Ovideo Pub, dedicada a la publicitat
Ovideo Lisboa, dedicada a la publicitat

Antena Local, dedicada a la televisió de proximitat. Actualment gestiona els informatius de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya (XTVL)

Ovideo va facturar 100 milions de pessetes durant el 1985, el seu primer any d’existència. Una xifra que va anar duplicant durant els tres anys següents: 200 milions de pessetes el 1986, 400 milions de pessetes el 1987 i 800 milions de pessetes el 1988. A partir de 1989 la facturació es va estabilitzar. Actualment, Ovideo factura al voltant de 30 milions d’euros a l’any.

El pes de la facturació d’Ovideo recau en el sector de la publicitat, seguida per la ficció televisiva i la televisió de proximitat i, finalment, la producció cinematogràfica.

Ovideo no només treballa en l’àmbit català i espanyol sinó que ha treballat per a la majoria de televisions europees (France 2 i 3, ARTE, l’ARD i la ZDF alemanyes, l’ORF austríaca, etc.), el que demostra el seu nivell d’internacionalització.

• 1992, Festival de Venècia: Lleó de Plata a la millor direcció per a Bigas Luna per Jamón, jamón.
• 1993, Festival de Sant Sebastià: Premi Especial del Jurat per a Bigas Luna per Huevos de oro.
• 2001: Goya a la millor pel·lícula documental per En Construcción, de José Luis Guerín.
• 2003: millor productora als Premios Anuncios.
• 2003: Goya a la millor direcció novella per a Julio D. Wallovits i Roger Gual per Smoking Room.
• 2006: millor pel·lícula i millor actor (Àlex Brendemühl) per Remake, de Roger Gual, a la X Primavera Cinematogràfica de Lorca.
• 2008, Festival de San Sebastià: vuit Sols (tres, d’Or) per la campanya “Los atrapantes”, d’Atrápalo.
• 2009: Premi a l’Excel·lència Publicitària en el IV Certamen Artístic de Creativitat Publicitària: La Publicitat al Museu, per a l’espot El color reserva, dirigit per Martin Scorsese i produït per Ovideo per a Freixenet.
• 2009: tercer premi a la millor productora Audiovisual als Premis Control.
• 2009, Festival Internacional de Publicitat de Canes: dos Lleons de Bronze per a la campanya “Los atrapantes”, d’Atrápalo.
• 2009, Festival de San Sebastià: FIAP d’Or i Sol d’Or per a l’anunci de la Marató de TV3 de 2008.

Ovideo TV va néixer el 4 de març de 1985 per iniciativa de Quique Camín i Pepo Sol que, fins a aquell moment, havien estat treballant en el camp del vídeo en una societat que es deia Videospot, pionera a Barcelona pel que fa a l’audiovisual. A aquest tàndem inicial s’hi van afegir Antoni Camín, germà de Quique, Tito Coca, així com d’altres accionistes minoritaris.

La productora inicia la seva activitat en dos camps: la producció publicitària i la producció per a televisió. En aquell moment acabava de néixer la televisió autonòmica, Televisió de Catalunya, i Ovideo va aprofitar l’oportunitat de producció audiovisual independent que la nova cadena obria. El mes de març de 1985 Ovideo produeix dues sèries per a TV3: En Escena: cent anys de teatre català, dirigida per Mercè Managuerra, i El vici de cantar, un programa de Quico Pi de la Serra en el qual adaptava el treball de diversos cantautors europeus al llenguatge televisiu.

L’any 1991, Ovideo decideix ampliar la seva activitat empresarial al camp de la producció cinematogràfica. El cineasta Bigas Luna treballava en aquell moment per a Ovideo com a realitzador publicitari i, per primera vegada, els presenta un projecte cinematogràfic amb el títol de Jamón, jamón. La direcció d’Ovideo s’entusiasma inmediatament amb el projecte, però per la manca d’experiència en el sector, decideix buscar aliances per tirar endavant la pel·lícula. Entra aleshores en el projecte el productor Andrés Vicente Gómez que, amb la societat Iberoamericana Films, era un dels productors més actius del panorama cinematogràfic estatal del moment. Es produeix la pel·lícula amb Vicente Gómez com a soci majoritari i amb Ovideo com a minoritari. Jamón, jamón (1992), interpretada per Javier Bardem i Penélope Cruz, fou tot un èxit tant a territori nacional com a l’internacional, ja que triomfa al Festival de Venècia, on Bigas Luna obté el Lleó de Plata a la Millor Direcció.

Aquest èxit inicial fou el responsable que l’activitat cinematogràfica s’instaurés definitivament a Ovideo. A través de l’aliança amb Iberoamericana Films, Ovideo entra com a coproductor de la pel·lícula següent de Bigas Luna, Huevos de oro (1993), i de la pel·lícula oficial dels Jocs Olímpics, Marathon, dirigida per Carlos Saura. Amb aquesta última pel·lícula, Ovideo perd tot el que havia guanyat a través de la producció cinematogràfica, agafa consciència del nivell de risc de l’audiovisual destinat a la sala de cinema i, per això mateix, decideix fer una pausa per reflexionar i replantejar el seu esquema de producció. Per a Ovideo la producció cinematogràfica era una activat molt atractiva i que encaixava molt bé amb la seva filosofia lligada a l’experimentació amb el llenguatge audiovisual, però que només volien reiniciar en el moment en què fossin capaços de controlar tot el projecte.

Això passa l’any 1999, quan el Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra els ofereix la possibilitat de produir, des d’un plantejament de cinema independent i d’autor, un dels diversos projectes que allà s’han estat desenvolupant. És així com Ovideo s’implica en la producció de En construcción, de José Luis Guerín. Només un esbós de dos fulls del que hauria de ser un guió, Ovideo aconsegueix arrencar el projecte confiant en el talent i la vàlua del ja reconegut creador i agafant-se al seu entusiasme per tirar-lo endavant. La pel·lícula aconsegueix tant el suport de diverses cadenes de televisió com les subvencions públiques que permeten tirar-la endavant, i s’inicia el projecte, complex i llarg, que culminarà en una obra àmpliament reconeguda tant pel seu valor documental com pel que representa d’experimentació amb el llenguatge cinematogràfic. En construcción (2001) guanya el Goya al millor documental, el Premi Sant Jordi i el Premi Nacional de Cinematografia, entre molts altres.

L’èxit d’En Construcción permet a Ovideo reemprendre l’activitat cinematogràfica seguint dos eixos: d’una banda, la producció de cinema documental, i de l’altra inaugura una nova línia de ficció amb Smoking room (2002), de Julio D. Wallovits i Roger Gual. Pel que fa al primer eix, després de la pel·lícula de José Luis Guerín, Ovideo produeix Gala (2003), de Sílvia Munt; Veinte años no es nada (2005) i Més enllà del mirall (2006), de Joaquim Jordà, i Memòria Negra (2007), de Xavier Montanyà. Pel que fa al segon eix, Ovideo aposta per pel·lícules atípiques, de risc, que normalment costa vendre a les televisions però que tenen una carrera d’èxits important. Són pel·lícules amb les quals aposten per nous realitzadors, creadors que estan aprop de la productora ja sigui desde la publicitat, ja sigui des del camp de les TV movies. Entre el 2000 i el 2008 Ovideo produeix 16 pel·lícules seguint aquest doble esquema, dues cada any.

Tanmateix, és el sector de la publicitat el que genera més activitat a Ovideo i donat que sempre ha representat més de la meitat del total de la producció. L’enfocament de l’empresa, dirigit a especialitzar i fidelitzar els realitzadors, és el que ha permès l’ampli ressò internacional recollit al llarg de tota la seva trajectòria. Així ho avalen els premis que ha rebut, d’entre els que cal destacar 19 lleons en el Festival de Cannes, 29 sols i 2 grans premis del Festival de San Sebastià, 15 medalles en el Festival de Nova York, 21 LAus, 3 Clios, 6 Eurobest, 10 Fiap (Grand Prix 2008), 7 Epica, 2 premis en el Festival dee Montreaux, 1 Aspid, 1 premi en el Art Directors Club of Europe, 2 premis del London International Awards, i 7 premis APPE. Aquest reconeixement ha anat en paral·lel al creixement del volum de la producció publicitària, fet que va permetre obrir la filial de Madrid l’any 2000 i la de Lisboa, uns anys més tard, el 2006.

A banda de la publicitat, la ficció televisiva i la producció cinematogràfica, Ovideo inicia l’any 1997 una quarta línia de producció a través d’una societat relacionada que es diu Antena Local i que es dedica a l’entorn de la televisió local o de proximitat. És durant aquest mateix any que Ovideo participa en el concurs públic per gestionar la nova televisió local de Barcelona (BTV). En aquell moment, la cadena estava en una fase molt incipient, es mantenia una estructura de mínims però sense cap objectiu concret. La cadena havia nascut el 1994 com a conseqüència de l’aglutinació de les activitats que fins a aquell moment havien portat a terme les televisions de districte, les que realment havien iniciat la televisió de proximitat a través de grups d’activitats culturals. Ovideo presenta un projecte en estreta col·laboració amb Manuel Huerga i guanya el concurs. A partir d’aquí inicien l’aventura de gestionar BTV durant vuit anys en què intenten crear un model de televisió que fos complementari i que no intentés competir amb les televisions generalistes que existien en aquell moment. Amb BTV creen una televisió local amb identitat pròpia, que parla dels temes que interessen al ciutadà de Barcelona amb una programació que cap altra televisió li pot oferir.

Amb un equip dirigit per Manuel Huerga, Ovideo en dissenya la graella, en produeix els programes interns, n’encarrega els programes de producció externa, etc. Tot això amb la supervisió editorial d’Informació i Comunicació de Barcelona, l’ens públic encarregat de contractar i vigilar els continguts de la cadena. No obstant això, Ovideo va gaudir de molta llibertat durant la primera etapa de posada en marxa de la cadena, cosa que els va permetre consolidar el model BTV. Un model que, amb el temps, es va adaptant als canvis del sector audiovisual i, quan la cadena comença a tenir una certa personalitat, comença també a ambicionar una certa posició pel que fa als índexs d’audiència.

A banda de BTV, Ovideo també gestiona la Televisió local de l’Hospitalet entre el 2000 i el 2005. És precisament l’any 2005 que la productora perd els dos nous concursos per gestionar ambdues televisions i passa a col·laborar amb les dues cadenes només a través de producció externa de continguts. Tanmateix, aquest anys de vinculació amb la televisió de proximitat els dóna un know how, una manera de fer televisió de qualitat amb un costos molt ajustats que, més endavant, podran aplicar tant a les cadenes privades en les quals participen durant un temps com a accionistes, com a la gestió de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya (XTVL), de la qual són responsables actualment pel que fa a la producció dels informatius, com també a la creació de continguts per a programes de ràdio per a cadenes com Com Ràdio.

Malgrat que Ovideo té aquestes quatre línies de producció molt ben definides, no ha deixat mai de crear sinergies i punts de trobada entre elles. Per exemple, han fet publicitat amb directors de cinema com Martin Scorsese, per a la campanya de Nadal de Freixenet de 2007; Julio Medem, Benito Zambrano, Fernando Colomo, Isabel Coixet i un llarg etcètera. Aquesta característica fou decisiva perquè l’any 1990 el COOB’92 els encoratgés a participar en un concurs restringit destinat a dissenyar i produir la cerimònia dels Jocs Olímpics de Barcelona. Hi participaren un total de 7 empreses de les quals només 2 quedaren finalistes: una fou Ovideo i l’altra, Bassat Sport. El comitè organitzador decidí aleshores no prendre partit per cap de les dues empreses sinó proposar la possibilitat d’una col·laboració. En aquell moment, Bassat era un gran client de Ovideo i, per aquest fet, tant una empresa com l’altra decidiren acceptar l’encàrrec. Crearen la societat Ovideo-Bassat Sport dedicada específicament a dissenyar i produir les quatre cerimònies dels Jocs Olímpics —les d’obertura i cloenda dels Jocs Olímpics i les d’obertura i cloenda dels Paralímpics. El treball de preparació va tenir una durada de dos anys.

Quan Ovideo va aconseguir el contracte de la cerimònia olímpica va considerar que era el moment oportú per incorporar a la societat un grup inversor estranger, anglès i minoritari, amb l’objectiu de projectar l’empresa arreu del món. Tanmateix, alguns anys més tard l’empresa considera que és el moment de vincular-se a un soci industrial més que no pas a un soci financer. És per això que l’any 2000, Ovideo recompra les accions i continua en solitari.

L’oportunitat d’unir-se a un altre grup mediàtic va sorgir l’any 2001 quan Antoni Camín coneix Jaume Roures durant el Festival Internacional de Cinema de Sitges. En aquell moment, Mediapro era encara un grup petit. Tot just se’n començava a parlar. Després de sis mesos de negociacions Mediapro va entrar com a accionista d’Ovideo. Una aliança que encara és vigent avui dia i que no va representar cap mena de canvi en el model de gestió d’Ovideo De fet, cada una de les dues productores ha seguit amb les seves línees editorials respectives. El cinema d’autor que produeix Ovideo (amb especial incidència en els nous realitzadors) és una línia gairebé oposada a la producció cinematogràfica que estimula Mediapro.

Entremig de tots aquests canvis, el 1996 moria Pepo Sol, un dels membres fundadors i peça clau de la trajectòria d’Ovideo. Des de llavors el nucli accionarial del principi s’ha mantingut igualment en les figures de Quique Camín, Antoni Camín i Tito Coca, que continuen vinculats a l’empresa no només com a accionistes sinó també com a treballadors, tal com havien fet tots ells fins a aquell moment a excepció del període 1985-1992, en què Antoni Camín havia compaginat la seva dedicació al sector industrial amb el lideratge de l’empresa.

El creixement i la internacionalització d’Ovideo han permès que la societat obrís una filial a Madrid l’any 2000 dedicada exclusivament a la producció publicitària. Es tracta d’una societat independent que produeix publicitat per a totes les agències de Madrid sigui on sigui la localització de rodatge. L’any 2005, Ovideo va obrir una nova filial a Lisboa també destinada exclusivament a la producció de publicitat. Actualment, la producció cinematogràfica i televisiva es concentren a Barcelona, mentre que la producció publicitària té tres seus: Barcelona, Madrid i Lisboa.

Pel que fa al camp de la televisió, Ovideo s’ha especialitzat clarament en projectes de formats com minisèries o TV movies. I quan Televisió de Catalunya obre el programa de TV movies en règim de coproducció, Ovideo decideix apostar per la coproducció internacional. En un moment on es podia buscar o bé la coproducció entre autonomies, gràcies a les noves televisions autonòmiques, o bé la coproducció amb altres països, Ovideo decidí decantar-se clarament per aquesta última opció i, d’aquesta manera, propiciar l’obertura de l’audiovisual fet a Catalunya cap a nous mercats estrangers. Ovideo inicia la coproducció internacional amb França i Alemanya i, de fet, fins avui han coproduït entre 4 i 5 TV movies amb cada un d’aquests països. Són TV movies que es passen en prime time a les cadenes franceses i alemanyes i que han contribuït a fer que Ovideo hagi aconseguit un cert reconeixement dins d’aquests països, ja que l’estàndard de producció és equiparable al d’altres productors locals. Ovideo sempre intenta que una part de l’activitat, ja sigui el rodatge ja sigui el guió, es faci a Catalunya, i sempre s’hi incorpora part de l’equip artístic i/o tècnic del país.

La tradicional vinculació d’Ovideo amb el teatre (des de la sèrie En escena: cent anys de teatre català fins a activitats amb grups de teatre com Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom o La Fura dels Baus) propicien que la productora obri una societat conjunta amb Tricicle, Trivideo, Tricicle-Ovideo S.L., per la qual canalitzen totes les produccions audiovisuals que el grup humorístic realitza. L’empresa enregistra totes les obres de teatre i n’explota els drets audiovisuals. A més, Trivideo realitza totes les sèries que Tricicle protagonitza per a TVC i qualsevol iniciativa audiovisual que sorgeixi al voltant del grup.

Amb aquesta gran capacitat de producció, no és difícil imaginar que Ovideo posseeix un dels arxius audiovisuals més valuosos de Catalunya, on es pot apreciar tant l’evolució dels espots publicitaris per a la televisió dels últims vint-i-cinc anys en un recull de milers de propostes produïdes i llançades als mitjans durant aquest temps, com l’evolució de les campanyes polítiques de Catalunya de les dues últimes dècades.