El Sindicato de Altavoces: P. Fredes, M. Del Pozo de Torres, M. von Chobiak, F. Llompart, J.M. Berenguer
El Sindicato de Altavoces: P. Fredes, M. Del Pozo de Torres, M. von Chobiak, F. Llompart, J.M. Berenguer
EL SINDICATO DE ALTAVOCES
Comissari: Pablo Fredes
Programa
Se - Pablo Fredes
Métamorphose sonore - Miquel del Pozo de Torres
Ara el sol vol sortir tan brillant - Mila von Chobiak
1x1x1 - Francesc Llompart
Dels colors de l'aigua - Josep Manuel Berenguer
Sobre els compositors i les obres
Pablo Fredes:
Compositor xilè. Ha realitzat els seus estudis musicals en la Universitat Catòlica de Valparaíso. Estudia composició amb el compositor xilè Sergio Ortega i també cursa els estudis de la música electroacústica ENMP, París, França. El 2006 comença la seva residència a Barcelona, realitzant estudis de composició en el Màster de "Composició musical i tecnologies contemporànies" de la UPF, dirigit per Gabriel Brncic. Ha exercit tasques de docència en el màster i postgrau DCMT de la UPF. Dirigeix El Sindicato de Altavoces, una sèrie de concerts de música acusmática dins de la programació regular de Phonos.
Se
És un senyal sonor latent que travessa tot el temps de la peça mentre algunes forces la reflecteixen, l'arrosseguen, l'expulsen i finalment l'absorbeixen. La inestabilitat balanceja i el senyal insisteix . De sobte, tot és un set sonor i res més. La percepció obre i la memòria recull. L'escolta d'una "impressió" en el temps que troba una imatge en l'espai. Se, "mini figura" a l'interior. Se, mirall d'una mateixa espiral que es dispersa i es tanca mentre alguna cosa hi palpita. Se: de senyal i de set.
Miquel del Pozo de Torres
Nascut a Barcelona l’any 1996, va estudiar Composició a l’ESMUC (2018-22) i es va especialitzar en música concreta i música acusmàtica al Màster en Creació Musical i Arts Sonores a París (2022-24), organitzat per l’INA-GRM i l’Universitat Gustave Eiffel. El seu treball compositiu aprofundeix en l'enregistrament del so, la manipulació, el micromuntatge i l'exploració morfològica dels objectes sonors. A part, també participa en la creació de música per a audiovisuals i la reproducció de música electrònica de ball en directe.
Métamorphose sonore
Estrenada pel concert final del màster a París amb un sistema Acousmonium, Métamorphose sonore és una peça en la qual, com diu el títol, es genera una metamorfosi sonora on es crea un diàleg i una evolució morfològica dels sons que es presenten en les diferents etapes. S’exerceix la manipulació i el micromuntatge del so de desenes d’objectes quotidians que normalment escoltem en el dia a dia però que en molts casos no som conscients que sonen.
Mila von Chobiak
(nascut Fernando Jobke) és un artista que es mou amb fluïdesa tant en el camp sonor com en el performatiu. És llicenciat en composició musical (U.N.Q. Bs.As. Argentina), especialitzat en música contemporània i electroacústica i ha perfeccionat els seus estudis en el Postgrau de noves tècniques Compositives (Barcelona Pompeu Fabra) i en el Màster d'art sonor (Universitat de Barcelona).Destaquen en la seva producció, la peça "Die Sonne - assaig 1", guanyadora del premi internacional de música electroacústica SGAE, i la seva instal·lació "Sobre l'inconvenient d'haver nascut" que va tenir el suport de les beques OSIC per a la recerca, així com "Bocinòdrom en Document Articulat", que va ser seleccionada per formar part del CD de la U.N.Q. Ha presentat les seves peces en diferents festivals i ha compost música per a obres de teatre i curts.
Ara el sol vol sortir tan brillant, dedicada a Susana Jiménez Cardona
Entre 2004 i 2006 vaig gravar veus femenines en diversos idiomes recitant "Nun will die Sonn so hell aufgehen", el primer dels Kindertotenlieder de Mahler, basat en el cicle de 425 poemes de Rückert. Aquest material és troncal a la peça que combina aquests recitats, manipulats i barrejats amb matèria sonora que se'n deriva, així com matèria variada a partir de cordes, trombó i veu femenina gravada als anys 90 a Buenos Aires. Projeccions electròniques de tots aquests materials segurament podria potser definir-se com a poema coral electroacústic radiofònic.
Francesc Llompart
(Maó, 1987). Violinista i compositor, estudia composició a l’Esmuc i la Musik-Akademie de Basilea. La seva música instrumental i electroacústica s’ha programat arreu del món com ara en el “New York City Music Festival”, “OUA Electroacoustic Music Festival” (Osaka) i el “Klangraum Festival” (Stuttgart).
1x1x1
De molts fer-ne un i d’un fer-ne molts. La força que s’obstina a fragmentar la unitat es troba constantment qüestionada per la força que aglutina la diversitat. Allà on els sons es toquen n’esdevenen un de sol o llancen espurnes que encenen un nou foc.
Josep Manuel Berenguer
Coordinador i professor de Psicoacústica i Música Experimental del Màster en Art Sonor de la UB i director de l’Orquestra del Caos. Fundador de Côclea i de l’Orquestra del Caos, President d’Honor de la International Conference of Electroacoustic Music del CIM/UNESCO i de Quantum Art Lab, membre de l’Académie Internationale de Musique Electroacoustique/Bourges i del Patronat de la Fundació Phonos.
La seva obra s’ha orientat cap a la instal·lació, el temps real, la interactivitat i l’espacialització, sempre sobre qüestions relacionades amb la filosofia i la història de la ciència, els límits del llenguatge, l’ètica, la vida i la intel·ligència artificial, la robòtica, el metabolisme de la informació, així com els límits mateixos de la comprensió i la percepció humanes del món.
Dels colors de l’aigua
Exploració electroacústica dels colors de l’aigua per a un conjunt indeterminat d’altaveus.
El so de l’aigua és molt interessant. Encara que sembla constant, si s’hi presta atenció, és fàcil escoltar-ne un comportament sempre localment divergent. De constant només hi ha la variació contínua, ja que el mecanisme de producció, massa complex i depenent del context per ser previsible a escala humana, és caòtic. La pluja només sona quan cada gota arriba al terra o a alguna superfície que la detingui. No és un únic so. Al contrari, és una quantitat difícilment comptable de sons mínims bastant similars que es produeixen contínuament.
Com que les partícules d’aigua no xoquen al mateix punt, els sons generats per cadascuna d’elles arriben a les orelles en instants diferents i en xocar les innombrables gotes contra les superfícies en punts orientats en totes direccions, els sons així generats parteixen cap a pedres, arbres i altres elements reflectants del vall.
Amb el suport de: