Mònica Terribas coneix el paisatge audiovisual -i de la comunicació, en general- des de tots els vessants, ja que hi ha participat professionalment exercint moltes de les tasques que inclou, des de la docència fins a la direcció de TVC. Actualment compagina la formació d’estudiants a la UPF amb la direcció de documentals a Mediapro.

Atesa la seva àmplia i dilatada experiència, busquem que exposi la seva visió del panorama audiovisual a Catalunya, i en l’entorn global.

 

 

 

 

 

Joan Corbella: Què destacaria, entre les línies de tendència de l’audiovisual al món? I a Catalunya?

Mònica Terribas: Si parlem de l’audiovisual en termes de producció —ficció, llargmetratges, sèries, esdeveniments o entreteniment—, el moment és clarament expansiu. Vivim una etapa de gran capacitat productiva, amb les plataformes i les grans productores, tant americanes com europees, generant un volum de continguts molt superior al d’altres èpoques. En aquest sentit, la salut del sector és bona: es produeix moltíssim, tant a Catalunya com a Espanya i a escala global. Una altra qüestió és la qualitat i en termes de consum, però des del punt de vista industrial, l’activitat és intensa.

 

“Es produeix moltíssim, tant a Catalunya com a Espanya i a escala global. Una altra qüestió és la qualitat i en termes de consum, però des del punt de vista industrial, l’activitat és intensa.”

 

Ara bé, quan aterrem aquesta realitat a Catalunya, l’impacte és més complexa. Històricament, el nostre audiovisual en català ja coexistia amb espais dominats pel castellà i l’anglès, però aquesta pressió s’ha intensificat. Si analitzem els catàlegs de les grans plataformes, les produccions de l’àmbit espanyol representen aproximadament entre un 10% i un 12% del total, i la presència en català és encara més residual —amb excepcions com Filmin—, sovint limitada als subtítols.

Per tant, podem parlar d’una bona salut en termes de producció, però des de la perspectiva de l’imaginari, la llengua i la cultura catalana, la pressió és molt elevada i superior a la d’etapes anteriors.

 

“Podem parlar d’una bona salut en termes de producció, però des de la perspectiva de l’imaginari, la llengua i la cultura catalana, la pressió és molt elevada i superior a la d’etapes anteriors.”

 

Així, es fa complicat mantenir un ecosistema audiovisual propi, singular i específic?

L’ecosistema existeix. Tenim un espai de comunicació propi i mitjans públics com 3Cat o La 2 en català que continuen actius. Ara bé, el seu impacte ja no és el mateix que fa quinze anys. Han perdut capacitat d’incidir en l’agenda, en els valors compartits i en la conversa pública.

Això respon, en gran part, a un canvi estructural en els hàbits de consum. Les xarxes socials i les plataformes han irromput amb força i han redefinit el temps de lleure i la manera com accedim als continguts audiovisuals. Aquest doble vector ha reduït el pes dels mitjans tradicionals.

En aquest context, el nostre ecosistema es troba en una situació de risc clar. La capacitat d’impacte sobre el conjunt de la població, especialment des del punt de vista lingüístic, s’ha reduït de manera significativa. I això té conseqüències directes en l’ús social del català: la pressió de continguts en castellà, anglès i altres llengües és avui molt més intensa que en etapes anteriors.

 

“La capacitat d’impacte sobre el conjunt de la població, especialment des del punt de vista lingüístic, s’ha reduït de manera significativa. I això té conseqüències directes.”

 

En aquesta situació de risc, tenim capacitat d’actuar, o ens hem d’instal·lar en la resignació o, com a molt, en la resiliència?

No ens hem de resignar. Hi ha països europeus amb poblacions similars a la nostra que estan resistint. És cert que tenen estat, però nosaltres també disposem d’instruments legislatius i capacitat normativa per impulsar polítiques efectives i dotar de recursos el sector audiovisual.

 

“Disposem d’instruments legislatius i capacitat normativa per impulsar polítiques efectives i dotar de recursos el sector audiovisual. El repte, però, és estructural.”

 

El repte, però, és estructural. En un mercat petit com el nostre, les productores amb capacitat transnacional tendeixen a orientar-se cap al mercat global per maximitzar rendibilitat i impacte. Això fa que grans empreses nascudes aquí acabin operant fora del nostre ecosistema. I això no és neutre: implica que bona part del talent —guionistes, directors, actors i actrius— treballa cada vegada més per a projectes externs.

 

“En un mercat petit com el nostre, les productores amb capacitat transnacional tendeixen a orientar-se cap al mercat global per maximitzar rendibilitat i impacte. Això fa que grans empreses nascudes aquí acabin operant fora del nostre ecosistema. I això no és neutre.”

 

Aquesta dinàmica té conseqüències clares. Hi ha un desajust: es forma talent amb unes expectatives que el mercat local no pot absorbir, i això fa que acabi marxant o treballant fora. Hi ha professionals que podrien estar desenvolupant continguts per a 3Cat o per a produccions impulsades des d’aquí, però no ho estan fent en la mesura que seria desitjable.

No és tant que haguem perdut capacitat en cinema —on s’estan produint pel·lícules de molt bon nivell i amb impacte, com El 47 o La casa en flames—, com que el dèficit és especialment evident en l’àmbit de les sèries. Les sèries en català no estan fent el salt qualitatiu i de projecció que sí que veiem en el cinema.

Això fa pensar que una part del talent creatiu està treballant fora del nostre ecosistema. En aquest context, la clau no és només incrementar les subvencions a produccions concretes, sinó reforçar estructuralment els creadors: dotar-los de recursos perquè desenvolupin projectes competitius a escala internacional, però arrelats en el nostre imaginari. Aquest és un pas que encara no estem fent prou.

 

“La clau no és només incrementar les subvencions a produccions concretes, sinó reforçar estructuralment els creadors: dotar-los de recursos perquè desenvolupin projectes competitius a escala internacional, però arrelats en el nostre imaginari.”

 

I això també té a veure amb el fet que 3Cat sovint ha de treballar amb socis que imposen condicions per entrar en circuits internacionals?

És normal que passi. Quan una producció es finança de manera compartida, el pes de cada soci condiciona el resultat. Si algú aporta més recursos, també té més capacitat de decisió. Això forma part de la lògica del sector.

Ara bé, el cas d’El 47 és molt revelador. Recordo que, en el moment de visionar-la a TV3, hi va haver preocupació perquè no es parlava prou en català. Però cal entendre què explicava aquella pel·lícula: precisament el procés d’integració de persones migrades a la llengua i a la cultura del país.

I, en aquest sentit, El 47 ha fet molta més feina en termes d’imaginari i normalització que no pas permetria deduir una lectura estrictament administrativa dels percentatges lingüístics. Aquí és on, a vegades, ens encallem: prioritzem criteris formals per sobre del sentit profund del contingut.

Això no vol dir rebaixar l’exigència. No es tracta de convertir els espais propis en entorns on el català sigui secundari. Però sí d’incorporar una certa flexibilitat intel·lectual per entendre cada projecte en el seu context.

D’altra banda, tampoc no hi ha, en general, una oposició activa de les plataformes a la presència del català. En el cas de Minuto heroico (Nota: serie documental dirigida per Mònica Terribas i produïda per HBO i The Mediapro Studio), per exemple, hi ha dues protagonistes que parlen en català i la plataforma, que és propietària dels seus drets a tot el món, no hi va posar cap inconvenient. Per tant, les dues protagonistes es van poder expressar en català i als Estats Units i arreu, ho escolten en català amb subtítols. El problema és si nosaltres ho volem lluitar o no. Sovint no és una prioritat i acaba desapareixent de manera gairebé orgànica si els creadors no la posen al centre des del principi.

Amb quines eines comptem a Catalunya en aquest escenari? El 3Cat, per exemple, està competint en un mercat molt més exigent que el de la televisió lineal.

El pas cap a la plataforma era imprescindible. Si el 3Cat no existís, simplement no hi hauria presència pròpia en aquest entorn, i això voldria dir no ser-hi. El fet que el “botó” de 3Cat aparegui al costat de Netflix o altres plataformes ja és, en si mateix, estratègic.

Una altra qüestió és si pot competir al mateix nivell o amb els mateixos recursos. Aquí hi ha el veritable debat: què ha de fer el 3Cat per ser realment competitiu en aquest nou escenari. Però el moviment de passar del model lineal al model plataforma no era opcional, era necessari.

 

“Aquí hi ha el veritable debat: què ha de fer el 3Cat per ser realment competitiu en aquest nou escenari. Però el moviment de passar del model lineal al model plataforma no era opcional, era necessari.”

 

Probablement, el que es pot discutir és com s’ha explicat aquest pas. Presentar-ho com “el Netflix català” potser no ha estat l’enfocament més encertat des del punt de vista comunicatiu. Però, més enllà d’això, el que és evident és que el consum audiovisual ha canviat de manera estructural.

Les noves generacions no parteixen de la televisió lineal per anar a les plataformes; hi accedeixen directament. I és allà on troben també els continguts dels operadors tradicionals. Per tant, garantir la presència en aquest entorn no és només rellevant, és absolutament imprescindible.

 

“Les noves generacions no parteixen de la televisió lineal per anar a les plataformes; hi accedeixen directament. I és allà on troben també els continguts dels operadors tradicionals. Per tant, garantir la presència en aquest entorn no és només rellevant, és absolutament imprescindible.”

 

Parlem de les productores transnacionals, però també hi ha tot un teixit de productores independents petites que, en molts casos, tenen com a principal client la Corporació. Costa que trobin sortida més enllà d’aquest circuit. Això es pot revertir?

Quan mires les crides de la corporació, hi veus entrar moltes productores petites. Per tant, accés n’hi ha. Una altra cosa és què passa fora d’aquest entorn. Aquí, més que un problema estructural únic, depèn molt de la capacitat de cada productora per presentar projectes competitius i atractius per a altres mercats o plataformes.

Però hi ha una qüestió de fons que és més rellevant. Si compares amb el sector editorial, la diferència és clara. En l’edició conviuen grans grups amb editorials petites que tenen una identitat molt definida. Saps perfectament què trobaràs a cada segell: tenen una línia, una personalitat, un criteri propi.

 

“Si compares amb el sector editorial, la diferència és clara. En l’edició conviuen grans grups amb editorials petites que tenen una identitat molt definida. Saps perfectament què trobaràs a cada segell: tenen una línia, una personalitat, un criteri propi. En canvi, en el sector audiovisual això costa més de veure. Hi ha productores grans i consolidades, però en el tram de les petites i mitjanes no s’identifica amb tanta claredat un posicionament propi. Falta, en molts casos, un segell reconeixible.”

 

En canvi, en el sector audiovisual això costa més de veure. Hi ha productores grans i consolidades, però en el tram de les petites i mitjanes no s’identifica amb tanta claredat un posicionament propi. Falta, en molts casos, un segell reconeixible.

I això és clau. Perquè el valor d’una productora no és només la capacitat de produir, sinó el seu diferencial: un estil, uns equips, una manera de fer que faci que algú la triï per damunt d’una altra. Si no hi ha aquesta identitat clara, la decisió tendeix a decantar-se cap a qui té més múscul o més capacitat d’arribar a mercats internacionals.

Per tant, el repte no és només obrir mercats, sinó construir identitat. Avui hi ha moltes productores que volen fer de tot, però poques que tinguin un segell propi clarament reconeixible. I aquesta és una diferència important respecte a altres indústries culturals com l’editorial.

Aquesta és , doncs, una de les coses a corregir si es vol que el sector sigui viable, especialment si aspirem a ser un hub audiovisual del sud d’Europa?

Sí, perquè amb l’estructura actual és difícil sostenir aquesta ambició. Falta un nivell més alt d’especialització i d’identitat. Seria desitjable poder identificar clarament quines productores són referents en àmbits concrets (documentals esportius, música, continguts infantils o juvenils), perquè tenen un llenguatge propi, uns equips especialitzats i una manera de fer reconeixible.

Aquesta identificació encara costa. I això apunta a una qüestió de maduresa del sector que probablement encara no hem assolit del tot. Però és un àmbit on es pot actuar, especialment des de les polítiques públiques.

El que cal és incentivar aquesta especialització i aquesta evolució qualitativa. No es tracta tant de repartir recursos de manera homogènia, sinó de premiar trajectòries i projectes que fan un pas endavant. És a dir, apostar per aquells equips que demostren capacitat de creixement i excel·lència, i acompanyar-los en aquesta línia.

Una política de distribució massa equitativa, orientada a “tenir tothom content”, pot acabar sent contraproduent per al desenvolupament del sector. El criteri hauria de ser més selectiu i orientat a resultats: si una productora ha demostrat qualitat i presenta un projecte sòlid, té sentit reforçar-la, encara que això generi debat.

En el fons, el que falta és consolidar projectes amb identitat pròpia. Durant anys hi ha hagut una certa tendència a voler replicar models d’èxit en lloc de construir propostes diferenciades. I el repte és justament aquest: que cada productora defineixi el seu espai i el seu valor, i a partir d’aquí competir amb criteri.

També hi ha una altra idea que circula: que tenim molt talent creatiu i productiu, però que acaba marxant perquè el mercat local no el pot absorbir. Ens hem de creure aquest diagnòstic?

És cert que hi ha un factor objectiu: els incentius fiscals d’altres territoris, com el País Basc o les Canàries, són molt més competitius que els de Catalunya. Això fa que determinades produccions es desplacin i, amb elles, part de l’activitat.

Ara bé, el nostre principal actiu és el talent. I aquest no és homogeni ni es troba igual a tot arreu: es forma. El sistema formatiu que tenim, amb institucions com l’ESCAC, la UPF i altres universitats, fa anys que genera professionals molt ben preparats. Això és innegable. Hi ha una base de creadors i tècnics amb capacitat, criteri i ambició.

El que passa és que, sovint, aquest talent es forma amb unes expectatives que el mercat del nostre país no pot absorbir. Hi ha un desajust: es prepara la gent per escalar en mercats globals, però el nostre ecosistema no sempre pot oferir prou recorregut. Això fa que aquest talent acabi marxant o treballant fora.

Potser ens ha faltat una mica més d’ambició col·lectiva. Més voluntat de generar un pol creatiu propi que sigui prou atractiu perquè el talent es quedi o, fins i tot, perquè vingui de fora. És a dir, passar d’una lògica de pèrdua de talent a una lògica d’atracció i consolidació.

Amb la seva experiència com a directora de TV3, com valora l’orientació actual de la corporació i quines línies creu que caldria reforçar o replantejar?

El context actual és completament diferent del de fa una dècada. El que es va fer aleshores, impulsar canals temàtics, la TDT, el canal infantil o l’esportiu, responia a una altra etapa. Avui, tot això forma part gairebé de la prehistòria, i el que cal és una reinvenció estratègica.

En aquest recorregut, però, s’han pres decisions que han tingut conseqüències importants, especialment en l’àmbit infantil. Quan nosaltres vam dirigir TV3, vam fer a nivell de TDT una aposta clara pels continguts per a nens i adolescents, i després, es va prioritzar només TV3 i es va recular, tornant a hibridar continguts. Vam perdre posicions en un segment de públic que és clau: les criatures, que són el futur del nostre servei públic. Aquesta franja és la més estratègica de totes, perquè és on es construeix l’audiència futura. Ara, en la darrera etapa, l’equip que ha liderat infantils, ho ha intentat remuntar, però desinvertir en el canal infantil o deixar de prioritzar-lo, en el seu moment, va ser, a criteri meu, un error que malgrat els esforços que es puguin fer ara amb altres formats d’entreteniment, ens ha tret de la graella de sortida de la cursa.

Quan els infants deixen de consumir continguts en català i passen a altres plataformes o referents, es perd el vincle. I aquest vincle és molt difícil de recuperar més endavant. Si creixen amb Disney o altres entorns, continuaran allà quan siguin adults.

Per tant, el gran error ha estat no protegir prou aquest espai. Si les criatures no hi són, no hi haurà audiència en el futur, independentment del lideratge actual. I sense les audiències més joves, no es compleix la funció de servei al país a llarg termini.

El problema és que, sovint, la solució que es planteja és portar continguts en català a aquestes plataformes i xarxes. Això és suficient?

Hem de ser a tot arreu. Cal entrar per totes les finestres, perquè avui els públics ja no són a casa nostra, són fora. Per tant, hem d’anar allà on són i oferir-hi continguts.

Ara bé, això té una contrapartida: en certa manera, també estem consolidant aquestes plataformes com a espai principal de consum. És a dir, facilitem que no hagin de sortir-ne. Així i tot, si volem que consumeixin continguts nostres, hem d’intentar redirigir-los cap als nostres entorns.

Sabem que aquesta redirecció és limitada,  però no podem renunciar-hi. No podem abandonar aquesta batalla. Hem de ser presents a les xarxes i plataformes, encara que sigui un terreny difícil, i assumir que és una lluita constant. Perquè, si no hi som, simplement desapareixem del radar.

Aquestes aliances amb plataformes, en què es fan sèries que s’estrenen primer allà i després arriben a la televisió, no és també una manera de reforçar-les?

És una qüestió, sobretot, econòmica. Hi ha projectes que, simplement, no es poden produir sense el suport de les plataformes, perquè els costos són molt elevats.

Ara bé, tot depèn del contingut. Si aconsegueixes col·locar a les plataformes projectes que han nascut aquí, pensats des d’aquí i amb identitat pròpia, això també pot jugar a favor teu. El problema és que aquest model cada vegada costa més que es doni.

Abans, sèries com Merlí o Polseres vermelles es creaven aquí i, si funcionaven, després es venien a fora. Ara, en canvi, sovint no es produeixen si no hi ha, d’entrada, el finançament d’una plataforma com Netflix o Amazon.

 

“Abans, sèries com Merlí o Polseres vermelles es creaven aquí i, si funcionaven, després es venien a fora. Ara, en canvi, sovint no es produeixen si no hi ha, d’entrada, el finançament d’una plataforma com Netflix o Amazon.”

 

Això condiciona molt el tipus de projectes que es fan. Hi ha formats, com determinades sèries o documentals, que requereixen uns pressupostos que el mercat local no pot assumir. En aquests casos, cal buscar aliances. Però això no vol dir que tot hagi de passar per aquí. També hi ha espai per desenvolupar continguts arrelats al territori, amb llengua i mirada pròpies, que puguin tenir recorregut internacional.

En definitiva, és una estratègia amb pros i contres. El que és important és no tancar-se cap porta i, sobretot, tenir criteri a l’hora de decidir quins projectes es fan, en quina llengua i amb quins socis.

Cal apostar, doncs, alhora per totes les eines disponibles per mantenir aquest sistema audiovisual català?

No hem de rebutjar cap eina. El que cal és entendre què pot aportar cadascuna i com utilitzar-la. El que és segur és que, si plantegem una confrontació directa entre TV3 i les plataformes, hi perdem nosaltres. La seva capacitat és aclaparadora: tenen una escala, uns recursos i un mercat molt superiors.

Quan es tracta de produccions complexes, ficció amb desplaçaments i ambiciosa en recursos, això té un cost molt elevat. I una televisió pública com TV3 se’n pot permetre molt poques. Per tant, cal ser pragmàtics i intel·ligents en l’ús de les aliances.

Una altra crítica és que, en la recerca del públic jove, es pot perdre el públic tradicional.

Aquesta dicotomia és, en part, falsa. No es tracta de triar entre joves o grans, sinó de treballar per a tots dos. La televisió pública ha de ser transversal.

El problema apareix quan, en l’intent d’atraure els joves, es construeixen continguts que exclouen altres públics. Això no és necessari. La gent gran també vol veure continguts atractius, aspiracionals, no només programes que els interpel·lin des d’una mirada limitada o paternalista. Al mateix temps, tampoc no té sentit forçar codis o referents pensats exclusivament perquè els joves s’hi identifiquin, si això genera una barrera amb la resta d’audiència.

En aquest sentit, formats com Eufòria poden funcionar i tenir molt impacte, i és positiu que hi siguin, però no poden convertir-se en l’eix del model. La clau és garantir una oferta equilibrada i, sobretot, un prime time que respongui a criteris de servei públic.

Treballar amb plataformes és una via cada vegada més present al sector, però també amb dificultats. Com és aquesta experiència?

No és fàcil. És un sector molt competitiu, especialment per a determinats formats com el documental de denúncia, com és el cas de la sèrie El Minuto Heroico, Yo también dejé el Opus Dei. El tema era tabú i s’ha obert el debat sobre el respecte als drets de les persones dins d’una organització protegida per l’Església catòlica i l’elit. . Hi ha gèneres amb més sortida, true crime i biopics, però els projectes que a mi m’interessen tenen més dificultats per obrir-se pas.

Per tant, no es pot idealitzar aquest entorn. Les plataformes ofereixen oportunitats, però no s’escapen, en absolut, dels criteris comercials. Per això estic tan agraïda a HBO-MAX que s’hagin atrevit a tirar endavant aquesta sèrie.

És plausible un escenari en què YouTube esdevingui el gran referent i tothom hi acabi publicant continguts?

YouTube és una peça important dins l’ecosistema audiovisual. No només com a plataforma de consum, sinó com a espai amb múltiples usos, especialment entre els més joves.

Hi ha casos molt il·lustratius, com Las cloacas de Interior, produïda per Mediapro el 2017. Era un documental de denúncia que cap gran plataforma ni televisió estatal va voler comprar i que contenia moltíssimes claus de les que ara protgonitzen els casos als jutjats de corrupció de l’era Fernández Díaz i alguns membres de la policia nacional. Aquell documental es va acabar emetent en televisions com TV3 o ETB, però la seva gran difusió va arribar a través de YouTube, on ha acumulat milions de visualitzacions. Sense aquesta via, probablement hauria quedat molt més limitat. I es va poder fer així, perquè el productor, Jaume Roures, es va arriscar a fer-ho, sabent que hi podia perdre la inversió. Ara bé, això no vol dir que sigui un model generalitzable. Produir aquest tipus de continguts té un cost elevat, i no és viable sostenir una indústria basada en la distribució gratuïta. YouTube pot ser una sortida en determinats casos, però no substitueix el sistema de finançament.

En aquest context, el sector es mou en un escenari complex i canviant, amb molta oferta i amb dificultats creixents perquè determinats continguts guanyin visibilitat.

Això només es resol amb promoció? O les mateixes plataformes tampoc no hi ajuden prou?

No depèn només de la promoció. Amb Minuto heroico, per exemple, no pensàvem que funcionaria tan bé, ni nosaltres ni HBO-MAX. Jo el vaig promocionar aquí tant com vaig poder, però el que va fer la diferència van ser les dades. Quan HBO va veure que duplicava els resultats previstos i que funcionava molt bé internacionalment, més fora que dins d’Espanya, el van començar a destacar dins la plataforma.

No és que hi hagués una gran campanya inicial, sinó que, com passa sempre, quan un contingut funciona, el posicionen i el visibilitzen en el catàleg. A més, hi ha un factor important que no depèn de la promoció: el boca-orella. En molts mercats no es va fer pràcticament cap promoció, i tot i així va tenir recorregut.

Per tant, la promoció ajuda, però no és el factor clau. El que pesa és que el contingut sacsegi, remogui, generi debat.

 

 

L'OPA compta amb el suport econòmic de la Direcció General de Mitjans de Comunicació, del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya