Productor de cinema

Per Albert Elduque

“El secret d’aquest cinema és acompanyar-lo, no deixar-lo abandonat, perquè si no, no arriba enlloc”

El lector que s’enfronti a aquest diàleg amb mirada atenta hi detectarà la repetició de dues fórmules: “per què? Perquè...” i “punt 1, punt 2”. Són estructures que demostren que el discurs de Lluís Miñarro (Barcelona, 1949) està tan ben sedimentat que és entenedor per a aquell que no s’hi dediqui, que les causes i conseqüències de polítiques estatals, formats d’exhibició o tendències a la moda no se li escapen en cap moment, i que sap llegir-les i explicar-les amb clarividència. No pot ser d’una altra manera venint d’algú que ha treballat durant 25 anys en el sector audiovisual, que va entrar en el cinema amb Cosas que nunca te dije (Isabel Coixet, 1996) i que, a partir del 2001, amb Fuente Álamo. La caricia del tiempo (Pablo García, 2001), es va llançar de ple a la producció fílmica independent, una empresa de risc a l’estat espanyol. Un risc que tristament es va fer present el febrer passat, quan va anunciar el tancament de la seva productora, Eddie Saeta. En aquests anys, no només ha treballat amb alguns dels cineastes més destacats del país (Marc Recha, José Luis Guerín, Albert Serra), sinó també amb directors internacionals de reconegut prestigi, com Manoel de Oliveira, Apichatpong Weerasethakul i Naomi Kawase. A més, ell mateix ha dirigit tres llargmetratges: Familystrip (2009), Blow Horn (2009) i Stella cadente (2014). Parlem amb Lluís Miñarro del panorama actual, de les dificultats que té el cinema independent català per sobreviure, i de la relació entre aquest cinema i el continent europeu.

Descarrega l'entrevista en pdf