Music Technology Group (Universitat Pompeu Fabra). Dis-Till-Action, l'obra que presenta en aquest programa, s'inspira en diferents tècniques i processos utilitzats en la destil·lació de líquids: barreja, vapors, punt d'ebullició, concentració, components volàtils, essència, pressió determinada, extracció, canvis de composició, condensació... Alsina transforma i deriva aquestes idees en una composició amb enregistraments en estudi de diferents objectes sonors i de sons instrumentals.

Pablo Fredes és un compositor xilè format des de l'any 2000 a París amb Sergio Ortega (ENMP de Pantin), Christine Groult (DEM en música electroacústica) i amb José Manuel López López (París 8). Des del 2005 viu i treballa a Barcelona, on cursa el Màster de composició musical i tecnologies del so (UPF), i posteriorment, exerceix una activitat docent en la Universitat Pompeu Fabra i en Hangar. Dirigeix el cicle de Phonos "El Sindicato de Altavoces". L'obra Meta sónica/Cromo sónico que estrena en aquest programa parteix d'una reflexió sobre dues concepcions oposades del temps (mecànic/dispers o continu/entretallat) i entre un pla sonor (una sort de vèrtex en el qual es debaten sonoritats toves i dures) i un cant (entre l'interior i l'exterior). En aquesta obra, el pla i el cant constitueixen els impulsos sonors que Fredes denomina cromo. En les seves paraules: «Meta sónica: des d'algun límit, en algun interior. Cromo sónico: qualsevol làmina sonora i cantant aquí davant».

Un enregistrament de sons concrets processats digitalment conforma la peça Impulso I, pre-estrenada a Hangar en una versió estereofònica. Aquesta obra de Tempe Hernández (n. Buenos Aires, 1978) parteix del treball de Màster d'Arte Sonoro de l'UB. Hernández és un artista sonor que desenvolupa la seva pràctica en instal·lacions i en el mitjà audiovisual gràcies al suport del programa de residències Media Estruch i de la instal·lació col·lectiva titulada In a Silent Way (2018) dins el Convent de Sant Agustí de Barcelona. Hernández viu a Barcelona on treballa com a intèrpret i compositor en col·laboració amb el grup de jazz contemporani Unexpected i amb el projecte de música experimental Pampa Niwe.

La peça Zona Rinxols d´Or de Mercè Capdevila —coautoria amb Roger Casas— parteix d'una reflexió sobre la possibilitat de vida interplanetària: l'expressió que dóna títol a aquesta obra, Goldilocks planet, designa col·loquialment en astronomia un hipotètic exoplaneta situat a la zona habitable d'un estel. Capdevila (n. Barcelona, 1946) és una artista formada a l’escola Massana de Barcelona i al Kunsthandwerk Schule Pforzheim. Compositora formada en Phonos, va treballar a l'estudi d'Aaron Copland de la Universitat de Nova York, en Queens College, com a compositora convidada (1993-1994). És una de les fundadores d'AMEE al 1987. Entre el 1985 i el 1989 va realitzar una sèrie de concerts-espectacle de música electroacústica i rajos làser amb el compositor Oriol Graus.

Oriol Graus (n. Barcelona, 1957) va estudiar composició amb Gabriel Brnčić i informàtica musical amb Luis Callejo a Phonos. Igual que Capdevila i el propi Brnčić, és membre fundador de l'AMEE. Va formar part del grup de música tradicional Lahiez. Ha treballat amb l'arquitecte Sergi López-Grado en una sèrie de projectes musicals enfocats a la creació de paisatges sonors urbans, entre ells Camins d’aigua. El seu treball mostra interès per aplicar a la música instrumental certes tècniques compositives pròpies de l'electrònica. Dins d'aquest programa estrena la peça Conversa, de la qual es diu: «L'home no és capaç de saber, amb tot el seu coneixement, què és el que diu la pluja quan cau sobre les fulles dels arbres, o quan les seves gotes colpegen en els vidres de la finestra. Malgrat que no sap el que la brisa està dient a les flors dels camps,  el cor de l'home pot sentir, i captar el significat d'aquests sons que fan vibrar els seus sentiments. La saviesa eterna sovint parla en un llenguatge misteriós. Ànima i natura conversen juntes, mentre l'home es queda sense paraules i perplex» (Khalil Gibran). Molt especial agraïment a la Pilar Subirà i a Wade Matthews per la lectura del text en aquesta obra.

 

II. L'electroacústica soviètica al refugi de la tècnica, per Maria Gelpí (dimecres 7, 18:30, Sala 55.410)

Trobada a càrrec de Maria Gelpí que relaciona l'escenari sociopolític de la Rússia soviètica amb el naixement de l'electroacústica, com a part del pla estatal d'industrialització en la primera meitat del segle XX. Aquesta relació posa de manifest que l'aplicació de l'electrònica en la música va haver de desenvolupar-se en gran mesura allunyada del context artístic i a la guarda de la tècnica ingenieril, en moltes ocasions en relació directa amb la indústria de la ràdio i el cinema. Atenent aquestes circumstàncies, la presentació de Maria Gelpí il·lustra el rol decisiu que els laboratoris de captació i escolta de la URSS van exercir en el desenvolupament tècnic de l'experimentació musical electroacústica.

En la trobada s'estudien les manifestacions artístiques i els artefactes dissenyats en aquest context i s'exposen diverses aportacions com el Vibroexponator de Boris Yankovsky, els treballs de Avraámov, qui va desenvolupar la teoria del ultracromatisme a La ciència musical per venir és una nova era de la història de la música i va estrenar la Simfonia de les sirenes (1922), o els de Yankovsky, qui va escriure l'assaig Síntesi acústica dels colors musicals (inèdit). També es presenta la contribució de Sholpo, qui va anticipar la descripció del sintetitzador de Murzin al seu assaig L'enemic de la música de 1917 i va patentar en 1927 un aparell de nom Melògraf o, així com la de Vértov, qui, després de desistir en els seus experiments amb la veu, va realitzar els primers registres de so sobre el terreny de maquinària industrial amb l'equip d'enregistrament cinematogràfic que Shorin havia dissenyat per poder rodar Entusiasme (1931), la qual cosa pot considerar-se un antecedent de la música concreta de Pierre Schaeffer.

Aquest recorregut no solament ofereix una imatge dels desenvolupaments creatius específics que es van aconseguir a l'URSS des de l'àmbit abordat, sinó que també subratlla la importància dels laboratoris d'electrònica per al desenvolupament del treball amb el so i l'escolta en les pràctiques artístiques experimentals, situant-se fora de la història canònica dels estudis de radi i laboratoris de música electrònica nord-americans i centre-europeus creats des del final de la Segona Guerra Mundial.

 

III. Concert de live-electronics (Dijous 8, 20:00, Sala Aranyó)

Part I: Obres per a clarinet i acció amb Miquel Àngel Marín

Reyes Oteo: Los ratones, 2017, per a clarinet i acció* (6')

Diana Pérez Custodio: Jekyll & Hyde. Versión 3, 2017, per a clarinet soprano i clarinet baix* (10')

Isaac Diego García: Sujeto, 2017, per clarinetista-performer* (10')

*Estrena absoluta.

La peça de Reyes Oteo (n. Sevilla, 1982) està basada en quatre poemes de Juan Gabriel Jiménez Cebrián, del seu llibre Naturalezas vivas. L'obra d'Oteo pren el soport d'una partitura dividida —a manera de la Divina Comèdia— en cants, en nombre de tres, amb el doble llenguatge: musical i textual, un contracant i una coda. L'estructura està marcada pel fil conductor de les melodies, si bé es deixa a l'intèrpret espais precisos per a la improvisació sobre les mateixes, a la respiració musical, a més del recitat dels textos. Al contracant que les segueix, el clarinetista realitza una improvisació sobre les tres melodies i finalitza amb un multifónic, sense permetre el silenci. (Notes de Rosario F. Cartes.).

Diana Pérez Custodio (n. Cádiz, 1970) ens ofereix les següents paraules de R. L. Stevenson a L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde com a introducció a la seva peça: «Dia rere dia i des de les dues dimensions de la meva intel·ligència, la moral i la intel·lectual, em vaig anar acostant així cada vegada més a aquesta veritat pel parcial descobriment de la qual he estat condemnat a tan horrible naufragi: que l'home no és veritablement un, sinó veritablement dos. Dic dos, perquè l'estat actual del meu coneixement no em permet anar més enllà. Uns altres continuaran, uns altres arribaran més lluny que jo en el recorregut d'aquestes mateixes línies; i jo m'atreveixo a conjecturar que fet i fet se sabrà que l'home és una mera societat de múltiples habitants, incongruents i independents entre si».

Sujeto, l'obra d'Isaac Diego García (n. Madrid, 1978), reflexiona sobre la immersió del «jo» en l'ordre simbòlic. L'intèrpret-performer queda constituït, de manera metafòrica, com a subjecte («subjectat») en relació amb tots «els altres». La primera relació entre subjecte i objecte queda constatada per la presència de dos clarinets, que el defineixen com clarinetista (com a músic). El següent «un altre» ho formen les partitures transparents, que juguen una doble funció: d'una banda, tant el seu reflex en el vidre com la mirada del públic a través de la partitura, el defineixen com a cos (com a performer, com un «jo constituït» a través de la imatge, de la mirada). Pel que fa a l'aparent complexitat de l'escriptura (amb tots els seus nivells de representació), el subjecte no pot escapar de l'escriptura (el significant en un sentit ampli) com tampoc pot escapar del so que ho envolta (de la sala, del públic, etc.). Aquest material sonor, projectat cap a dins del triangle és el tercer «altre».

 

Part II: I am seeking, improvisacions electroacústiques de Wade Matthews

Wade Matthews: Síntesi digital i manipulació d'enregistraments de camp en temps real. De les seves improvisacions, Wade Matthews (n. La Chapelle-Saint Mesmin, 1955) comenta: «Crear música en el moment i en el lloc és sempre un desafiament, i fer-ho amb un ordinador portàtil —una tecnologia que poc o gens s'assembla al nostre concepte tradicional del que pot ser un instrument musical— no ho fa més fàcil. Però centrar-se en aquestes dificultats és assignar a l'artista o músic un paper de malabarista o funàmbul, quan el que realment importa és el que crea i com vivim aquesta creació com a experiència personal». 

En la lliure improvisació electroacústica, Matthews viu l'aquí i ara amb una intensitat que creix amb la possibilitat de compartir-ho amb un públic que ajuda a definir el moment i el lloc. Així, els oients no només comparteixen l'experiència de la música sinó que, amb la seva presència i la seva atenció, influeixen directament en el procés de creació. El resultat és una música feta aquí i ara, una música que sondeja les possibilitats del moment i del lloc i que no demana menys dels oients. Com serà el concert? No ho sabem encara, només sabem que no serà com l'anterior, ni el proper.

 

Organitzat per:

     

 

Amb el suport de:

    

Categories: