Resum executiu a càrrec de Joan M. Corbella

El present estudi analitza l’impacte a les sales d’exhibició de tot Espanya que han causat tant la producció cinematogràfica espanyola com aquells dels seus títols realitzats amb participació (total o parcial) d’empreses catalanes. El període examinat l’integren els 21 primers exercicis del present segle, preludiats pel 2000 com a base de partença. Es considera producció fílmica anual el nombre total de llargmetratges cinematogràfics que, havent obtingut la nacionalitat espanyola, ha estat qualificat en el decurs d’aquest període. Dins de cada collita fílmica, es computa com a producció catalana el subconjunt del bloc anterior integrat pels títols de llarga durada que, entre les empreses que han finançat la pel·lícula, compten pel cap baix amb una productora catalana. El recull revela que, en els anys analitzats, Catalunya ha intervingut en la producció de 1.401 llargmetratges, dels quals 1.236 s’han exhibit en cinemes espanyols, mentre que Espanya comptabilitza un cens de 4.203 pel·lícules de llarga durada, de les quals 3.471 han gaudit de l’oportunitat de ser visionades en sessions comercials públiques.

El seguiment de les sèries temporals ens revela, pel que fa al volum de llargmetratges produïts, la persistent ascensió de les collites anuals. Tant Catalunya com Espanya han exhibit una notable puixança, a la qual no resulta gens aliena la fulgurant embranzida experimentada per la producció de documentals cinematogràfics. En canvi, dins del corrent general imperant en l’exhibició fílmica, els resultats de les produccions catalana i espanyola estigueren sotmesos a oscil·lacions en funció del grau de contundència comercial del reduït pomell de films que cada any concentraren el gruix del públic i de la taquilla. Denominador comú d’aquests exercicis fou el pes aclaparador de les obres de ficció. Quant als documentals, és ben cridaner l’abisme existent entre l’abundosa presència de títols i el nivell d’assistència aconseguit. En el cas català, els documentals abocaren el 35,33% de la producció, però el públic atret es limità al 2,49% de la clientela total (36,95% i 1,51% foren els percentatges homòlegs per al conjunt de la filmografia espanyola).

La segregació de les dades per modalitats de producció ens assabenta de la significativa incidència que també en el bloc de les coproduccions internacionals exerceixen alguns títols concrets. Pel que fa a la producció interna, en segmentar-la entre els films nats de l’exclusiva cooperació entre empreses catalanes i les pel·lícules fetes amb aliança amb productores d’altres autonomies, ressurt la notable significació d’aquest segon bloc. En el conjunt de l’interval seleccionat, el 32,19% dels films qualificats foren realitzats per productores catalanes amb la contribució de companyies de la resta d’Espanya. Aquestes pel·lícules subministraren el 65,44% dels espectadors i el 65,82% dels ingressos. O sigui que un terç del catàleg tingué cura de proveir els dos terços dels resultats.

Els resultats examinats anteriorment s’han d’interpretar com el “públic i els ingressos acumulats pels llargmetratges fets amb intervenció total o parcial de productores catalanes”, però no pas la integritat d’aquestes xifres pot ser imputada a Catalunya. Part dels catàlegs anuals ha estat forjada en coproducció amb empreses de la resta d’Espanya. Pertoca, per tant, fer cap a un altre concepte i, mitjançant l’aplicació a cada títol del percentatge que en la seva producció aboquen les firmes del Principat, determinar amb precisió els “resultats de la producció catalana de pel·lícules”. L’impacte infligit en els resultats de la producció catalana, pel que fa al conjunt del període, es materialitza en escapçades del 41,59% en espectadors i del 41,87% en recaptacions respecte als resultats globals dels films amb intervenció catalana total o parcial.

La part final de l’estudi s’allunya de les dades totals de l’exercici per tal de concentrar-se’n en la seva composició. Amb aquesta finalitat les dades han estat fragmentades en 34 trams, de manera que la segmentació permet de veure quina repercussió en el balanç final té cada grup de títols que ha obtingut una resposta semblant per part del mercat. Aquest procediment revela, pel que fa als films amb intervenció catalana, que un de cada nou títols del catàleg del període estudiat no ha aconseguit exhibir- se en els seus cinemes, proporció més benigna que l’espanyola (un parell de llargmetratges de cada tretze). En prosseguir l’escalada, dues de cada cinc pel·lícules estrenades (un 40,45% en la filmografia catalana i un 42,49% en l’espanyola) no han anat enllà dels dos mil parroquians. Cal acostar-se a la cota de 5.000 butaques emplenades per assolir el punt que divideix el volum de pel·lícules en dues parts iguals: Esglaons amunt, un cinquè de l’oferta aconseguí més de 70.000 clients en sales d’exhibició i, si enlairem el llistó fins als 200.000 espectadors, només la desena part hi passà per sobre. En els graons més enlairats, només un de cada vint-i-cinc títols ultrapassa els 500.000 espectadors (3,96% i 4,64%). Les proporcions s’encongeixen més (1,78% dels títols del catàleg català i 2,48% de l’espanyol) quan cerquem llargmetratges que han atret multituds superiors al milió de persones. El treball estén aquesta anàlisi al gènere documental, als títols fabricats mercès a la coproducció internacional i als dos blocs de producció catalana, segons que la seva intervenció productiva sigui total o parcial. L’estudi es clou amb l’examen de la incidència en els resultats totals dels títol de màxima reeixida en cada exercici (quatre films a Catalunya i deu a Espanya).