Fa molts anys que s’expliquen els canvis físics del planeta terra amb la teoria de la tectònica de plaques, els moviments d’aquestes plaques (els continents, etc.) i les causes i conseqüències. Ja que de les “ciències naturals” hem manllevat conceptes com “ecosistema” per a explicar el funcionament de les velles indústries de l’audiovisual i la comunicació, sembla oportú seguir amb les figures retòriques i buscar quins són els moviments principals que s’estan produint en les seves plaques tectòniques.

Els dos gran pilars que han sustentat l’activitat audiovisual han estat el cinema i la televisió, roques sobre les quals s’han construït les relacions entre els participants respectius i els diversos circuits de distribució i accés. Posteriorment, va emergir el videojoc com una indústria amb identitat pròpia i específica, i es va generar un tercer pilar de l’audiovisual.

La posada en marxa d’internet va causar un doble moviment. Per una banda, els pilars tradicionals hi van trobar un nou circuit d’expansió per arribar al públic. Per l’altra, va permetre que nous jugadors s’instal·lessin al mapa, lliures de les regulacions que havien ajudat a construir allò que avui anomenem els ecosistemes del cinema i de la televisió, les velles indústries audiovisuals. I entre tots ells va destacar Youtube, però no només ell.

Youtube ha esdevingut el gran fenomen de l’audiovisual amb internet, s’ha anat modificant ell mateix i ha modificat profundament tot el paisatge. Posteriorment, Netflix s’ha apoderat del concepte de l’audiovisual ubic, disponible en tot moment lloc i dispositiu, i llueix una història èpica i alliçonadora de com des de l’espai més remot de la cadena de valor, la distribució de vídeos per correu, es pot arribar a sacsejar tot l’ecosistema global. I al seu darrera Amazon ha ensenyat que es pot integrar aquest sector amb el comerç electrònic com va fer al seu dia amb els del llibre i tants altres.

Hi ha hagut, per tant, grans moviments tectònics, que estan conduint al sorpasso de l’audiovisual no lineal (a la carta) respecte a la televisió tradicional més enllà dels ordinadors i mòbils i arriba ja fins i tot al televisor (als Estats Units) de la mà de Youtube, Netflix i la resta d’operadors, tot i que aquests amb una contribució menor i a remolc dels dos gegants.

Però al seu costat hi ha també moviments sísmics de transcendència, dels quals es parla menys i que en aquest article recullo amb la intenció de fer una crònica dels canvis en l’audiovisual ara que entrem a la darrera part de 2025.

Novetats i tendències significatives del 2025

1. Tot l’ecosistema està pendent dels moviments de Youtube, pel que fa als serveis de pagament i per l’estratègia de captació de creadors ben remunerats com a línies de creixement. Youtube esdevé l’alternativa més destacada a la televisió tradicional.

2. L’estratègia de les plataformes globals pot estar canviant. Ampere Analysis destaca que cada cop hi ha més continguts compartits entre plataformes, ja siguin de long tail o estrictament novetats. Ho planteja com un possible signe de maduresa del sector.

3. Netflix manté clarament l’hegemonia en l’ús dels serveis SVOD, però en nombre de subscriptors Amazon està al seu nivell en molts països. Aquesta hegemonia, no obstant, no li permet arribar als nivells de consum de Youtube.

4. Ara bé, el principal dubte al voltant de les plataformes de SVOD, en una etapa que ja es pressuposa com de maduresa del sector, és que s’hi veuen símptomes d’esgotament. La població no pot mantenir l’atenció a tanta oferta i encara menys pagar les factures per a diversos proveïdors. D’aquí que el volum d’usuaris a Nord-amèrica i Europa ja quasi no creix i amenaça la viabilitat del sector. Les primeres respostes van ser la fusió de plataformes no líders, però ha estat insuficient: es veuen moviments que van més enllà de la integració empresarial, i va agafant forma la necessitat de serveis d’agregació de VOD en plataformes úniques.

5. L’alternativa de plataformes a internet d’accés totalment gratuït amb publicitat, que inclouen canals temàtics (Free Advertising Supported Streaming Television, FAST) segueix progressant, però a una velocitat que fa difícil pensar que esdevinguin rivals veritables del servei de pagament SVOD, tot i que aquests han hagut de recórrer també a la publicitat per quadrar els pressupostos, que permet esvair un dubte: el model SVOD no pot viure només dels imports que abonen els subscriptors (com li va passar a la TV lineal de pagament).

6. Com a sorpresa, cal assenyalar que hi ha plataformes vinculades a la televisió (TF1+ a França, per exemple) que reintrodueixen o mantenen (Atresplayer) el micropagament per consum de continguts com a alternativa a la subscripció, com ho fa Amazon també.

7. Amb l’eclosió de circuits d’accés a l’audiovisual domèstic emergeix la necessitat de mesurar el consum (l’audiència) de forma integral. Això implica poder accedir a les dades dels “jardins tancats” que constitueixen les plataformes globals amb la seva opacitat, i a integrar i depurar adequadament les dades de consum al televisor i els altres dispositius. Només així es podrà en el futur immediat (al present?) procedir a prendre decisions rigoroses en l’economia dels prestadors de serveis.

8. A més, ja és més que un clam la reivindicació que la mesura d’audiències ha d’incloure totes les pantalles, feta per instàncies independents i que inclogui els serveis de VOD. El 2025 ja s’estan fent passos importants en aquesta direcció. Però es poden acomodar els “èxits” televisius com OT en el VOD sense una mesura d’audiència pública i comparable? Si no s’avança de pressa, pot tenir conseqüències en el finançament publicitari de l’audiovisual i obligar a canviar les estratègies publicitàries.

9. La televisió lineal, tot i perdre audiència lentament, segueix essent el servei que arriba a més població alhora. Per això es manté coma pilar de l’ecosistema. El gran risc és que les plataformes globals s’apoderin dels seus continguts de més impacte, a banda dels informatius: esports, concursos i esdeveniments singulars.

10. Però els operadors de televisió lineal, incapaços de mantenir el volum d’audiències d’anys enrere, es veuen forçats a reduir els pressupostos de programació dels canals i serveis no lineals propis. És un moviment realment sísmic ja que alimenta la reducció de l’interès envers ells, atorga avantatge a les grans plataformes i els porta a acceptar les seves condicions a la recerca de pactes de col·laboració en la producció.

11. La necessitat de ser presents als serveis més usats pels joves, amb la intenció que hi trobin els seus continguts, porta les televisions -especialment les públiques- a reforçar directament Youtube, però també xarxes socials com TikTok i Instagram. Augmenta així el poder d’intermediació d’aquests distribuïdors en la batalla de l’atenció, i la seva capacitat de fixar les pautes de visibilitat i accés del futur.

12. Els esports segueixen al centre del consum audiovisual. Per això estan al centre d’una de les batalles principals de l’any 2025. Les plataformes globals malden per fer-se càrrec de les retransmissions als Estats Units però també en altres països. I últimament es planteja la possibilitat que el futbol europeu aposti per una llicència única global per a alguns esdeveniments. A aquesta proposta, lògicament, només hi poden optar, els operadors globals. Pot ser un gran moviment sísmic en aquest terreny.

13. La publicitat personalitzable (“adreçable”) al televisor, fins ara acceptada com una via natural d’evolució del finançament de la televisió comercial, comença a mostrar els seus punts febles -tot i que segueix creixent en volum-, comuns a tota la publicitat programàtica digital: fiabilitat, errors, frau. Això pot condicionar l’evolució de la via de finançament somniada pels operadors.

14. En una direcció complementària, a poc a poc s’obre pas la batalla dels gegants tecnològics per a imposar els sistemes operatius respectius en els televisors intel·ligents (smart TV), de la mateixa manera que al seu dia succeí amb la telefonia mòbil. La transcendència d’aquest moviment rau en la capacitat d’accés i control de les dades d’usuaris, amb el poder econòmic i estratègic que genera a les portes de la transformació dels canals televisius en aplicacions.

15. També guanya força en l’ecosistema audiovisual l’estratègia de les plataformes globals per a captar “creadors”. Aquestes plataformes, d’intercanvi de vídeos, de música i de vídeo a la carta, estan disposades a invertir recursos econòmics per a ampliar la seva oferta de continguts amb vídeo-podcasts i canals de contingut, a la vista de l’atractiu que generen en alguns col·lectius de públic. Youtube i Netflix estan entre els més actius en aquesta dinàmica.

16. En paral·lel, les principals propietàries de serveis SVOD han consolidat aquest 2025 la reducció d’encàrrecs de sèries que es va començar a notar l’any anterior. Aquest moviment, conseqüència de la necessitat d’equilibrar despeses (desorbitades en alguns casos) i capacitat de generar ingressos després d’uns anys de competència ferotge entre elles per a oferir catàlegs amb molta novetat, pot tenir conseqüències importants en la indústria de la producció audiovisual.

17. En aquest terreny, els moviments sísmics es venen perllongant des de fa anys, en direcció a la consolidació de pocs grups empresarials amb tentacles en el màxim de països, per la via de l’absorció de productores independents. El 2025, però, les alertes estan activades per la reducció de despeses de televisions i plataformes. Alhora, algunes operadores de televisió que havien decidit fa anys que calia diversificar cap a la producció davant la pèrdua d’ingressos publicitaris, avaluen el paisatge que està resultant per si cal tornar a virar en l’estratègia.

18. També les polítiques públiques d’incentius fiscals a la producció i a l’allotjament territorial de rodatges s’estan convertint en un vector molt poderós per a transformar la geografia de la indústria de producció (i post-producció) audiovisual. Les transformacions són a escala internacional però també entre regions a l’interior dels estats.

19. Paral·lelament, va creixent el nombre de països que introdueixen obligacions a les plataformes globals per al foment de la producció “local”, sigui amb obres pròpies o amb contribució econòmica segons els ingressos al país.

20. La dependència de la indústria audiovisual respecte de les polítiques públiques de foment, regulació i prestació de serveis no es redueix. Això comporta molta més pressió, en un sector dominat per jugadors que busquen la mercantilització màxima. I hi ha la possibilitat que amb el temps, els finançadors de la diversitat a escala local/nacional siguin aquests jugadors globals i no els del propi país.

21. Però els operadors audiovisuals públics mantenen la tendència de buscar la col·laboració amb les plataformes globals, tant o més que la cooperació amb altres jugadors de l’ecosistema nacional propi o pan-europeu. Per això no proliferen més aliances audiovisual com les dels països nòrdics o la de les televisions públiques francesa, italiana i alemanya en la producció de sèries.

22. Canal+ a França abandona la televisió terrestre (TDT) i passa a distribuir-se en plataformes d’internet i reduir els costos de transmissió. Pot ser un cas aïllat o una estratègia pionera de reubicació de serveis en l’ecosistema audiovisuals. El repte o dubte: es poden mantenir tants canals amb l’1% o el 2% de quota d’audiència a la TDT amb els costos de distribució que tenen? A Espanya, canals significatius com Disney i Paramount desapareixen el 2025 de la televisió en obert.

23. Alhora, l’acord del grup Canal+ francès per entrar al capital de la propietària de sales i distribució UGC, en aquest context, es pot considerar una iniciativa d’integració entre jugadors de l’ecosistema molt compromesos en l’activitat cinema, però pot ser símptoma d’una nova etapa en més països?

24. Les sales de cinema no recuperen el nivell d’ocupació d’abans del COVID-19, malgrat un lleuger augment en molts països. El rol de primera finestra d’explotació dels films es respecta en general, però amb una pressió per a reduir el temps d’exclusivitat. Pel seu costat, algunes plataformes globals hi veuen interès –sobretot per la capacitat promocional que tenen, però també pels ingressos que generen- igual que les majors, però tenen el poder de decidir en quins casos van directament al VOD. Segons com vagi evolucionant el balanç pot ser un moviment sísmic de grans conseqüències per a l’ecosistema audiovisual.

25. El futur de les plataformes globals es debat entre la distribució OTT (directa al públic) i l’agregació amb altres serveis (plataformes d’IPTV o altres VOD, per exemple). El públic comença a fatigar-se de mantenir tantes subscripcions alhora i, en conseqüència, es recuperen velles fórmules d’agregació que s’havien abandonat a favor de la distribució OTT.

26. Una constatació: a Netflix (més que als altres VOD) li costa créixer a Nord-Amèrica i a Europa. Per a mantenir el lideratge no pot reduir molt la seva proposta de catàleg de novetats, però ha de reduir la despesa o incrementar els ingressos. Per això gira la mirada cap a l’economia de creadors i cap a reforçar la captació de publicitat. Tot alhora. I de pas va veient com un rival ric, Amazon amplia la seva estratègia de concentrador de serveis de tercers (canals, plataformes, esports) per arrodonir el seu particular ecosistema, i l’altre rival ric, Youtube, no para de créixer.

27. Definitivament el SVOD li disputa a la televisió tradicional el seu manà: la publicitat. Ja no només l’audiència i el contingut. L’argument: la gent vol televisió ubiqua amb publicitat, obligatòria o opcional.

28. Aquí es barreja també la batalla per esdevenir la plataforma d’entrada al consum domèstic. Sobretot amb el públic infantil, entre la televisió tradicional , el VOD de les televisions (BVOD), Youtube i Netflix.

29. El contingut és el rei? Si ho ha estat mai, actualment es reforcen els arguments a favor de la idea contrària. Més enllà de continguts puntuals, el pilar de l’ecosistema són els grans jugadors. Però ells poden administrar les estratègies envers uns o altres continguts: per exemple, a la integració de l’economia dels creadors en la despesa en continguts que inclouen a les plataformes.

30. Per acabar: l’accés il·legítim als continguts audiovisuals torna a créixer de forma significativa i obliga als propietaris dels drets i els prestadors de serveis a actuar amb contundència per a frenar el fenomen. Potser la resposta no és l’adequada, com als inicis d’internet va passar amb la música (cas Napster, 1999), i cal escoltar les raons de la gent per a actuar d’aquesta manera.

Altres interrogants sense resposta

La grandària si que importa: països petits com Catalunya són i seran molt dependents dels ecosistemes audiovisuals estatal, europeu i global en què s’inscriuen els moviments dels seus jugadors. Condemnats a estratègies de nínxol i de dependència. Com Holanda, Àustria o la Dinamarca audiovisual d’ara. Caldrà conformar-se o es pot generar un canvi?

Gran part de les estratègies de futur es juguen en el terreny dels esports, a Europa el futbol i als Estats Units les grans lligues, sobretot la NFL. El darrer any, les grans plataformes globals han mostrat ja el seu interès per fer-se càrrec de les retransmissions, i les conseqüències per a tot l’ecosistema poden anar més enllà de la caiguda d’audiències de la televisió gratuïta i de pagament.

El rol de les corporacions públiques en el futur a mig termini està encara per escriure. Ara mateix, tot el que es veu són estratègies defensives per a la supervivència. Fins quan? Els grans vaixells de l’audiovisual s’enfonsen: són de moviments lents, no poden modificar les estructures fàcilment i no viren de pressa per adaptar-se als corrents.

Youtube, de rival a còmplice de la supervivència de les televisions? A la vista del que plantegen les direccions dels operadors, a curt termini és així. Més davant veurem, però el plantejament de l’autoritat britànica OfCom és tot un indici.

I no cal dir que la IA generativa, com a eina al servei de les diferents tasques en la cadena de valor, però també com a conjunt de plataformes alternatives a les estructures de mitjans, serveis de VOD i d’intercanvi de vídeos, té molt a dir.

Però la conquesta de l’espai comunicatiu pels nous serveis en detriment dels tradicionals mitjans de masses té un límit? L’audiovisual de masses (les velles indústries del cinema i la televisió) té els dies comptats? No és tan clar que la reducció d’usuaris sigui per sempre: poden sortir estructures federadores que aglutinin altre cop el consum compartit de milions de persones, com ho fan algunes pel·lícules i grans esdeveniment esportius i musicals. En la batalla per l’atenció a escala gegant, hi ha possibilitats de generar fenòmens d’èxit, de forma natural o amb l’assistència de la IA per optimitzar resultats. Això sí, probablement aquests hipotètics retorns a l’era daurada de la comunicació de masses ja no passaran pels operadors tradicionals de televisió ni per les majors de Hollywood.

Anem cap a un ecosistema de pocs jugadors grans i molts petits? O sigui, com a l’era pre-internet de la televisió. És positiva la reducció de marques a l’ecosistema audiovisual per compres, integració d’empreses o tancaments? O només és necessària? O potser ni tan sols això?

L'OPA compta amb el suport econòmic de la Direcció General de Mitjans de Comunicació, del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya