Youtube ja ha superat els vint anys, i amb el pas del temps ha passat de ser inicialment una plataforma d’intercanvi de vídeos en què tothom podia penjar els seus continguts i compartir-los obertament a convertir-se en un dels agents centrals de l’ecosistema audiovisual. I moltes de les coses que estan passant permeten sospitar que acabarà sent el veritable agent central, que ordenarà a la seva manera el nou ordre audiovisual global.

L’octubre de 2006, Google va comprar Youtube per 1.650 milions de dòlars per un servei molt innovador -trencava el monopoli dels operadors de televisió en l’audiovisual domèstic- però d’escassa viabilitat econòmica. Ara bé, si durant els 10-15 primers anys de vida va generar moltes pèrdues (Google no oferia dades desglossades i, per tant, són estimacions dels analistes) des de 2020 s’ha convertit en una màquina de fer diners: l’any 2025 va obtenir més de 40.000 milions de dòlars d’ingressos, només en publicitat.

D’aquesta manera rivalitza amb l’altra gran empresa innovadora del sector: Netflix.

Vegeu el gràfic: 

Els plantejaments econòmics d’una i altra, però, són als antípodes, almenys fins ara.

Netflix fa una despesa enorme (per sobre dels 20.000 milions de dòlars anuals) en producció i compra de continguts i ho finança amb les subscripcions i des de fa pocs anys amb publicitat de forma encara secundària, per a consolidar uns beneficis d’11.000 milions de dòlars per a una facturació de 45.000 milions (any 2025). Youtube, en canvi, es finança primordialment amb publicitat, però ha entrat també en la senda de les subscripcions amb els serveis Prèmium i de plataforma de televisió de pagament, per als quals Alphabet no desglossa dades econòmiques, però anuncia un creixement en volum. Pel que fa a la despesa en contingut, Youtube té un model també diferent a Netflix: remunera els creadors amb un percentatge de la publicitat generada, sobretot, però els darrers anys també ha entrat en la cursa per comprar drets de continguts (esportius, principalment).

En el futur caldrà anar veient si s’acosten els models de servei de Netflix i Youtube, a la caça d’una quota més gran en la batalla per l’atenció del públic en les seves pantalles, inclosa la del televisor, i per això obligats a obrir-se a noves gammes de contingut que triomfen en plataformes rivals de totes dues.

Però ara per ara Netflix no deixa de ser un jugador alternatiu als tradicionals, que no posa en qüestió la cadena de valor de l’audiovisual i segueix els plantejaments econòmics de tota la vida. És una major del segle XXI, en tot cas. I la seva evolució és molt semblant a la que han experimentat aquestes majors procedents del cinema, que van desembarcar a la televisió i ara als serveis de vídeo a la carta.

Youtube és una altra cosa: ha pogut crear un veritable ecosistema propi dins de l’ecosistema audiovisual global. Tradicionalment, parlàvem de les indústries (ara podem dir-ne ecosistemes) de la televisió i del cinema com els grans estructuradors de tot el sector audiovisual, i Netflix s’ha acomodat a aquesta estructura. Però Youtube va generar un tercer pol, el del vídeo per compartir, que a poc a poc s’està convertint en un gran pilar de l’ecosistema audiovisual global, i té possibilitats de guanyar la partida a les velles indústries de la televisió i el cinema i els seus agents. Vegem-ho.

Des del punt de vista dels patrons de comportament del públic, ja no són només els infants i joves els que passen bona part del temps audiovisual navegant o arrossegats algorítmicament pels vídeos de Youtube. Les generacions de més edat han descobert també aquest plaer, i si més no la utilitat de trobar-hi tota mena de contingut: des de receptes de cuina a tutorials de qualsevol tema fins a recursos musicals, esportius, d’informació d’actualitat, conferències, entrevistes i tot el que es pugui imaginar. I poder accedir des del televisor amplia l’abast: permet passar d’un patró de consum individual a un consum en comunitat, amb l’avantatge per a l’eficàcia publicitària que això genera a Youtube.

Des de la perspectiva de la relació amb la resta dels agents comuncatius, Youtube ha passat de ser un servei al qual els propietaris dels drets audiovisuals havien de perseguir perquè no allotgés continguts protegits a signar aliances amb gairebé tothom per a donar visibilitat dins la plataforma als programes a la cerca del públic (jove). Cal recordar com les grans lligues esportives dels Estats Units i els canals de televisió van litigar amb Youtube els primers anys, i que Mediaset (Telecinco) va ser el darrer operador espanyol de televisió a rendir-se a l’evidència que amb Youtube era millor pactar-hi que no ser present a la plataforma, sota el convenciment legítim que un operador ha de gestionar els seus continguts i el públic ha d’estar en el seu perímetre de serveis per a accedir-hi.

Aquesta ha estat la victòria de Youtube: la renúncia dels operadors de televisió al paradigma de la primera part d’aquest segle. Quan va començar la seva aventura, la televisió britànica engegava el seu projecte a la carta (iPlayer, de moment un servei de recuperació temporal, catch up) però a Catalunya la CCMA començava també el mateix amb el primitiu TV3alacarta. Vint anys després, tots els prestadors de televisió han revisat les seves velles plataformes i proporcionen serveis a demanada que inclouen continguts per damunt de les limitacions que els imposava el canal lineal. Uns serveis Broadcast VOD als quals aboquen molts recursos, però que no els permet de renunciar a la presència a Youtube (i ara tampoc a l’evolució de les xarxes socials com a serveis d’accés a vídeos amateurs i professionals).

La darrera que ha anunciat novetats és la televisió pública francesa (France Télévisions), que acaba de signar un acord amb Youtube per a retransmetre tots els seus programes informatius simultàniament als seus canals i a la plataforma. Però el 2026 s’obria amb l’anunci de la BBC que faria continguts per a ser emesos directament a Youtube i després reproduiria al seu iPlayer. Ambdues iniciatives van molt més enllà del que fins ara havien fet els operadors de televisió, públics i privats.

Des dels Estats Units, arriben també notícies: les grans organitzacions esportives busquen acords amb Youtube per tal que entri en la batalla per comprar drets de les competicions, rivalitzant amb les televisions tradicionals i les plataformes de VOD. I la FIFA li ha atorgat el rang de plataforma preferent durant el Mundial de futbol que se celebra a Nord-amèrica aquest estiu, amb la possibilitat que les televisions que tenen els drets puguin difondre continguts a través dels canals oficials respectius a Youtube. Negoci rodó, ja que la gent podrà seguir la competició des de Youtube, sense cap cost per a la plataforma.

En definitiva, Youtube ha esdevingut una plataforma de distribució però també de monetització per a la resta de participants de l’ecosistema audiovisual. Tots ells veuen ja imprescindible ser-hi, amb l’argument d’arribar a públics que no tenen en la seva dieta comunicativa accedir als serveis propis (lineals i VOD). Però hi ha un risc elevat (i controlat?) d’acabar sent a ull del públic uns proveïdors de contingut per a la (les) plataforma (es) on fa la seva vida audiovisual.

Per a reblar el clau, ara els productors també se sumen a aprofitar l’oportunitat que els proporciona que Youtube se situï al centre de l’ecosistema. Setmanes enrere un dels conglomerats de producció més grans del món, Banijay, anunciava l’acord amb Youtube per a engegar un servei directe al consumidor (D2C) a través de la plataforma, amb possibilitat d’entrar també a oferir esports. És a dir, obre una porta a no necessitar la intermediació dels operadors de televisió o VOD per arribar al públic. Ja no només són els “creadors de contingut” que recorren a Youtube i xarxes socials per arribar al públic, tot generant un concepte absolutament lamentable, ja que tots som creadors de continguts, també els que treballen a sou o per encàrrec de televisions o productores. A aquesta “economia dels creadors” (un altre concepte discutible) s’incorporen els gegants de la producció professional.

Per això, la pregunta que cal fer-se és: Youtube ha guanyat la partida en la transformació del paisatge audiovisual? I en podem aventurar una altra, en cas de resposta afirmativa: fins quan? De moment la seva victòria li ha permès fixar les condicions (econòmiques) a la resta de jugadors de l’ecosistema, amb una sola condició, plegar-se a les obligacions cada cop més grans que les autoritats públiques de tot arreu li imposen, pel bé de tots.

L'OPA compta amb el suport econòmic de la Direcció General de Mitjans de Comunicació, del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.