Catalunya, així com bona part de la riba mediterrània, gaudeix d'unes condicions climàtiques excepcionals. Les més de 2.500 hores de sol que reguen anualment el Principat són un dels motors d'un sector, el turístic, que abans de la pandèmia atreia al país prop de 20 milions de turistes anualment. Una situació que el més que galopant escalfament global podria posar en qüestió. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya només en els últims 70 anys la temperatura al Principat ha pujat en prop de 2ºC, un augment que continua i amb tendència a accelerar.

Una qüestió, la del canvi climàtic, a la que organismes com les Nacions Unides han intentat redreçar mitjançant el Protocol de Kyoto primer i, posteriorment, amb els vigents objectius pel desenvolupament sostenible (ODS) per l'any 2030 i les successives -i habitualment poc productives- cimeres pel clima. Si es fessin realitat les pitjors prediccions respecte al canvi climàtic el paisatge català podria arribar a resultar quasi irreconeixible dintre d'unes poques desenes de dècades. Un clima i unes temperatures cada vegada més extremes, juntament amb l'augment del nivell del mar i el consegüent retrocés de les platges podrien ser el cop de gràcia a un sector que ara equival al 13% de l'economia catalana.

No obstant, els mateixos rajos solars que contribueixen a l'augment de la temperatura global, juntament els gasos d'efecte hivernacle, també poden formar part de la solució. En aquest sentit la Unió Europea va impulsar l'objectiu d'aconseguir que l'any 2020 als països de la Unió Europea el 20% de l'energia anualment generada fos d'origen renovable -és a dir, d'origen natural i inesgotable-. Un objectiu que s'incrementa al 30% per l'any 2030. Un objectiu cabdal per tal de retallar les emissions de gasos hivernacle expulsats a l'atmosfera fruit de l'activitat humana, principal responsable de l'augment de les temperatures. De fet, es calcula que a escala mundial anualment el sector energètic expulsa 15.000M de tones de CO2 a l'atmosfera, el 40% de les emissions totals, lluny del sector del transport (7.900M de tones, responsable del 22% de les emissions) i de la indústria (6.100M, el 17% del total). És aquí on l'energia renovable i la producció d'energia neta, entre elles l’energia solar, juga un paper fonamental per descarbonitzar l'activitat econòmica i reduir la petjada de carboni.

Catalunya, paradís nuclear

A Catalunya només un terç de la potència instal·lada -és a dir, de la capacitat de generació d'energia- és d'origen renovable. De fet les dues principals fonts d'energia per potència instal·lada al Principat són d'origen no renovable; els cicles combinats (3.714MW) i l'energia nuclear (3.147MW). Cal baixar fins a la tercera posició per trobar la primera font d'energia renovable, la hidràulica (2.360MW), habitualment assenyalada com la de major impacte mediambiental entre les energies renovables. Entre els seus hàndicaps destaca la retenció de sediments al fons dels embassaments, un dels principals responsables de la regressió del Delta de l'Ebre. A la hidràulica la segueixen l'energia eòlica, en quarta posició, i l'energia solar que amb poc més de 344MW ocupa una preocupant sisena posició en un país que gaudeix de més de 2.500 hores de sol.

Una fotografia encara més preocupant quan es considera l'energia realment generada per cada font. I és que la producció d'energia renovable queda en bon grau subjecte a les condicions i fenòmens meteorològics, a diferència de les seves homòlogues no renovables. En aquest sentit segons l'Institut Català d'Energia durant l'any 2020 menys del 20% de l'energia consumida a Catalunya va provenir d'energies renovables com la hidràulica, l'eòlica o la solar.

Lluny d'una energia nuclear que va produir més de la meitat del fluid elèctric demandat en territori català, un regnat que la nuclear ostenta a Catalunya des de fa dècades. Regnat, però que podria quedar amenaçat pel tancament de les centrals nuclears actualment en actiu a Catalunya. L'última d'elles, la de Vandellòs, es preveu que tanqui les seves portes l'any 2034. Abans ho faran les dues altres centrals tarragonines, les d'Ascó I i II, l'any 2030 i 2032 respectivament. Sense la projecció de noves nuclears a la vista, quan això passi més de la meitat de l'energia que avui Catalunya consumeix haurà de ser substituïda per altres fonts d'energia o per la importació des d'altres comunitats o països veïns. Un forat que encara podria ser major si l'electrificació del transport segueix guanyant terreny, amb el conseqüent augment de la demanda elèctrica.

Renovables, fent camí a mínima potència

Entre els anys 2007 i 2012 Catalunya va viure un primer boom -tot i que ínfim en termes absoluts- de les energies renovables. Gràcies a les primes que el govern Zapatero va prometre als promotors de projectes d’energies renovables, garantint com a mínim un 7% de rendibilitat econòmica a aquestes explotacions, entre l’any 2007 (any d’entrada en vigor del decret que així ho fixava) i l’any 2012, a tot l’Estat van instal·lar-se fins a 19.000MW de potència renovable. A Catalunya va suposar la instal·lació de 214MW d’energia solar fotovoltaica i prop de 1.000MW en eòlica, multiplicant per 7 i per 3 respectivament la potència instal·lada 5 anys abans. Un boom que es refredà ràpidament amb les retallades d’aquestes primes a partir de l’any 2010, amb encara Zapatero al govern, i que van acabar patint una estocada final amb una retallada del 40% per part del govern Rajoy l’any 2013.

En l’última dècada al Principat pràcticament no s’ha augmentat la potència instal·lada en energies renovables. D’ençà de l’any 2012 no s’ha instal·lat ni un sol MW -unitat de potència que s’usa al sector energètic, equivalent a un milió de watts- d’energia eòlica a tot el país. Una situació que es repeteix en el cas de l’energia solar, que tot i haver incrementat la potència instal·lada en prop de 100MW addicionals des de l’any 2012 -un increment del 38%- resulta un ritme completament insuficient per cobrir la producció d’una energia nuclear ja amb data de caducitat.

Una situació que contrasta amb la viscuda a altres comunitats autònomes. Segons dades de Red Eléctrica de España els últims 4 anys, moment en què es començà a reactivar la implementació de renovables a tot l’Estat després de la desfeta de les primes, Catalunya ha augmentat només en un 2,8% la potència instal·lada d’energia solar fotovoltaica i solar tèrmica, passant de 296MW l’any 2018 als actuals 304MW amb dades provisionals de l’any 2021.

Durant el mateix període la veïna Aragó ha instal·lat més de 1.000MW, el triple que tota la potència instal·lada fins ara Catalunya. Una cursa que ara lideren Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa, que en només en 4 anys han doblat la potència instal·lada d’energia solar tèrmica i solar fotovoltaica, especialment d’aquesta última. De fet, el Principat és en termes absoluts la comunitat autònoma amb menys potència d’energia solar instal·lada de l’arc Mediterrani, amb l’excepció de les Illes Balears. Si bé a l'arxipèlag s’ha instal·lat més potència en l’últim any que a Catalunya en tot l’últim lustre. En termes relatius només algunes comunitats de la vessant cantàbrica, amb moltes menys hores de sol, i la Comunitat de Madrid mostren una progressió pitjor que la catalana.

Una comparativa en clau europea tampoc deixa en bon lloc a Catalunya. Si es considera la variació del pes relatiu de l'energia solar tèrmica i fotovoltaica sobre el total de potència instal·lada en l'última dècada (2010 a 2019, últim any amb dades de l'Eurostat), Catalunya queda al tram baix de la taula, juntament amb els països balcànics i de l'est d'Europa així com del nord del continent -aquests últims havent fet una aposta per l'energia eòlica, davant les poques hores de sol-. Una classificació on Espanya ocupa una de les primeres places, només per darrere de països com Itàlia, Grècia o Alemanya que han registrat augments per sobre del doble dígit. Mentre que al conjunt de l'Estat el pes relatiu de l'energia solar -en termes de potència instal·lada- ha passat de representar el 4,8% al 10,8% del total, Catalunya ha viscut un discret augment d'1,1 punts percentuals, fins a representar un ínfim 2,7% de la potència total instal·lada.

Una dècada perduda entre polèmiques i moratòries

Catalunya és una regió ben situada per ser un dels motors en l’adopció de les energies renovables, especialment de l’energia solar gràcies a les més de 2.500 hores de sol de les que gaudeix anualment bona part del Principat. No obstant, la mala nota obtinguda comparativament amb altres CCAA i països de l’entorn Mediterrani s’explica en bona part per la paràlisi en l’autorització per la posada en marxa de noves instal·lacions solars fotovoltaiques i tèrmiques. Situació que es repeteix en el cas de l’energia eòlica.

El Parlament de Catalunya aprovà l’any 2017 la Llei del Canvi climàtic, que instava a posar fil a l’agulla per limitar les emissions de gasos hivernacle posant com a meta que el 50% de l’energia elèctrica consumida a Catalunya l’any 2030 fos d’origen renovable. Una primera passa orientada a desllorigar una dècada de paràlisi de les renovables. Una paràlisi que s’hauria d’haver resolt després de la derogació del decret 147/2009 aprovat una dècada abans i que imposava dures condicions per desenvolupar projectes d’energies renovables.

Amb l'aprovació l’any 2019 del nou decret d’energies renovables que flexibilitzava les condicions per la posada en marxa de noves instal·lacions d’aquesta índole i amb la creació de la Ponència d’Energies Renovables, un òrgan administratiu encarregat d‘avaluar la viabilitat dels avantprojectes per la instal·lació de grans parcs solars i eòlics al territori, es dibuixava el final de la paràlisi.

Les successives protestes ciutadanes en contra de la instal·lació de grans parcs fotovoltaics i d’aerogeneradors, adduint la pèrdua de terreny fèrtil o l’impacte paisatgístic d’aquests, així com les recents negociacions i pactes d’investidura que han dut al President Aragonès al Palau de la Generalitat, amb el compromís de reconsiderar la construcció d’algunes de les instal·lacions d’energia renovable ja aprovades o en tràmit a petició de la CUP, que demana una nova moratòria a les renovables (una posició similar a la de JxCat, que demana “aturar projectes de gran impacte ambiental”) posen en qüestió que Catalunya pugui estar davant del final d’una dècada de paràlisi de les renovables i que, tot al contrari, novament centenars de projectes quedin en barada.

Catalunya té com a meta que l'any 2030 el 50% de l'energia elèctrica consumida sigui d'origen renovable

Des de la investidura del nou President de la Generalitat i la formació del nou govern, ara fa més d’un mes, la Ponència d’Energies Renovables no s’ha tornat a reunir en sessió plenària com venia fent cada dues setmanes per donar llum verda a nous parcs eòlics i fotovoltaics -l’última acta és del 17 de maig-. Una tasca, la de la Ponència d’Energies Renovables, que també ha estat posada en dubte per sectors pro-energies renovables per ser massa restrictiva a l’hora d’autoritzar noves instal·lacions. En aquest sentit des de la seva posada en funcionament, la Ponència ha autoritzat la instal·lació de 4.455MW de potència en diferents parcs solars fotovoltaics, el 70% dels projectes presentats, una proporció similar a la dels parcs eòlics.

Així mateix l’aprovació inicial dels avantprojectes per part de la Ponència no assegura la viabilitat i la construcció final d’aquest projectes, subjectes encara a diverses autoritzacions administratives, avaluacions d’impacte i consultes públiques per tal de rebre l’autorització definitiva. Tan és així que a dia d’avui cap dels projectes presentats i aprovats per la Ponència -reunida per primer cop a principis de l’any 2020- es troba actualment en servei o en construcció. Trobant-se la majoria encara en un estadi de tramitació poc avançat.

Una nova moratòria a les renovables podria posar en una situació molt delicada al Principat, que davant el tancament dels 3 reactors nuclears que proporcionen actualment més de la meitat de l’energia consumida al país, configuraria un escenari en què Catalunya hauria d’importar bona part de l’electricitat que consumeix, incrementant la seva dependència energètica amb l’exterior. Tant és així que a la veïna Aragó ja s’han començat a projectar instal·lacions solars i eòliques per cobrir aquesta demanda a futur. Certament un cop de porta a la sobirania energètica a què aspiraven els mateixos partits que ara plantegen una nova moratòria a les renovables.