Històries d’homes, fetes per homes i pensades per als homes. El cinema ha sigut, durant molts anys, una eina capaç d’influir en la forma de veure el món de milions d'espectadors. El masclisme i la discriminació han impregnat el setè art, que s’ha presentat com un reflex de la nostra societat. Més enllà d’actors i actrius, totes les grans personalitats d’aquest ofici han tingut, fins fa pocs anys, noms d’home. Les dades així ho corroboren: de les 140 millors pel·lícules seleccionades durant els 35 anys d’història dels premi Goya, només 16 les han dirigit dones.

La producció de pel·lícules és una tasca on hi intervenen centenars de persones, però ningú té tant poder com els directors, els productors, els guionistes i els directors de fotografia. Aquests professionals, no només determinen quina és la història d’un film i com explicar-la, sinó que decideixen quants diners s’inverteixen, manen sobre tot el que veuen els espectadors i tenen la darrera paraula en qualsevol decisió de la producció.
La discriminació per gènere està present tant davant, com darrere de les càmeres. De fet, els càrrecs de major responsabilitat recauen, des dels inicis del cinema, a mans dels homes. “En aquest món, o bé les dones no cobren el mateix, o bé no accedeixen a llocs de presa de decisions”, assegura Elisabet Cabeza, periodista cinematogràfica.

La manca de presència de dones en aquests càrrecs està especialment marcada a les grans produccions, tant espanyoles com internacionals. “Les dones entrem molt més a produccions de segona categoria; No se’ns dóna confiança per grans produccions”, assenyala Elisabeth Prandi, directora de fotografia i professora de cinema.

Per il·lustrar el domini dels homes en aquestes grans produccions, recollim les dades de les pel·lícules finalistes a la categoria de millor pel·lícula dels premis Goya des de la seva fundació, l’any 1987. A partir dels crèdits dels films, s’ha comptabilitzat la quantitat d’homes i dones en cinc tasques claus al cinema: la direcció, la producció, el guió, la direcció de fotografia i la selecció del càsting. A més, per veure si aquest fenomen es reprodueix més enllà de les nostres fronteres, també s’han analitzat les pel·lícules finalistes dels premis Oscar.

Un poder mal repartit

En les pel·lícules finalistes als Premis Goya del 1987 al 2021, el conjunt de les categories de direcció, guió i història i producció han estat ocupades pels homes en un 80%, mentre que les dones han representat un 20%. És una dada representativa a partir de la qual es pot observar com no hi ha paritat darrere les càmeres.

Gràfic sobre la representació de dones en el conjunt de direcció, guió i història i producció en els Premis Goya del 1987 al 2021.

A l’hora de comparar les dades amb els Premis Oscars, només varia un 1%. En els nord-americans, els homes representen un 79% i les dones un 21%.

Concretament en la direcció de pel·lícules nominades als Goya d’entre el 1987 i el 2021, hi ha hagut 16 dones directores, representant un 11% i sent una xifra molt baixa en comparació als 128 homes directors, que representen el 89%. En canvi, en els Premis Oscars les dones directores representen un 16% i els homes un 94%.

Va ser el 1990 quan Esquilache, dirigida per Josefina Molina, va estar nominada com a primera pel·lícula finalista que comptava amb una dona com a directora i guionista. Tot i això, no va ser fins el 2004 quan la pel·lícula Te doy mis ojos, de la directora i actriu Icíar Bollaín Pérez-Mínguez, va ser la guanyadora dels Premis Goya d’aquella edició, convertint-se així en la primera pel·lícula guanyadora dels Premis amb una dona com a directora.

Les històries dels homes

Són 38 el total de dones guionistes de pel·lícules finalistes als Goya des de la primera edició dels premis fins avui en dia, les dones guionistes representen un 12,5% enfront del 87,5% que representen els 265 homes guionistes. En el cas dels Oscars la diferència pel que fa als percentatges és molt petita perquè compten amb 63 dones representant un 12,8% i 429 homes que equival a un 87,2%.

A més, en les pel·lícules que compten amb dones guionistes, coincideix que la directora també n’és la guionista, com en la pel·lícula Esquilache (1990), El perro del hortelano (1997), Cuando vuelvas a mi lado (2000) o 15 años y un día (2014).

Productors en masculí

Pel que fa a la producció cinematogràfica de pel·lícules finalistes als Premis Goya, els homes representen un 76,5% i les dones un 23,5%. Són unes dades que mostren, de nou, la desigualtat entre gèneres: les dones no són ni una tercera part de l’equip de producció.

Gràfic sobre la representació de dones als equips de producció en els Premis Goya del 1987 al 2021.

En el cas dels Oscars, les dades continuen sense variar, perquè les dones productores són un 24,5% i homes productors un 75,5%.

Va ser el 1987, amb la película El viaje a ninguna parte, en la que una dona té la funció de productora en una de les pel·lícules finalistes als Goya, això sí, formant part d’un equip de producció format per dos homes més. De les 140 pel·lícules finalistes als Premis Goya, només El artista y la modelo (2013) i Sentimental (2021) compten amb un equip de producció format exclusivament per dones i en només 5 pel·lícules (Pa negre (2011), La piel que habito (2012), Las niñas (2021), La boda de rosa (2021) i Ane (2021)) hi ha més dones que homes en l’equip de producció.

Direcció de fotografia, la més desigual

“La indústria del cinema no fa més que emmirallar les deficiències a nivell d’igualtat que hi ha a la resta de la societat”, denuncia Cabeza, que posa un exemple molt gràfic: “De la mateixa manera que en una carrera d’Enginyeria trobaràs molts més nois que noies i a Infermeria més noies que nois”.

En el cas de la direcció de fotografia, una categoria “etiquetada com a tècnica que semblava que només podien fer els homes”, la presència de la dona és especialment testimonial. La més baixa de les cinc categories analitzades en aquest reportatge. Les dades parlen per si soles: en les 35 edicions que es porten celebrant dels Goya, prenent com a mostra les pel·lícules nominades cada any, només hi ha dues directores de fotografia de 140 en total. En percentatge, un 1,4%.

Gràfic sobre la representació de dones a la direcció de fotografia en els Premis Goya del 1987 al 2021.

Són la Pilar Sánchez i la Beatriz Sastre. La primera era directora de fotografia de Carmen y Lola, nominada a millor pel·lícula en l’edició de 2019. La segona, de La boda de Rosa, nominada en la de 2021. És a dir, en les últimes tres gales dels Goya han aparegut totes les directores de fotografia de la història dels premis.

“Al principi vaig patir molt, ni productors ni productores entenien que una dona fos directora de fotografia”. El drama de Prandi no és una anècdota, es tracta d’una realitat que traspassa fronteres. Si la proporció de dones als Goya és d’un 1,43%, als Oscar la proporció baixa lleugerament fins a l’1,35%. En xifres absolutes, tres dels 223 directors de fotografia en total.

Aquestes tres, com en els Goya, han aparegut en les darreres edicions. Charlotte Bruus, a Fences (2017). Mandy Walker, a Hidden Figures (2017). I Rachel Morrison, a Black Panther (2019).

Per combatre aquesta xacra, l’any 2018, en ple Festival de San Sebastián, es va convocar una roda de premsa per comunicar la creació de l’associació “Directoras de Fotografía”. Un nom prosaic per a una causa noble, tal com assegura Núria Roldón, una de les seves integrants: “Vam veure clar que ens havíem d’unir per ser una mica més visibles. La fita d’aquest col·lectiu és desaparèixer, perquè això significarà que tenim una situació d’igualtat”.

Roldón també és la vicepresidenta de la Asociación Española de Directores y Directoras de Fotografía (AEC). Des d’aquesta agrupació també lluita per visibilitzar el talent femení: “Hi ha moltes dones als equips de càmera, però el difícil és que pugin amunt. Ens volem als llocs importants”. Tot plegat, perquè tant ella com bona part de les seves companyes de professió deixin d’escoltar la “típica frase” en els rodatges: “No havia rodat mai amb una directora de fotografia”.

Equip de càsting, l'únic amb nom de dona

En el següent gràfic hi ha representat l’equip de càsting als Goya, en el que les dones representen un 68,6%, és dels únics sectors on les dones hi tenen més presència que els homes, ara bé, la importància que es dona a aquest equip no és comparable amb la feina de direcció, guió, producció o fotografia, així que ens trobem davant d’una situació on tot i haver una major quantitat de dones a l’equip, la qualitat i el valor de la seva feina és baix en relació als altres sectors. La mateixa situació es dona als Premis Oscars, on les dones representen un 66,6% en els equips de càsting.

Gràfic sobre la representació de dones a l’equip de càsting en els Premis Goya del 1987 al 2021.

El pas del temps

Fins ara hem ofert una imatge estàtica per cada categoria. Una mirada que convé complementar amb una altra de més dinàmica, que es correspon amb l’evolució. En aquest sentit, el pas del temps no ha corregit la tendència a la masculinització dels sector.

En els casos de Direcció i Direcció de Fotografia és on millor s’observa que l’evolució és imperceptible. En el primer, la presència de directores ha oscil·lat de 0 a 2 des de la primera edició fins a l’última celebrada el 2021. En el segon, com s’ha explicat anteriorment, les dues úniques directores de fotografia registrades han aparegut en les últimes edicions (2019 i 2021).

Un fenomen similar succeeix amb Guió, que s’ha mantingut força constant tot i que en les últimes edicions s’hi percebi algun repunt. Com en la de 2021, on es va registrar un màxim de cinc guionistes dones. Però lluny encara de plasmar-s’hi una evolució al llarg del temps.

L’única parcel·la en la que s’ha mostrat un cert progrés és a Producció, en què des de l’entrada al nou mil·leni i fins a l’actualitat s’aprecia una evolució positiva. Amb l’afegit d’assolir en l’última edició un màxim de 17 productores. Finalment, a Càsting, la presència de les dones ha estat ascendent amb el pas del temps, però aquest és un cas especial pel fet de ser l’únic dels analitzats on elles ja eren majoria.

Per posar en context aquestes xifres, l’octubre del 2017 va esclatar el MeTo, un moviment que va denunciar l’assetjament sexual en la indústria del cinema i que va posar sobre la taula la manca d’igualtat de gènere en aquest àmbit professional. Les diferents fonts expertes consultades es debaten si aquesta data suposarà un punt d’inflexió en els propers anys.

“Ha estat un electroxoc per a la indústria, però estaria en un escepticisme esperançat. Crec que necessitem una mica més de temps per veure l’impacte de tot això”, confessa Cabeza, que des de la seva perspectiva com a periodista cinematogràfica sí ha vist un canvi: “Ara és més fàcil que et cridin per participar en debats o que et demanin articles”.

Prandi es mostra més optimista al respecte: “Hi ha un canvi radical de pensament amb les noves generacions. Tant en les dones com en els homes. Això fa pensar que anem bé i que s’està fent un canvi de xip”.

Una visió general

Les dades de la paritat darrere de les càmeres del cinema espanyol escriuen missatges contundents. El més evident és que les tasques creatives i tècniques estan profundament masculinitzades. La direcció de fotografia és el cas més extrem de tots. Només 1 de cada 100 produccions han tingut una dona al capdavant d’aquesta tasca.

A l'extrem oposat, l’equip de càsting és un sector amb un domini femení considerable. És l’única tasca de decisió on les dones són majoria, amb dos de cada tres càrrecs. Tot i la importància de la selecció d’actors que duen a terme els professionals d’aquest departament, és la tasca menys influent de les analitzades. De fet, el cinema es troba compartimentat per gèneres. Les categories de major poder i les tècniques recauen en mans dels homes. En canvi, les més artístiques, com càsting, maquillatge i vestuari, són àrees feminitzades.

Per revertir aquesta tendència, Roldón aposta per desenvolupar polítiques públiques de paritat i assegura que “si no hi ha canvis d’una manera espontània, s’ha de fer una llei perquè avanci la mentalitat de la gent”.

El sistema ha començat a desenvolupar eines per introduir canvis al cinema. Des de models de subvencions on la presència de dones facilita l’accés a finançament, fins als debats sobre l’establiment de quotes de gènere. Unes sol·lucions que cabeza defensa com a l'única forma per impulsar la presència femenina al sector. “No em crec que fins ara tots els homes que han estat capitanejant projectes hi hagin accedit perquè són uns cracks”, assegura la periodista cinematogràfica.