Vés enrere

Experiència: "DIAGONAL TV. En el cor de la ficció televisiva"

Experiència: "DIAGONAL TV. En el cor de la ficció televisiva"

Anna Petrus

 

Descarregar en pdf

01.03.2011

 

FITXA
  • Any de creació:
    1997

 

  • Equip promotor:
    Joan Bas, Jaume Banacolocha i Josep Maria Benet i Jornet

 

  • Línies editorials:
    Ficció televisiva (sèries i telefilms), documental, cinema

 

  • Filials:
    Delegació de Diagonal TV a Madrid

 

  • Societats vinculades:
    Diagonal TV forma part del Grupo Endemol

 

  • Plantilla:
    23 treballadors

 

  • Dades econòmiques:
    Diagonal TV va facturar 0,9 milions d’euros durant el seu primer exercici, que va ser entre 1997 i 1998. En el segon exercici, 1998-1999, va facturar 3,2 milions d’euros. Mentre que en els darrers anys, Diagonal TV ha facturat 26 milions d’euros durant el 2007 i 40 milions d’euros tant el 2008 com el 2009. El pes de la facturació de Diagonal TV recau en la ficció televisiva (sèries i telefilms), mentre que el documental i el cinema són dues activitats només puntuals per a l’empresa

 

  • Premis i reconeixements destacats (selecció):
    • 2001. Micròfonófono de plata per la sèrie de ficció Temps de silenci entregat per l’Associación Española de Radio, Prensa y Televisión.
    • 2003. Premi Túria al millor programa de televisió per Temps de silenci.
    • 2005., Festival Inquiet. Menció especial a la interpretació coral pel telefilm Després de la pluja, d’Agustí Villaronga.
    • 2005., Premi Túria, millor sèrie nacional per la sèrie de ficció diària Amar en tiempos revueltos.
    • 2006., Premi GAC al millor guió documental de cinema i televisió per Miquel Bauçà: poeta invisible, d’Agustí Villaronga.
    • 2007., Roma FictionFest. Premi a la millor actriu de telefilm per a Anne Caillon per La forastera (L’étrangère), de José Pinheiro.
    • 2007., Academia de las Ciencias y las Artes de Televisión, premi al millor programa autonòmic de ficció per Ventdelplà.
    • 2007., Academia de las Ciencias y las Artes de Televisión, premi a la millor direcció d’art i escenografia (Marcelo Pacheco y i Virginia Flores) i premi al millor maquillatge i caracterització (Paloma Buendía) per Amar en tiempos revueltos.
    • 2007., Festival Internacional de Programes de tTelevisió i pPromocions de Nova York (New York Festivals), medalla d’argent a la millor sèrie dramàtica per Amar en tiempos revueltos.
    • 2008., Mostra de València. Premi a la millor TV movie de producció valenciana per Menjar per a gats, de Carles Pastor.
    • 2008. Premis Ondas. Premi a la millor sèrie de televisió per Amar en tiempos revueltos.
    • 2008. Premis TP de Oro. Premi a la millor telenovel·la o serial per Amar en tiempos revueltos.
    • 2009., Premis Tirant. Millor pel·lícula per a televisió per Menjar per a gats, de Carles Pastor. Millor direcció, millor música (Enric Murillo), Mmillor so (Carlos Lidón) i Mmillors actrius secundàries (Empar Ferrer, Cristina Plazas i Cristina Perales).
    • 2009., FamaFest. Premi a la millor pel·lícula d’adaptació literària pel telefilm El club de fer mitja, d’Antón Dobao.
    • 2010. Festival des créations télévisuelles de Luchon. Prix du Film Espagnol per Menjarper a gats, de Carles Pastor.
    • 2010. Worldfest Houston. Remi de plata TV movies per El club de fer mitja, d’Antón Dobao.
    • 2010. Festival Tirant Avant. Premi a la millor TV movie per Deslliga’t, de Jesús Font. Millor actor principal (Jaime Pujol), millor direcció artística (Rafa Jannone) i millor versió en valencià (Tabalet Estudis).
    • 2010. Shangai TV Festival. Golden Magnolia a la millor TV movie i Golden Magnolia al millor guió per Les veus del Pamano, de Lluís Maria Güell.
    • 2010. INPUT. Selecció de Les veus del Pamano, de Lluís Maria Güell.
    • 2010., Academia de las Ciencias y las Artes de Televisión. Premi a la millor realitzaciódor per la sèrie dramàtica La señora (Belén Macías, Jorge Torregrosa i Salvador García).

 

  • Trajectòria

    Diagonal TV neix el 12 de novembre de 1997 de la mà de Joan Bas, Jaume Banacolocha i Josep Maria Benet i Jornet. Tres professionals que havien estat directament vinculats amb el naixement de la ficció televisiva autonòmica a través de la mítica sèrie Poble Nou i de les que la van seguiren, com ara Secrets de família o Nissaga de poder. D’aquesta manera la productora arrenca amb la clara vocació de dedicar-se a la ficció televisiva. Una vocació que es manté encara a dia d’avui, i malgrat que en alguns moments puntuals ha ampliat els seus horitzons cap a altres formats de l’audiovisual.

    Amb l’objectiu de traslladar l’exitosa la fórmula amb tant d’èxit de Poble Noua nivellen l’àmbit estatal, Diagonal TV crea el seu primer programa, El Super, una sèrie de ficció diària de 30 minuts de duració en coproducció amb Zeppelin TV per a TeleCinco i de la qual es van emetre 738 capítols entre el 1997 i el 1999. Simultàniament, Diagonal TV començava el seu camí cap a la renovació de la ficció televisiva local i la seva definitiva contribució a la codificació d’un imaginari televisiu de ficció específicament català. Entre 1998 i 2000, Diagonal TV produeix la sèrie Laberint d’ombres, un culebrot fulletó que seguia el sender obert per Poble Nou. Tanmateix, a partir del 2001, la productora comença a produir Temps de silenci, una sèrie històrica de ficció setmanal, de cinquanta minuts de duració i que es va emetre a Catalunya amb gran èxit. Amb aquesta sèrie, Diagonal TV començava la seva etapa com a creadora de la gran ficció de nit, emesa en prime time.

    Així les coses, Diagonal TV comença a alternar productes com la sèrie Calle Nueva (per a TVE) o la sitcom Moncloa, ¿Dígame? (per a TeleCinco) amb sèries de ficció setmanals per a la televisió autonòmica com ara Setze dobles, De moda o Mar de fons. No és fins eal 2005 que Diagonal TV s’endinsarà en la producció de les dues sèries que més reconeixement els li han donat fins a data d’avui tant a nivellen l’àmbit autonòmic com en l’estatal: Ventdelplà, produïda per a Televisió de Catalunya, i Amar en tiempos revueltos, produïda per a Televisió Espanyola. Mentre que la primera es tractava de d’era una sèrie setmanal de 50minuts per capítol i de la qual se’n van produir fins a 7 set temporades, la segona es tracta d’era una ficció diària de quaranta minuts ambientada en la postguerra espanyola i que encara es troba en antena. Ambdues sèries han estat multipremiades i han situat la ficció produïda per Diagonal TV en l’aparador i el centre d’atenció de la producció televisiva nacional.

    Arran d’aquestes dues sèries, Diagonal TV també ha pogut produir sèries com La señora i La República (per a TVE) o 700 euros, 90-60-90 i Bandolera per a Antena 3. En l’àmbit de Catalunya, la productora té actualment en antena la sèrie Infidels i va produir recentment, juntament amb Mallerich Films, la celebrada mini-sèrie Les veus del Pamano, dirigida per Lluís Maria Güell a partir de la novel·la de Jaume Cabré.

    Al marge de la serialitat també ha sabut integrar la producció de TV movies en el seu engranatge, tot i que sempre d’una manera i malgrat que sempre d’una forma no preferencial. Des del 2002, Diagonal TV ha produït 14 catorze telefilms, algunes de tan rellevants com Després de la pluja (2006), dirigitda per Agustí Villaronga. Altres com Mà morta truca a la porta (2008), de Ramon Costafreda, han estat presents en festivals tan importants com el Karlovy Vary Int’l Film Festival mentre que La Fforastera (L’étrangère) (2006), de José Pinheiro,fou va ser premiada en el Roma FictionFest de 2007 amb el premi a la millor actriu per a Anne Caillon, i Deslliga’t (2009), de Jesús Font, va meérèeixer el premi a la millor TV movie en els Premis Tirant Avant.

    Al marge de la producció televisiva, Diagonal TV ha produït cinc documentals tan diversos com Els pintors catalans a Sardenya (2004), de Marco Pani;,Miquel Bauçà: poeta invisible (2005), d’Agustí Villaronga sobre la vida i l’obra del poeta Miquel Bauçà o el recent Generació Pegaso, d’Isabel Andrés, un retrat de la generació d’obrers que van treballar a la fàbrica pública PEGASO. Així mateix, Diagonal TV ha fet una incursió en el món del cinema a través de la pel·lícula Va a ser que nadie es perfecto (2006), de Joaquim Oristrell,i malgrat que aquesta és una línia que, en principi, a la productora no li interessa explotar.

 

Entrevista a JOAN BAS i JAUME BANACOLOCHA

Tretze anys dirigint Diagonal TV

 

Després de tretze anys al capdavant de Diagonal TV, Joan Bas i Jaume Banacolocha segueixen continuen buscant nous reptes. Pares de la ficció televisiva autonòmica, i també estatal, el que sabem del cert és que el rumb de la serialitat televisiva ha pres nous senders gràcies a la seva capacitat de buscar, innovar i millorar la ficció feta per a la televisió adaptant-se als canvis trepidants que ha viscut la petita pantalla en aquesta darrera dècada.

Joan Bas i Jaume Banacolocha treballaven a Televisió de Catalunya en el moment en què va sorgir la primera ficció seriada de Catalunya, la mítica Poble Nou. A partir d’aleshores la seva vinculació amb la ficció televisiva hauria de ser gairebé definida com un pacte de sang. En el moment en què la televisió autonòmica decideix externalitzar aquest tipus de continguts, Joan Bas i Jaume Banacolocha es posen al capdavant de Diagonal TV.

  • Tant Joan Bas com Jaume Banacolocha estàveu treballant a Televisió de Catalunya en el moment de fundar Diagonal TV. Per què decidiu fer aquest salt cap al sector privat?

Jaume Banacolocha: A TV3 jo havia començat a treballar amb Josep Maria Benet i Jornet i amb el director de producció Eugeni Margalló en un projecte nou: posar en marxa una sèrie diària i fer un tipus de producció que permetia fer ficció a la televisió, cosa que abans era molt més difícil perquè es trigava molt més, els sistemes de producció eren complicats, valia molts diners, etc. Era necessari trobar fórmules per fer ficció similars a les formes de producció de fora del país. Aleshores fou va ser quan vam aplicar aquestes fórmules i vam aconseguir fer una ficció diària. Ara tothom veu com una cosa normal poder emetre un capítol cada dia, però en el seu moment va ser un pas de gegant.

Joan Bas: A partir d’aquesta feina i d’alguns prime time, com ara Estació d’enllaç, vam començar a aplicar noves fórmules a la televisió. En aquell moment, però, volíem fer un pas més i ho volíem fer de la mà de TV3, és a dir, fer el que s’havia anat fent amb les productores d’arreu d’Espanya que havien començat a treballar per a la televisió.

Quan encara érem a la TV3, vam posar en marxa la producció de ficció televisiva; però hi va haver un moment en què, per temes administratius, no vam poder continuar. L’única solució era fer-ho a través d’una productora. A partir d’aquell moment vam decidir fer el que volíem fer a TV3 però des de la nostra productora.

  • La vostra vocació sempre ha estat la ficció televisiva. En aquest sentit, diria que Diagonal TV ha contribuït a codificar l’imaginari televisiu de Catalunya. Quins creieu que són els elements diferenciadors o aquells elements que connecten amb el públic d’una manera tan contundent?

Jaume B: Acabarem dient que el costum. Jo crec que s’ha aplicat molt bé allò que anomenem costumisme. Aquesta proximitat dels personatges que fa que tothom, més o menys, s’hi pugui identificar. Sempre hem buscat les històries que ens han agradat i que hem pensat que podíem fer i, també, que els personatges siguin molt de veritat.

Joan B: També hi ha hagut el factor d’intentar sempre, de forma inconscient o de forma no volguda, trobar el punt diferencial en les sèries. I la prova és que quan ho hem fet sempre ens ha funcionat. Això s’afegeix a tots aquests elements que comenta el Jaume d’explotar els personatges propers on amb els quals el públic es pugui sentir identificat.

Quan vam començar amb sèries d’època o ambientades en temps passats com va ser Temps de Ssilenci a TV3, va ser una cosa que no s’havia fet mai fins aquell moment i va funcionar molt bé. Va tenir un 37% d’audiència en una època en què encara no hi havia les cadenes privades. Era increïble perquè era una ficció. Sempre hem tingut la intenció de fer una sèrie diferent. En el cas de Temps de silenci no volíem fer una comèdia sinó explicar tota la història de la Guerra Civil i allò que va passar a Catalunya d’una altra manera.

Jaume B:Ventdelplà també tenia aquest tret diferencial. La idea era anar a un poble i explicar-ne la vida de la gent. No volíem fer una altra sèrie urbana, sinó sortir malgrat que gravar-la en un poble era un risc. Feia molta por a TV3. Ens deien: “La gent dirà que ens anem a pagès”. Però nosaltres creiem que els pobles són moderns o, en tot cas, no són antics només perquè siguin pobles. I el que hem d’ensenyar és això.

Joan B: Sempre hi ha hagut la intenció de mostrar les coses que són nostres, les més properes. I això és el que ha fet que funcionés.

  • La ficció televisiva a Catalunya comença amb els fulletons de després de dinar, tipus Poblenou. A partir d’aquí vosaltres el que feu és portar la ficció televisiva local a la franja de nit, el que és un gran pas. Com va ser aquesta evolució?

Joan B: Això ha estat així perquè a Madrid ja s’estava fent en aquella època amb sèries com Farmacia de guardia i Médico de famiília. I no creguis que no va costar arrancar. El primer any no va funcionar perquè la gent estava acostumada a veure sèries americanes enlloc d’una ficció pròpia a les deu de la nit en prime time. Això era impensable. No n’hi havia hagut cap mai. La tendència la van canviar Farmacia de guardia, Médico de familia i després El Súper.

Jaume B:El Súper anava a les set de la tarda, que era un horari molt estrany.

Joan B: Però, de fet, El Súper de Tele Cinco va ser l’exportació del model de ficció diària que es feia i triomfava a Catalunya, i en concret Poblenou, a nivell escala estatal. Jo crec que el fet de passar a la franja horària de nit no era tant perquè, de fet, era més fàcil fer una ficció de nit donat que era l’estàndard. Fer ficció a la tarda o el a diari era més complicat perquè significava gravar trenta minuts cada dia. Aquest fou va ser un gran repte.

Jaume B: Durant una època tothom ens demanava: Ccom ho feu això?

Joan B: No hi havia cap antecedent. Els actors depenien de gravar aquests minuts diaris. I, a més, estava fet amb qualitat. La gent ho veia i pensava que estava bé. Va ser un pas important. El pas a la nit el vam fer amb Estació d’enllaç i amb Rosa, que era un spin off de Poble Nou. El Benet i Jornet deia per aquella època: “La novel·la l’hem fet per tants capítols i no podem enganyar ael públic”.

Jaume B: El que sí que és cert és que totes han funcionat prou bé.

  • De tota manera, en l’aspecte estrictament narratiu hi ha un canvi molt notable entre la ficció de la tarda i la ficció de la nit...

Jaume B: Jo penso que en el moment en què es fan les sèries llargues, com ara Nissaga de poder, es veu clar que fer una sèrie de nit de 45 o 50 minuts pot estar molt ben feta perquè si som capaços de fer una sèrie diària de 30 minuts i, a més, gravar en exteriors, imagina el que podem arribar a fer tenint 45 minuts i tota la setmana per gravar-ho. Es pot fer, es pot fer ben fet;, podem ensenyar exteriors i podem lluir-ho. Amb eEls pressupostos són ajustats que hi ha, però ens hi podem lluir.

Joan B: I evidentment que hi ha diferències perquè en un diari has d’explicar la història i, a la vegada, has d’anar recordant tot el que ha passat perquè són sèries a llarg termini. Contínuament has de mostrar el camí que han recorregut els personatges

  • En quin moment decidiu fer el salt cap a les televisions estatals i per què?

Jaume B: De fet són elles les que ens demanen. Havíem fet El Súper, que va ser la primera sèrie diària a l’estat Eespanyol, en col·laboració amb Zeppelin. Ens van venir a buscar malgrat que, a partir d’aquest moment, comencem a treballar més a Catalunya. Entrar a Madrid, de fet, ens costava molt perquè el mercat els va anar copsant peragafant Globo, Boca a Boca, ... Fins que no vam presentar Amar en tiempos revueltos no vam entrar-hi de ple. El dia que vam entregar el projecte va ser el trampolí.

Joan B: La nostra entrada a Madrid va ser aquesta. Encara que haguéssim fet El Súper,. C com que havíem estat pioners en a fer el diari a Catalunya i havíem exportat la fórmula, entrem de ple en el mercat nacional.

Jaume B: En aquesta època vam fer Calle Nueva per a Televisió Espanyola, que també era diària, i Amar en tiempos revueltos, que era una mica diferent. Era un Temps de Ssilenci transformat. Era una història de temporada, és a dir, que s’acabava al final de la primera temporada. Però ens van dir que havia de continuar. I vam trobar inconscientment la fórmula que millor podíem utilitzar: cada any canviàvem la història. Això va ser de casualitat. El que vam fer va ser canviar d’història aprofitant alguns personatges però desmarcant-nos de la història principals. Uns personatges nous i que ens expliquen la història de nou. No sabíem si aquesta fórmula agradaria perquè pensàvem que la gent voldria seguir continuar veient els mateixos personatges que havíem deixat; però les circumstàncies ens hi van obligar.

Joan B: Només van continuar alguns personatges que estaven al voltant de la història principal. D’aquesta manera hi havia uns referents de la temporada anterior però, al mateix temps, començaves una història nova amb personatges nous. I ho vam fer d’una forma manera natural. Això va ser una gran troballa sobretot perquè la gent no es va sentir enganyada. La idea, a partir d’aleshores, era explicar una història d’un any i, en acabar-lo, no allargar aquesta història sinó començar-ne una altra.

Jaume B: Va ser casualitat. Amb la por de no saber si funcionaria, si el públic ho acceptaria. Però, en canvi, va funcionar. Va costar un pèl. Els primers mesos vam patir, però finalment va funcionar i ara la gent ja sap que explicaràs una altra història. Amar en tiempos revueltos és el que provoca que fem La Sseñora, 700 euros, 90-60-90, etc. Ha estat el motor que ens ha fet créixer. I el tenim com a referent.

A Catalunya no passa tant, però Amar en tiempos revueltos, a la resta d’Espanya i a Madrid molt especialment, és un referent. La gent considera que, sent una sèrie d’època, diària i de 50 minuts, està molt ben feta. No ho entenen. Fins i tot la segueix gent que en principi no semblaria afí al target de la sèrie.

A Catalunya no és referent perquè hi ha La Rriera i abans hi havia El cor de la ciutat, que són les sèries que se segueixen. De tota manera, Amar en tiempos revueltos tampoc va malament perquè estem en un 17% d’audiència a Catalunya. En aquest sentit, TVE ha guanyat molt aquí. Abans no tenia tanta audiència.

  • Abans comentàveu que sempre heu produït aquelles històries que us han agradat. Creativament com treballeu? D’on sorgeixen les històries? Les proposeu vosaltres? Les encarregueu?

Joan B: Pot partir de la productora, és a dir, presentar una idea a la televisió. Com va ser el cas de Temps de Ssilenci.

Jaume B: En aquest cas vam pensar: volem fer una sèrie diària, explicant la història de Catalunya. Aquesta era la nostra idea. I d’aquí va sortir Temps de silenci.

Joan B: Després també hi ha l’altre cas, que és un projecte que arriba a la productora en mans d’algú de fora com ara un guionista, un director, etc. Si ens interessa i creiem que pot anar bé, aleshores ho presentem a la televisió.

L’última opció és que la televisió t’encarregui alguna cosa directament. Per exemple et diuen: “Necessitem una sèrie sobre aquest tema”. T’ho defineixen molt bé. Ens diuen: “Vosaltres que sabeu fer això, perquè no penseu una història d’aquesta manera”. Després agafem les persones que creiem adients, una o dues, i les posem a desenvolupar la idea.

Jaume B:La Sseñora i 700 euros són propostes de les cadenes. “Necessitem una sèrie d’amor, romàntica, que sigui d’època,...”, ens van dir. I va sortir La Sseñora. I per 700 euros va ser igual: “Volem una sèrie molt glamurosa...”, i així va sortir el tema de la prostitució de luxe.

En canvi, hi ha històries que ens han arribat o que són idees nostres. Per exemple, Infidels és una sèrie nostra. Parlant amb els nostres guionistes, vèiem que hi havia sèries de dones, i al final vam decidir fer-la nosaltres. Els guionistes es van posar a treballar i vam fer aquesta proposta. Ens va agradar i la vam tirar endavant.

Joan B: El que veiem és que la creativitat és difícil conservar-la. Aleshores el que volem és poder-nos obrir a gent que, en un moment determinat, puguem demanar-los una cosa concreta i després compaginar-ho amb la creativitat interna. Creiem que no és bo tenir molta gent contractada per la part creativa perquè s’agafen vicis i es cau en una mateixa manera de fer.

De tota manera, és cert que hi ha una línia editorial molt concreta a Diagonal TV perquè hi som nosaltres que som atípics perquè som empresaris, productors executius i directors. Som una empresa que treballa amb aquest sistema. Incidim en la creativitat i crec que això ha estat el diferencial de Diagonal TV. No és una empresa dirigida per empresaris on després hi ha un equip de producció, sinó que el paper de la direcció empresarial i la producció de Diagonal TV és la mateixa empresa.

Jaume B: No som empresaris separats del procés creatiu.

  • Així, encara que treballeu amb creatius diversos hi ha una marca Diagonal TV podríem dir...

Joan B: Fem el seguiment. També tenim un nivell d’exigència. Perquè el nostre passat és creatiu. Jo vinc del teatre i vaig començar en els inicis del projecte...t Tot això no ho pots oblidar encara que et converteixis en empresari. Necessitem implicar-nos.

  • A banda de la ficció televisiva seriada també heu produït TV movies, minisèries de qualitat com Les veus del Pamano, de Lluís Maria Güell... Aquesta part de la producció de Diagonal TV, com la sentiu? Quin feedback teniu?

Jaume B: Com una divisió perquè són fórmules diferents i processos molt més llargs ja només per començar a produir. En aquest cas s’han de buscar primer els diners. Com que són processos que requereixen una preproducció molt diferent tenim una divisió anomenada TV movies, mini - sèries i documentals, que porta l’Albert Sagalés.

Creiem important no barrejar les dues seccions donat que una cosa va molt de pressa, la ficció televisiva seriada, i l’altra va al seu ritme. I hem de tenir en compte que nosaltres no podríem ser el que som si només féssim TV movies, mini-sèries o cinema. Les sèries sóon les que ens donen la capacitat, el capital i el temps per poder anar fent aquestes altres coses que ens agraden molt. Necessitem les sèries per poder invertir en TV movies o en mini-sèries. Així podem donar-los el temps que faci falta.

  • És una qüestió de viabilitat...

Jaume B: Sí. Malgrat que coneixem productores que només es dediquen a fer TV movies, mini-sèries o cinema, però nosaltres, de la forma manera com ho tenim muntat, ens és molt important la producció de les sèries per poder fer amb tranquil·litat tots aquests altres productes.

Joan B: I no hi ha un mercat obert per a les TV movies. Una cosa és que TV3 faci una aposta per les TV movies. Però no hi ha ningú més i, per tant, la TV movie no té recorregut. Només té una finestra o dues, depèn, i no hi ha distribució com passa a en altres països on sí que estan molt ficats en això. A Antena 3, per exemple, passen TV movies els dissabtes i els diumenges; però no passen les d’aquí, només les dels Estats Units.

Tanmateix, és cert que les cadenes autonòmiques aposten per les TV movies (Galícia, València, Catalunya, ...); mentre que les estatals ja ho han deixat. I ara aposten per les mini-sèries, però de contingut molt concret. Les veus del Pamano ha estat una excepció, com ho va ser La Mari en el seu moment. És un mercat difícil.

  • Però les cadenes privades no hi estan interessades?

Jaume B: Només en les mini-sèries. Però els agrada que siguin biopics de personatges rellevants.

Joan B: La mini-sèrie que interessa molt a espanyols i catalans, és sobre el cop d’estat. Però és una cosa especial. També hi va haver el cas de Raphael, la seva vida.

Jaume B: Televisió Espanyola ha comprat Les veus del Pamano. Però, és clar, és la pública. No ho farà Tele Cinco o Antena 3. És molt difícil. Has de buscar un altre tipus de guió que pugui arribar a la gent.

Joan B: Hi ha una política de les televisions que és la de donar de menjar a la seva pròpia cadena. I això no crea una indústria continuada. És per això que només Televisió Espanyola ha comprat Les veus del Pamano. En canvi les cadenes privades sí que estan interessades en les mini-sèries però enfocades a l’actualitat, al moment, als personatges famosos, ... A llarg termini no saps si en faran més o si no en faran més.

Jaume B: Vam començar fent mini-sèries de coses molt bàsiques: un guió que els agradava i que va funcionar relativament. Quan es va descobrir que funcionaven els biopics les cadenes van decidir tirar per aquí. Però totes van a buscar el personatge famós per fer-li una mini-sèrie. A nosaltres això no ens agrada tant.

Joan B: En canvi el 23F sí que ens va interessar. Sobretot perquè hi estava implicada la Sílvia Quer i molta gent d’aquí. La mini-sèries ha de ser atractiva per les dues coses, pel format i perquè a la vegada arribi a molts espectadors.

Jaume B: Nosaltres intentem trobar això en les mini-sèries, aquest format que costa trobar. Per això som més lents. Que pugui interessar però que a la vegada no sigui explicar la vida de la Carmen Sevilla, per posar una exemple. Ha de seruna cosa producte estimulant. IA això sempre és laboriós.

  • En el camp del cinema heu fet una incursió a través de la pel•lícula de Joaquim Oristrell. Aquesta secció és molt antagònica a la vostra especialitat televisiva. Us interessa també seguir per aquí?

Jaume B: El cinema sí que ens agradaria molt. El que passa és que és difícil, complicat i també ens fa por que se’ns escapi de les mans. Com a mínim hem de saber que no et costarà diners i, si pot ser, que hi guanyis alguna cosa. Ens costa trobar aquell guió que ens agrada.

Joan B: Nosaltres no som una empresa cinematogràfica, però si hi ha algun projecte que veiem clar i que del qual ens agrada el contingut donem un marge per arrancar la maquinària.

Jaume B: Com que estem en el món de les TVmovies de vegades veiem algun guió que podria ser molt més. Però al final no ho fas. Realment hem d’analitzar bé quines possibilitats té aquell guió de convertir-se en cinema, que te’l comprin, etc. És arriscat. Ens costa decidir-nos.

Joan B: Bàsicament és trobar el guió.

Jaume B: Pel que fa als documentals, els hem fet quan ens han sortit les ocasions. Ara n’estem preparant un que dirigirà la Isabel Andrés.

Joan B: Aquest és un cas d’una idea que ens ve de fora i que ens hi fiquem perquè lliga molt amb la nostra filosofia i, a més, tracta un tema que coneixem bé, la fàbrica pública de PEGASO, donat que hi vam viure molt a la vora, al barri de Sant Andreu. Nosaltres pel nostre compte no haguéssim pensat fer un documental sobre aquest tema.

El documental el veiem més viable perquè té més finestres. Televisió de Catalunya, per exemple, el potencia de forma manera molt directa i és fàcil col·locar-lo. Hem fet el de Miquel Bauçà, poeta invisible, d’Agustí Villaronga, que ens va agradar molt.

Jaume B: Hem fet també un documental per encàrrec, Pintors Ccatalans a Sardenya, dirigit per Marco Antonio Pani. I el de Concierto de Aranjuez: el siglo de Joaquín Rodrigo, de Vicente Tamarit.

  • Voldria saber la vostra opinió sobre la nova ficció televisiva sorgida als Estats Units durant la darrera dècada. Són productes que aconsegueixen la seva qualitat perquè parteixen de plantejaments narratius i de producció propers a la pràctica cinematogràfica. Què en penseu d’aquesta nova ficció televisiva?

Jaume B: Penso que algun dia ens arribarà a nosaltres. Tot arriba. Els Estats Units sempre van més avançats que nosaltres, econòmicament sobretot. També el que ha passat és que els guionistes de cinema han marxat a la televisió. I és clar, amb aquest plantejament sorgeixen coses que són millors que les pel·lícules que s’haguessin pogut fer. Nosaltres hauríem de prendre bona nota i aconseguir que la nostra ficció també anés per aquest camí.

De tota manera, s’ha intentat alguna cosa. Alguna mini-sèries de por o d’intriga, que s’assemblaen a aquest tipus de sèries. S’han fet per saber si funcionarien o no i, en tot cas, després convertir-les en sèeries de llarg format.

De tota manera, jo penso que dels Estats Units arriben moltes coses i també n’hi ha algunes que no valen tant la pena.

Joan B: Els Estats Units tenené una indústria molt potent i això fa que les narratives siguin també molt potents. Tenen un sistema que van aplicant contínuament i ho fan de la mà de distribuïdores. Així tenen la vendta assegurada a pràcticament tot el planeta.

  • Sí, hi estic d’acord. I de fet, en el cas de Lost, per exemple, penso que es tracta d’un cas sense precedents a la història de la ficció televisiva. L’últim capítol va ser vist a tot el món simultàniament. Això només passa amb el futbol i les olimpíades...

Joan B: És una mica contradictori amb el que fem nosaltres. Ells han estat capaços de crear ficcions ambientades en llocs impossibles i tothom ho veu i els sembla normal. En canvi, nosaltres hem d’anar molt en compte amb on passen les coses perquè estem acostumats al fet que a Europa no aparegui a les grans ficcions de la televisió. Si estàs veient San Francisco perquè no pots estar veient els carrers de Venècia? És una mica estrany. El problema és que aquí no tenim la indústria que ells tenen allà.

Jaume B: De tota manera, s’ha de dir que moltes de les sèries nord-americanes dels darrers temps si s’haguessin passat en obert no haguessin tingut l’audiència que han tingut finalment. I Lostn’és una d’elles.

Joan B: L’obert i el cable són molt diferents. No es poden comparar els canals de cable d’allà, que són els que produeixen aquestes sèries, perquè són com si la televisió es veiés en obert perquè a vegades hi ha més gent veient aquests canals que una televisió generalista.

Jaume B: Tenen audiències molt grans, però molt controlades pel cable. Però el que sí que és veritat és que aquestes sèries ens estan ajudant al fet que les cadenes estatals vulguin apostar per la ficció televisiva.

D’altra banda, hi ha hagut una parada;, econòmicament les coses no estan tan bé;, han baixat els preus. Però anàvem caminant cap a aquesta experimentació de les sèries nord-americanes. També és cert que s’ha parat perquè hi ha la febre Hispania. Tanmateix, el camí ja estava començat a muntar. Potser d’aquí a un any es tornarà a reiniciar. TV3, per exemple, ens demana petits formats.

Hi ha un format com Infidels que és universal. Mentre que Amar en tiempos revueltos no ho és malgrat que s’ha venut a fora. A Infidels el que falta és distribució perquè el format és universal. Allà on el portis la gent no té cap problema amb la localització. Aquests tipus de format són els que ens donaran la possibilitat de sortir al món.

Joan B: Els personatges i les històries que expliquem poden passar aquí o a qualsevol lloc del món. La duració és encara una mica massa llarga en comparació a les altres, però ja estaria dins d’aquests estàndards de les grans sèries tant pel que fa al ritme, als actes, etc. Dins de la cadena que ho passa, és més que una sèrie familiar i, a més, és un producte que podria tenir un recorregut més ampli. Hem d’arriscar-nos en aquest sentit. S’ha de crear en aquest sentit.

Jaume B: Qualsevol producte ha de ser de qualitat, el que passa és que també es vol que sigui molt d’aquí. I quan fas cas a això passa que al final la sèrie és de Barcelona o de Madrid i ja està. Has de tenir molta sort perquè malgrat aquest localisme la gent digui: “Això m’agrada!”.

  • Al marge de la crisi econòmica, estem en un moment una mica convuls del panorama audiovisual a causa de les noves tecnologies, Internet, continguts per a telefonia mòbil, etc. Com veieu aquest panorama?

Joan B: Oberts a tots. No pots tancar-te a res.

Jaume B: Hi estem a sobre. Hem mirat possibilitats. El que hi ha de moment és molt petit. Només existeix hi ha el que està escrit i el que es parla, que no són les possibilitats reals del mòbil. Els usos reals són escoltar música, mirar coses de Youtube o coses curtes.

Joan B: Jo penso que amb els continguts al final no hi haurà diferència. Van començar dient que havíem de fer continguts específics per a les noves tecnologies, a banda d’això del mòbil, que ja veurem quina utilitat té. Pel que fa a Internet, que sembla la part més interessant, els continguts seran els mateixos, només que podràs triar el moment en què vols veure cada un dels programes. D’aquesta manera et faràs la teva televisió a la carta. Veure el capítol de La señora que no pots veure en obert, reveure capítols passats, etc. Què és el que canvia, doncs? És la tecnologia, no els continguts. Jo penso que acabarà essent així.

Jaume B: Una altra cosa és que ens diguin: la gent que mira televisió per Internet és gent jove; per tant, hem de fer els productes adreçats a aquesta franja d’edat. Un altre producte no el veuran. Tanmateix, aquesta premissa ja la començo a posar en dubte perquè a la web de Televisió Espanyola la ficció més baixada és Amar en tiempos revueltos i, segons que diuen, és una ficció orientada a la gent gran. Segurament, els hila baixen els fills o els néts.

Joan B: Però, de fet, és que és molt fàcil. Només que vagis a la web d’e Amar en tiempos revueltos ja surt tot preparat perquè a que puguis reproduir l’últim capítol.

Jaume B: Un dia un amic em va dir: la meva mare no sap fer anar el reproductor de DVD malgrat que l’hi he explicat trenta vegades. Li vaig explicar com entrar a la web de Televisió Espanyola per als dies que no pot veure Amar en tiempos revueltos. I ho sap fer anar perfecte. I com que ja sap fer anar això, ja mira altres coses. Ha après abans Internet que el reproductor de DVD..

Joan B: El fet de tenir la pàgina de la sèrie fa que tot sigui més fàcil. Internet, en aquest aspecte, funciona molt bé. Per exemple, Infidels va tenir 40.000 descàrregues el primer dia. Són 40.000 joves? Potser sí, però el que està clar és que el que tenim a Internet no és un producte específic per a la xarxa, sinó el capítol que hem emès per la televisió. I jo crec que és un producte que la gent se’l baixa perquè li interessa.

Jaume B: En el fons és el mateix que passava amb les televisions. Televisions com Antena 3 demanaven un producte més jove perquè deien que la seva audiència era jove. D’altres demanaven un producte més familiar. Jo crec que el que passarà és que ens demanaran productes per al tipus de públic que consumeix Internet.

Diagonal TV i… Xavi Berraondo

Xavi Berraondo és un dels realitzadors amb qui Diagonal TV treballa des dels inicis. La seva relació amb la productora neix d’haver coincidit amb Joan Bas quan aquest encara treballava a Televisió de Catalunya com a cap de dramàtics. Berraondo recorda que Joan Bas li va encarregar una adaptació d’una obra de teatre, La dama enamorada, de Joan Puig i Ferrater, i que també va acceptar un projecte seu relacionat amb les arts escèniques, La revista de l’espectacle, que es va emetre durant el 1996. Més endavant va començar a realitzar sèries de ficció de la cadena autonòmica com Estació d’enllaç o Nissaga de poder. D’aquesta manera, quan va néixer Diagonal TV Berraondo va establir-hi un lligam immediat. Va estar-hi simultanejant l’escriptura de guions amb la realització, que és el la seva vertadera vocació. Laberint d’ombres, 700 euros, Ventdelplà i Infidels són les sèries en les quals ha tingut ocasió de treballar.

“Crec que Diagonal TV ha implantat un estil en la ficció televisiva, cosa impensable fa uns anys. Abans que existís Televisió de Catalunya, la gent només mirava telenovel·les sud-americanes. Quan es va produir Poble Nou es va implantar un camí que ara està totalment consolidat no només a Catalunya sinó que també s’ha sabut obrir mercat a Madrid i, per tant, a la resta de l’Estat. Diagonal TV és un referent per a molta gent pel que fa a la ficció televisiva perquè han demostrat que sapben fer les coses, que sapben rodejar-se de grans directors, i això finalment es nota en el producte final. Diagonal TV és una aposta segura per a qualsevol cadena”.

 

Diagonal TV i… Kiko Ruíz

Jo sóc un producte de Diagonal TV”. Així es defineix Kiko Ruíz, un altre dels realitzadors amb qui la productora acostuma a treballar. Va començar fent de becari dels primers culebrots fulletons de Televisió de Catalunya, Poble Nou i Secrets de família. I després va anar pujant progressivament, d’auxiliar de realització, d’ajudant de direcció i, finalment, realitzador. Amb Diagonal TV ha treballat a Temps de silenci, Ventdelplà, Mirall trencat, Mar de fons i Zoo.

“Diagonal TV ha aconseguit que les sèries de ficció siguin factibles i de qualitat. Abans, fer una sèrie de ficció requeria molt temps i, en canvi ara, la productora ha aconseguit reunir grans professionals per fer el mateix producte però a un ritme més ràpid del que és habitual. És per això que la productora funciona també a Madrid”. Kiko Ruíz creu que, en realitat, Diagonal TV ha aconseguit aixecar un sistema de producció que pot ser aplicat a totes les seves sèries i que és el que permet aquesta relació tan poc habitual entre qualitat i temps de producció. “Crec que Diagonal TV ha de continuar contribuint al fet que hi hagi una ficció pròpia i, sobretot, a consolidar l’star-system català”.

D’altra banda, Kiko Ruíz també opina que existeix hi ha un imaginari específicament català pel que fa a la ficció televisiva que és molt diferent de la ficció que es produeix a Madrid. “Aquí es produeix una ficció més continguda. Intentem aproximar-nos més al cinema amb una il·luminació més cuidada, i, en definitiva, amb una tendència general cap a la qualitat”.

 

Diagonal TV i… Abigail Schaaff

Diagonal TV ha estat la meva escola. Allà he pogut conèixer aels meus mestres professionals, els que m’han donat confiança: Manel Encina, Kiko Ruíz o Lluís Maria Güell”. Abigail Schaaff va començar a treballar a Diagonal TV com a ajudant de realització en les sèries Mirall trencat, De moda, Mar de fons i Ventdelplà. Tanmateix, Schaaff va començar la seva carrera com a realitzadora a la sèrie Zoo, el que li va permetre treballar també com a realitzadora a Ventdelplà i a 90-60-90.

“A Catalunya hi ha productores com Mediapro, El Terrat o Gestmusic, però cap d’elles s’ha especialitzat en la producció de ficció per a televisió de la manera com ho ha fet Diagonal TV. Són capdavanters no només a Catalunya sinó també a la resta de l’eEstat”. Abigail Schaaff, com Kiko Ruíz, creu que hi ha una forma de producció que és específica de Diagonal TV, que la productora ha sabut implantar una forma de treballar que els pertany. “Això t’obliga a adaptar-te al seu sistema de producció. I els resultats són francament bons”.

 

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories: