Tots esperem amb candeletes l’estiu. Són dies de platja, gelats i terrasses. La temperatura és idònia per gaudir de la vida a l’aire lliure. No obstant, en els últims anys aquesta estació s’ha convertit en una de les més temudes a causa d’episodis climatològics extrems. El 2019, una onada de calor va afectar Europa assolint temperatures màximes històriques sense precedents. A França, els termòmetres es van disparar fins als 42,6 ºC, una màxima mai registrada. A conseqüència, les escoles bressol van tancar i les autoritats van demanar als ciutadans que evitessin viatjar i treballessin des de casa. En algunes zones del nord d’Alemanya, rius i llacs es van assecar. I a Espanya, es van atendre a desenes de persones per cops de calor. Els fluxos atmosfèrics van transportar la calor, més enllà d’Europa, arribant fins a Groenlàndia, fet que va contribuir en l’acceleració del desglaç. La comunitat científica va apuntar cap a la mateixa direcció: el canvi climàtic, provocat per la concentració de gasos derivats de l’acció antropogènica.

La Terra és habitable gràcies a la seva temperatura: ni massa freda ni massa calenta, o com a mínim fins als darrers anys ha estat així. Tot això es deu a l’efecte hivernacle, un fenomen natural pel qual l’atmosfera captura els rajos solars que arriben a l’escorça terrestre i els reté a dins, evitant que l’escalfor marxi. En cas contrari, el nostre planeta seria un territori gèlid. L’atmosfera compleix aquesta escomesa gràcies a la presència de diferents gasos en el seu si: el nitrogen, l’oxigen i l’argó que en constitueixen prop del 99%, però també d’altres com el vapor d’aigua, el diòxid de carboni, el metà, l’ozó i els halo carbons. Tots aquests, en la mesura adequada, permeten aconseguir una temperatura adient; ara bé, l'excés produït en gran part pels éssers humans, contribueix al canvi climàtic, que d’acord amb l’organització ecologista Greenpeace “constitueix l’amenaça mediambiental més gran a la qual s’enfronta la humanitat”.

Sovint pensem que el diòxid de carboni és un gas nociu per la salut, quan realment, per si sol, el no és dolent: és un compost natural essencial pel cicle biològic de les plantes i les collites, i per tant, altament beneficiós i necessari per a la vida en el planeta. De fet, si no existís el CO₂, les plantes no podrien fer la fotosíntesi. Ara bé, d’ençà que es va iniciar la revolució industrial, a finals del segle XVIII, es trencà aquesta proporció i les emissions de CO₂ a l’atmosfera augmentaren de manera alarmant. En el gràfic adjunt es pot veure com des del 1971 les emissions de CO₂, mesurades en gigatones (una gigatona equival a mil milions de tones), han experimentat un ascens constant. L’augment és especialment destacat des de l’inici d’aquest segle: de 13 mil milions de tones el 1971 s’han passat a 33 mil milions el 2018 i el 2019.

El febrer de 2005, va entrar en vigor el Protocol de Kyoto de 1997, un tractat internacional ratificat en el si de les Nacions Unides, que establia els objectius per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle als principals països industrialitzats. No obstant això, d’aquest gràfic també se’n desprèn que la tendència els últims anys s’ha mantingut estable i la xifra de gigatones no ha augmentat.

Ara bé, per què les emissions de CO₂ a l’atmosfera suposen una preocupació? El principal indicador d’aquesta problemàtica és l’increment gradual de la temperatura de la Terra. Des de l’època preindustrial, la temperatura mitjana mundial ja ha augmentat 1,1°C, segons Greenpeace. Encara que aquesta xifra no cridi massa l’atenció, és del tot significant, ja que tan sols l’augment d’un grau a escala global pot desencadenar fenòmens perniciosos. El grup científic de l’ONU pel canvi climàtic (IPCC), en el seu cinquè informe, va determinar que si l’ésser humà continua amb el ritme d’emissió de gasos sense prendre mesures per mitigar-les, el 2100 la temperatura mitjana global pujarà entre 3,7°C i 4,8°C el 2100 respecte a la del període comprès entre 1850 i 1900. Petteri Taalas, coopresident del Grup Consultiu sobre Ciència Climàtica de la Cimera sobre el Clima de les Nacions Unides, subratllà que “és especialment important reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, en especial els que procedeixen de la producció d’energia, la indústria i el transport, ja que és decisiu per mitigar els efectes del canvi climàtic”.

En aquest sentit, cal tenir en compte que un augment de les temperatures no només implica que faci més calor. El medi ambient, i a la vegada, la societat també es veu afectada per les conseqüències del canvi climàtic, que són cada vegada més visibles. Els mars s’estan escalfant i el seu nivell puja cada vegada més ràpid -entre el 2014 i el 2019, la taxa d’augment ha ascendit a 5 mm per any-, posant a més ciutats en risc d’inundació. A la vegada, els glacials s’estan desfent de manera progressiva: la quantitat de gel marí de l’Àrtic ha disminuït tan ràpidament que a la dècada de 2030, la regió podria tenir estius sense gel. La repercussió del canvi climàtic també es pot veure en la biodiversitat, en els ecosistemes com els aiguamolls en risc de desaparèixer o les aus que han de canviar els patrons migratoris. A la vegada, l’augment de les temperatures i la disminució de les precipitacions conformen l’escenari idoni per la ignició dels incendis, com es veié reflectit en els incendis de Califòrnia del 2019. A més, els fenòmens meteorològics extrems - les onades de calor a Europa al juliol i a l’agost, el pas del temporal Glòria a la península Ibèrica o la sequera que afectà Cape Town (Sud-àfrica) el 2018 - són cada vegada més freqüents i duradors, amb importants danys humans i econòmics.

És per això que el desembre del 2015 se signà l’Acord de París, un pacte mundial de lluita contra l’escalfament global, amb l’objectiu que la temperatura a finals d’aquest segle es mantingui entre els 2 i els 1,5 graus respecte als nivells preindustrials. D’aquesta manera, les conseqüències de l’escalfament serien més limitades. Els 195 països signataris de l’acord - excepte els Estats Units, que es va retirar el 2017 - es van comprometre a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Els 15 països més contaminants del món

Des del 1751 el món ha emès més d’1,5 trilions de tones de CO₂ a l’atmosfera. Tanmateix, al llarg del temps els països han contribuït en diferent mesura en l’expulsió de gasos. Dades del 2018 il·lustren que només 15 països en tot el planeta, dels 194 reconeguts per l’ONU, generen el 80% de les emissions de CO2 mundials (provinents de combustibles fòssils). Aquests països són la Xina, Estats Units, l’Índia, Rússia, Japó, Alemanya, Iran, Corea del Sud, l’Aràbia Saudita, Indonèsia, Canadà, Mèxic, Sud Àfrica, Brasil i Turquia (presentats en ordre decreixent).

La Xina és el territori que encapçala la llista, arribant a emetre un total de 10.065 milions de tones l’any 2018. Tenint en compte que aquest any es van emetre 33 milions de tones a àmbit mundial, les emissions emeses pel país asiàtic representen gairebé una tercera part del total. La Xina, però, no és l’única regió de l’Àsia que forma part dels 15 països més contaminants, sinó que també s’hi inclouen quatre més. D’altra banda, Amèrica del Nord es pot interpretar com un altre gran focus emissor de CO2, ja que els seus principals països - Canadà, EUA i Mèxic - són presents a la llista. Ara bé, des d’una perspectiva històrica, Estats Units ha emès més diòxid de carboni que cap altre país fins el dia d’avui: al voltant de 400.000 milions de tones des de 1751, convertint-se en el responsable del 25% de les emissions al llarg del temps. Això representa el doble que la Xina, que a històricament passa a ser el segon major contribuent al món. En aquesta línia, convé subratllar que el ràpid augment de les emissions del continent asiàtic només s’ha produït en les darreres dècades. I a la vegada, ha anat de la mà de les millores massives en el nivell de vida, ja que des del 1950 l’esperança de vida a Àsia ha augmentat de 41 a 74 anys; s’ha produït una dràstica reducció de la pobresa extrema; i per primera vegada la majoria de la seva població va poder rebre una educació.

Alemanya és l’únic país de la Unió Europea que forma part dels 15 principals emissors. No obstant això, els 28 estats membres - incloent el Regne Unit, ja que les dades són anteriors a la seva sortida de la UE - en el seu conjunt són un gran contribuent històric amb el 22% de les emissions. És més, fins al 1950, més de la meitat d’emissions històriques de diòxid de carboni eren emeses per Europa, principalment del Regne Unit, ja que va ser la primera nació industrialitzada del món i el primer emissor de CO2 de combustible fòssil. El 2018 era el dissetè país emissor, seguit per Polònia, Itàlia i França.

Tant a escala actual com històrica, les regions d’Àfrica, d’Amèrica del Sud i les illes del Pacífic generen molt poca quantitat de CO2 - algunes zones no arriben a emetre un milió de tones, com és el cas de les illes Cook - en comparació amb altres zones del planeta. Per tant, es pot concloure que hi ha una distribució desigual de la quantitat d’emissions, concentrades majoritàriament en el continent asiàtic.

El CO2 de cada ciutadà

Del mapa se'n desprèn la idea de quins són els països del món que emeten més CO₂per càpita. D'aquesta manera podem saber quina quantitat de diòxid de carboni emet un ciutadà de mitjana en diferents països del món. El CO₂ per càpita resulta del càlcul que es fa en dividir el nombre de tones que emet cada país dins el seu territori, entre el nombre d'habitants que hi ha en aquest.

En aquest cas, s'han comptabilitzat les emissions resultants de la producció dins de cada país, per consegüent, no s'han tingut en compte les emissions resultants de la comercialització i el transport de béns i mercaderies arreu del món.

Els països amb més emissions de CO₂ per càpita són els principals països productors de petroli. Qatar, l'any 2017, va ser el país que va registrar les emissions de CO₂ per càpita més elevades, amb un total de 49,18 tones. Altres països productors de productes fòssils amb un gran nombre d'emissions per persona van ser Trinitat i Tobago (30 tones), Kuwait (25 tones), els Emirats Àrabs (25 tones), Brunei (24 tones), Bahrain (25 tones) i Aràbia Saudita (29 tones). La majoria d'aquests Estats es troben a l'Orient mitjà.

Cal tenir en compte que el nombre d'emissions per càpita es realça, sobretot en els països productors que tenen un percentatge de població baix (a més producció i menys nombre de població, major nombre de tones de CO₂ per càpita). Tanmateix, que aquests països tinguin un nombre d'emissions per càpita elevat, no vol dir que siguin els països que més emeten en tot el món. De fet, només Aràbia Saudita forma part dels 15 països capdavanters pel que fa el nombre d’emissions de CO₂, com es pot comprovar al segon gràfic.

Els països més poblats i amb un registre d'emissions per càpita elevat són Austràlia (17 tones), Estats Units (16,2 tones) i el Canadà (15,6 tones). El fet que aquests països tinguin molta població i igualment un nombre elevat d'emissions per càpita, significa que són grans emissors de CO₂. Tenint en compte que l'any 2017 la mitjana per càpita global va ser de 4,8 tones per persona, aquests tres països tripliquen la xifra.

En aquest sentit cal emfatitzar que països com la Xina, que és el major emissor del planeta, té una xifra d’emissió per càpita molt inferior a la dels Estats Units o el Canadà, que són el segon i el desè país, respectivament. D’aquesta manera, un ciutadà de la Xina emet una mitjana de 6,96 tones a l’any, mentre que un ciutadà dels Estats Units n’emet 16,2 , una diferència considerable. El mateix passa amb l’Índia, el segon país en emetre més emissions, però amb tan sols una mitjana d’1,8 tones per càpita.

A partir del gràfic es pot arribar a interpretar que els països amb rendes elevades són els que més emeten i tenen una empremta de carboni més elevada. Tot i que aquest raonament és cert, cal remarcar que també existeixen diferències a nivell d'emissions entre països pròspers, per exemple Portugal (5,31 tones) i Alemanya (9,73 tones).

Tanmateix encara hi ha una diferència abismal entre la mitjana per càpita dels països amb ingressos elevats o mitjans-elevats i els països amb ingressos baixos. L’Estat del Txad o la República Democràtica del Congo tenen unes emissions per càpita de 0,04 tones i 0,05 tones, respectivament. Això vol dir que la mitjana d’emissions per càpita de dos dies a el Canadà (0,08 tones) és superior a la de tot un any a qualsevol d’aquests dos països.

Les principals fonts d’emissió

El sector que lidera les emissions de CO2 és el de l’electricitat i la producció d’energia tèrmica, que l’any 2016 va emetre 15.000 milions de tones de diòxid de carboni. En segon lloc, es troba el sector del transport, seguit del de la indústria manufacturera i de la construcció. Aquests tres àmbits tenen en comú la crema de combustible fòssil -com el carbó, gas natural i petroli- per dur a terme les seves activitats.

Altres fonts de producció de CO2 són l’energia que es consumeix als edificis a conseqüència de la seva habitabilitat i la que deriva de l’ús i de la gestió de masses forestals -silvicultura-. Per últim, l’activitat industrial, la crema de combustibles fòssils i les fuites irregulars i esporàdiques de CO2 també són grans sectors contribuents en emissió de CO2.

El confinament, una pausa pel planeta?

En els darrers mesos, a causa de la pandèmia de la Covid-19, les emissions de gasos d’efecte hivernacle, com el CO₂, s’han reduït de forma dràstica, segons un informe del centre d’estudis Carbon Brief. S’estima que a la Xina les emissions van disminuir entorn un 25% el febrer, i que Alemanya podria emetre entre 50 i 120 milions de tones menys de CO₂ aquest any per l’enorme descens en la demanda d’electricitat. Les disminucions contemplades són tan altes que donarien lloc a la “caiguda anual de CO₂ més gran de la història de l’activitat humana”, tenint en compte que la informació documental es remunta des del segle XVIII.

Tanmateix, encara que s’emeti menys diòxid de carboni, la quantitat de CO₂ que ja hem acumulat a l'atmosfera és encara massa alta. Així doncs, tot i la reducció de les emissions d’alguns sectors com el del transport, Greenpeace alerta que la “concentració de CO₂ a l’atmosfera no disminueix, sinó que segueix augmentant”. Segons dades de NOAA (Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units), la mesura entre gener i març d’aquest any ha assolit les 414,03 parts per milió (ppm) davant a les 411,6 ppm durant el mateix període el 2019, assolint un màxim històric. En paraules del geoquímic Ralph Keeling, director del programa d'Oceanografia Scripps, “l’acumulació de CO₂ és una mica com les escombraries en un abocador. A mesura que continuem emetent, es continua acumulant. La crisi ha alentit les emissions, però no suficient perquè es vegi reflectit en les xifres”.

Si els humans deixéssim d’emetre CO₂ de sobte, les nostres emissions de diòxid de carboni trigarien milers d’anys en absorbir-se en l’oceà i l’atmosfera per tornar als nivells preindustrials. És per aquest motiu que l’aturada mundial a causa de la pandèmia ha provocat una reducció de les emissions de CO₂, però ha tingut una incidència insignificant en reduir l’acumulació de gasos que hi ha actualment.

Tot i això, la gran quantitat de CO₂ que emetem a l’atmosfera es pot reduir de manera considerable, i cada ciutadà hi pot contribuir de manera individual: disminuint l’ús del transport privat i optant per una mobilitat sostenible, consumint energia renovable o apostant pels productes de proximitat. Ara bé, també és necessari que s’emprenguin mesures governamentals, ja que només així els canvis es podran apreciar de manera significativa. Per exemple, retirant les subvencions als combustibles fòssils, impulsant el finançament dels sectors de les energies renovables o promovent la mobilitat sostenible i l’agricultura ecològica.

Tanmateix, cal ser conscients que no tots els països contribueixen de la mateixa manera en l’emissió de diòxid, ni ho han fet al llarg del temps: els països amb rendes mitjanes i elevades, i amb una indústria consolidada són els qui més emeten, així com els productors de petroli. Però les conseqüències del canvi climàtic no entenen de fronteres i ens afecten a tots, i sovint, tenen més impacte als països que menys contribueixen i que tenen menor marge de maniobra per pal·liar les conseqüències. Ara queda per veure si cada estat és conscient de la seva realitat i de com incideix en la dels altres. El comptador comença a retrocedir, serem capaços d’aturar-lo?