Nou Nou

Torna a la pàgina principal
Vés enrere

Blog: "Reflexió sobre les polítiques digitals a Catalunya"

Blog: "Reflexió sobre les polítiques digitals a Catalunya"

Els darrers anys, tant les autoritats públiques com investigadors de disciplines ben diverses venen treballant per a formular les polítiques adients per a fer de cada país i també de la Unió Europa actors significatius de l’era digital. Des de Catalunya, Martí Petit acaba de publicar un llibre que fa una revisió dels principals aspectes que inclou la política de societat digital, i formula les seves consideracions per al país. L’OPA ha demanat al propi autor que exposi la síntesi dels seus arguments.

27.09.2017

 

Per Martí Petit

Ens trobem davant d’un manual d’acció política. Malgrat el seu caràcter tècnic (es tracten qüestions que van del camp jurídic, al fiscal, a la gestió d’infraestructures, al servei públic o les big data), aquest llibre té un caràcter clarament polític. Parteix de l’Estratègia per al Mercat Únic Digital (MUD), la iniciativa estrella de l’actual Comissió Europea, que pretén fer amb el món digital el mateix que es va aconseguir el 1992 amb el mercat comú interior de béns i serveis offline. Ambiciosa, visionària i laberíntica, l’Estratègia MUD és el marc on s’ha de circumscriure tota política digital a Catalunya.

Així doncs, Comunicació, xarxes i algoritmes analitza els debats especialitzats i hermètics del món digital, sí, però en dóna les claus polítiques per entendre què comporta una decisió o la seva contrària. Quines són les lluites de poder en l’àmbit digital, sota les catifes de vellut de la Comissió Europea i d’altres organismes internacionals? Quins són els actors, indústries i interessos en joc? Qui pot ser-ne el vencedor i qui el perdedor? Quines conseqüències polítiques i socials se’n deriven dels canvis en curs? I quines són les possibilitats d’acció política a Catalunya, amb el règim polític vigent fins ara o amb una república catalana?

Per posar només un exemple, el capítol 7, “Broadcast – Broadband, cròniques de guerra”, desxifra la dimensió política de debats ultratècnics. El tema en discussió aquí és l’atribució de l’ús de la franja de l’espectre radioelèctric compresa entre els 470 MHz i els 862 MHz. Així plantejat, sembla un afer de simple lampisteria digital. Però no és així. Aquesta banda forma part de l’UHF, i és la que ha estat usada històricament per a les emissions televisives, ja que és la més eficient i econòmica en la transmissió de dades.

Doncs bé, hi ha fortes pressions perquè aquesta banda s’atorgui en la seva totalitat a la telefonia mòbil, en detriment de les emissions de TV tradicional. L’argumentari donat és que les comunicacions electròniques en mobilitat són motor d’innovació i creació de riquesa. La TV, en canvi, es presenta com una tecnologia obsoleta i ineficient. La batalla està servida.

Que sigui un sector o un altre el guanyador d’aquesta guerra de lobbies, farà que el sistema de polítiques públiques aplicables canviï radicalment. Si l’ús d’aquesta franja recau a les comunicacions electròniques en mobilitat, desapareixen nocions de política audiovisual europea com el servei públic televisiu, la promoció de la producció independent, de la producció europea i de la diversitat lingüística i cultural. Per contra, el model s’orientarà cap a la hiperconnexió, però la producció de continguts audiovisuals propis quedarà en segon pla. I això per Europa és fonamental. Per dir-ho de manera esquemàtica, la Unió Europea farà l’esforç de connectar tot el continent a l’ample de banda, però per les xarxes hi circularan continguts de Netflix.

I això no és una especulació. Des de fa anys, les delegacions dels Estats de tot el món tenen aquest debat tan tècnic i tan poc neutral al si de la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU, en les inicials angleses). L’ITU és una agència de la família de Nacions Unides, considerada menor, però executiva en l’assignació de l’ús de l’espectre. No és coneguda, ni glamurosa, però els Estats membres decideixen al seu si qüestions com: ¿Mantenim un model comunicatiu mix TV tradicional – comunicacions electròniques en mobilitat, o optem per eliminar el broadcast i despleguem un model exclusiu de serveis de telecomunicacions? Aquesta és una qüestió que ha passat desapercebuda en els àmbits polítics, acadèmics i no diguem a la opinió pública del nostre país. Però a l’ITU, en aquests moments, s’està dissenyant el model de societat de la informació (de societat, tout court) de les properes dècades.

Si, com sembla, el vencedor d’aquest combat són les telecom, les polítiques públiques que s’han aplicat a Europa en l’audiovisual s’hauran de repensar de dalt a baix. I més encara a Catalunya, per la seva situació d’extrema fragilitat que ha patit fins ara. Amb la Constitución del 78, la Generalitat tenia competències en l’audiovisual de simple desplegament de les lleis bàsiques, aprovades per l’Estat espanyol. Això vol dir, per entendre’ns, TV3, les TV locals i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). I res més. En telecomunicacions, però, el marc competencial era molt pitjor: les competències són exclusives de l’Estat.

De manera que si els acords multilaterals entre Estats enretiren la televisió tradicional (broadcast) a una posició marginal, en favor del wireless broadband (WBB), Europa ha d’actualitzar la seva estratègia per a la producció i disponibilitat de continguts propis. Al seu torn, Catalunya deixa de tenir les migrades competències en audiovisual i es queda sense res. Amb l’estatus quo del 78, el Govern es queda sense possibilitats d’aplicar polítiques de comunicació, culturals i lingüístiques en l’àmbit de les pantalles connectades (telèfon, tauleta, ordinador, TV intel·ligent o qualsevol altre dispositiu que pugui aparèixer en el futur).

Primera conclusió: les transformacions en el sector de la comunicació no es deuen a mecanismes aleatoris del mercat ni a l’evolució esbojarrada de les tecnologia. Són la conseqüència dels acords polítics entre Estats. Són acords semiclandestins i fortament influïts per lobbies, en efecte, però volguts i signats pels Estats. Així, la regulació genera mercat, i el mercat genera formes socials. Per això és tan important la regulació, i la política li marca una direcció o una altra. A Catalunya n’hem de ser especialment conscients, i més en un moment fundacional com el present, perquè les polítiques digitals són sistèmiques, com ho són les polítiques educatives, les energètiques o les de seguretat. El llibre conclou amb un “Resum per a executius” en què es donen les propostes operatives per corregir aquests desequilibris i disfuncions.

Una altra de les novetats que planteja el llibre és la pèrdua de l’anonimat en l’ús de les pantalles connectades. Fins ara, les tecnologies que havia emprat la humanitat per accedir al coneixement no deixaven rastre. Llegir un llibre o mirar la TV era anònim. Hi havia mediació tecnològica per accedir a la cultura, però aquesta acció no quedava registrada enlloc. Amb les pantalles connectades això ja no és així. L’accés a la informació, a la cultura, a l’entreteniment i a qualsevol tipus de servei genera dades. Dades sobre els continguts, l’hora, la localització, els contactes i les despeses associades a aquesta connexió. A partir del moment en què emmagatzemar totes les dades que genera la nostra activitat digital és més senzill i barat que decidir quines es guarden i quines no, apareix el fenomen de les big data (o macrodades, en la proposta de traducció al català).

I ens topem aleshores amb el rol creixent que tenen els algoritmes, l’eina informàtica que ordena i dóna sentit a aquesta generació ultrahumana de dades. Tal com s’explica al capítol 10 (“Crítica de la raó algorítmica”), Google utilitza algoritmes per decidir quins resultats es mostren en primer lloc a les nostres cerques, en funció de què hem consumit abans. Facebook utilitza algoritmes per ordenar les novetats que proporciona a cada usuari, a partir de la traça digital que generem. Els algoritmes són programes informàtics que gestionen la immensa quantitat de dades que conté internet per ajustar les respostes a allò que considera “les nostres necessitats”. A partir d’aquí, aquesta ordenació (i jerarquització) de la informació que fan els algoritmes pot acabar sent prescriptiva (penseu en les darreres eleccions dels EUA).

En aquest sentit, el llibre proposa una nova categorització del sistema de comunicació: d’una banda, trobem el conjunt de mitjans tradicionals, que no usen algoritmes, i de l’altra la comunicació amb algoritmes, amb una lògica pròpia en tecnologia, consum i generació de valor.

Utilitzar algoritmes per fer prediccions meteorològiques té tot el sentit del món. El dilema es planteja, però, quan aquests algoritmes s’apliquen a predir les conductes humanes. Els algoritmes poden alterar drets bàsics quan són ells qui estableixen el preu de l’assegurança en funció de la petjada digital del sol·licitant, o li concedeixen/deneguen un préstec bancari, o estableixen que cal fer-li un escorcoll minuciós a la cua d’un aeroport. Segons la professora de la Universitat Lliure de Brussel·les Mireille Hildebrandt, l’aplicació d’algoritmes per a la predicció de la nostra conducta (hàbits de compra, riscos de salut, capacitat adquisitiva, solvència, employability, due diligence, etc.) o per donar-nos accés al coneixement (cercadors d’internet o menús de vídeos a plataformes) pot generar desigualtats i discriminacions en el mercat digital. Però, així mateix, planteja reptes legals de primer ordre. Els algoritmes amenacen la nostra privacitat, identitat, autonomia, no discriminació, drets processals i la presumpció d’innocència. Una societat massa smart pot soscavar les arrels de l’Estat de dret com a instrument de justícia, seguretat jurídica i defensa del bé públic.

Mélanie Dulong de Rosnay (investigadora del CNRS) posa exemples que es donen a França avui en dia. L’Administració francesa executa decisions preses per algoritmes, que inclouen l’assignació d’estudiants a les universitats del país, la distribució de mestres a places públiques en el territori o la revisió de l’accés a ajuts socials. “L’Estat burocràtic francès ha esdevingut un Estat algorítmic”, sentencia el llibre a la pàgina 149. “Al pobre Napoleó li deuen cruixir els ossos a la tomba...”.

Els algoritmes han mutat, ara ja, l’ordenament tant dels mercats com dels Estats. Per tant, la societat digital global ha de garantir que siguin una eina al nostre servei i no al revés. Altrament, patiríem la versió més sòrdida del determinisme tecnològic. En aquest sentit, Comunicació, xarxes i algoritmes es fa ressò d’una conferència celebrada el 2016 a la London School of Economics (LSE), “Algorithmic Power and Accountability in Black Platforms”. El llibre presenta i elabora dues idees que es van mencionar a aquesta trobada: Data Literacy i creació d’autoritats de regulació dels algoritmes.

Pel que fa la Data Literacy, és una necessitat per a la revolució digital que vivim. De la mateixa manera que la revolució industrial va necessitar que una àmplia capa de la població estigués alfabetitzada, disciplinada i entrenada en tasques burocràtiques, la revolució digital actual necessita una societat educada en algoritmes. Sense una Data Literacy generalitzada, les possibilitats emancipadores de la quarta revolució industrial en curs no es podran desenvolupar i serem presoners d’una elit despòtica i ultratecnològica.

Per això és igualment bàsic la institució d’autoritats reguladores d’algoritmes. Els algoritmes que prescriuen ara ja qüestions fonamentals de les nostres vides (sigui en relació als drets del consumidor, sigui en drets democràtics fonamentals), han de ser regulats per una autoritat competent pública. Joshua Kroll, participant al seminari de la LSE, demana que, “igual com els reguladors exigeixen que altres sistemes tècnics (com els vehicles o els edificis) compleixin determinats estàndards pericials per a la seguretat i la inspecció, els reguladors amb objectius públics haurien d’exigir programes informàtics que segueixin un estàndard que permeti aquest escrutini.” A catalunya, l’autoritat de regulació que més s’apropa a aquesta necessitat nova és el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

I concloem. Tal com s’anuncia a la presentació, Comunicació, xarxes i algoritmes es vol un artefacte que funcioni, que sigui útil i aplicable en el moment actual i futur immediat. Un llibre dirigit a polítics (ara se’n diu decision makers), prescriptors i altres persones interessades en quines són les polítiques digitals a executar, ara, a Catalunya. El moment polític que estem protagonitzant ha de connectar el binomi Procés sobiranista – Polítiques digitals. Que el procés de desconnexió a l’Estat espanyol ens connecti amb una democràcia més profunda, sistemes institucionals més avançats i una productivitat més eficient i equitativa.

Martí PETIT (2017). Comunicació, xarxes i algoritmes. Per una política digital pròpia a Catalunya. Barcelona: Angle.

Categories: