Cap altre historiador ha gaudit de tanta influència a Espanya i Llatinoamèrica, al llarg de més de quatre dècades, com Josep Fontana. Sens dubte ha estat un dels grans historiadors europeus contemporanis.

Nascut el 20 de novembre de 1931 va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en Història el 1956 i hi llegí la tesi de llicenciatura, dirigida per Jaume Vicens Vives. Alhora, entre 1951 i 1954, va cursar estudis de filologia, literatura i història catalanes en els Estudis Universitaris Catalans, clandestins, impartits pels professors Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer. El curs 1956-1957 fou professor auxiliar a la School of HispanicStudies de la Universitat de Liverpool, on va fer amistat amb l’historiador John Lynch. Entre el 1957 i el 1966 va ser ajudant de Jaume Vicens Vives (que va morir el 1960) i de Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, tasca que es va veure interrompuda perquè el 1966, l’any de la Caputxinada, fou represaliat per la seva militància democràtica junt amb d´altres companys. Aleshores, amb alguns d’ells, treballà dirigint la secció d´història de la versió espanyola de l´Enciclopèdia Larousse.

El 1968 va reprendre la funció docent a la nova Universitat Autònoma de Barcelona com a professor agregat interí. Al cap de dos anys es va doctorar sota la direcció de Fabià Estapé amb la tesi que donà lloc al llibre La quiebra de la monarquia absoluta, publicat el 1971, el qual va tenir un impacte extraordinari en la historiografia espanyola pel seu caràcter renovador, tot combinant la història econòmica i la política. El 1974 va guanyar la plaça de catedràtic d'història econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de València; eren els anys de desvetllament polític i cultural de finals del franquisme i a la ciutat del Túria hi trobà un bon ambient d'inquietud intel·lectual i d'efervescència cultural. Coincidí amb Ernest Lluch a l'activa facultat d'Econòmiques, alhora que es relacionà amb Joan Fuster i Vicent Ventura. Al cap de dos anys retornà a la UAB en la qual va restar fins al 1990. El curs 1990-1991 inicià la seva fecunda etapa a la Universitat Pompeu Fabra, on va crear l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives i fou un dels fundadors de la carrera d'Humanitats.

Fontana va seguir els passos dels mestres Ferran Soldevilla, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar (i de manera més puntual Ramon Carande), un llegat que no es cansava de recordar. Com ha deixat escrit Jordi Nadal (autor de El fracaso de la revolución industrial en España, l'altra gran obra renovadora de la historiografia espanyola al costat de La quiebra de la monarquia absoluta), l'obra de Fontana, "extremadament ambiciosa, excepcionalment entreteixida i notablement compromesa" es caracteritza "per la voluntat de ser útil, d'implicar els mortals en la marxa del món". Aquest compromís impregna tot el treball de Fontana fins al punt d'esdevenir un dels seus elements distintius.

L'historiador ha deixar una amplíssima obra, atípica en el món acadèmic, que no s'encasella en cronologies ni en temes específics, elaborada sempre amb un gran rigor. Deixant al marge una infinitat de pròlegs, ponències a congressos, conferències i articles, cal assenyalar, en primer lloc, el conjunt d'obres relacionades amb la crisi de l'Antic Règim, o com ell preferia dir, sobre la construcció del nou règim liberal, que va constituir el nucli dur de la seva recerca: La quiebra de la monarquia absoluta (1971), Hacienda y Estado en la crisis del final del Antiguo Régimen español, 1822-1833 (1973), La revolución liberal. Política y Hacienda, 1833-1845 (1977), el volum cinquè de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, <<La fi de l'Antic Règim i la industrialització, 1787-1868>> (1988), La revolució liberal a Catalunya (2003), De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (2006), La época del liberalismo, volum 6 de la Historia de España que coordinà amb R. Villares (2007) i l'obra póstuma Capitalisme i democràcia, 1756-1848. Com va començar aquest engany (2019). 

Un altre bloc temàtic és el de la reflexió entorn de la ciència històrica, la historiografia i el seu ús social, que encetà amb La historia (1974), un llibre divulgatiu que va tenir un gran impacte, i que proseguí amb Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), La història després de la fi de la Història (1992), Introducció a l'estudi de la història (1997) i La història dels homes (2000).

El tercer bloc és el d'història del món a partir de 1945: Por el bien del imperio (2011), El futuro es un país extraño (2013), El siglo de la revolución (2017) i La crisi com a triomf del capitalisme (2018). En opinió de Gonzalo Pontón "les mil vuit-centes pàgines de text que sumen els tres primers llibres constitueixen, ras i curt, la millor història del segle XX que s'hagi publicat mai en tot el món"

El quart, d'anàlisi sobre les identitats col·lectives, que ha tingut un gran ressò: Europa ante el espejo (1994) i La formació d'una identitat. Una història de Catalunya (2014). Cal remarcar que la primera s'ha traduït a 11 llengües, inclosa la xinesa; i que la segona s'està traduint al japonès.

Del seu impacte en la historiografía en dóna testimoni l'obra Història i projecte social. Reconeixement a una trajectòria (2004), en tres volums, publicada en homenatge a Fontana amb motiu de la seva jubilació, en la qual van col·laborar 129 historiadors. També els reconeixements institucionals que va mereixer: el VII Premi Fundació Catalana de la Recerca (1997), La Medalla d'Or al Mèrit cultural de l'Ajuntament de Barcelona (2002), el Premi Narcís Monturiol (2003), la Creu de Sant Jordi (2006), el Premi Nacional de Cultura (2007), la Medalla d'Or Ciutat de Barcelona (2018). A més de diversos doctorats Honoris Causa: per la Universidad Nacional del Comahue (2002), per la Universitat Rovira Virgili (2010), per la Universidad de Valladolid (2011), per la Universitat de Girona (2013) i per la Universitat de València (2016). Ja traspassat, la UPF organitzà, el 19 de novembre del 2018, un acte de record de "col·legues, deixebles i amics de la figura del mestre", en el qual, a més del rector Jaume Casals, van parlar 35 historiadors de diverses universitats catalanes i espanyoles i de diferents disciplines.

El perfil intel·lectual de Josep Fontana restaria incomplet si no féssim esment a la seva importantíssima tasca editorial. Fill d'un llibreter de vell, va esdevenir un expert bibliògraf i bibliòfil. Va tenir un paper destacat a l'editorial Ariel, a finals dels  1960, decisiva en la renovació hitoriogràfica a Espanya. El 1976 naixia Crítica, que va posar a l'abast del públic les millors obres que s'escrivien al món occidental sobre història, pensament, literatura i ciència, que va donar a conèixer l'obra de grans historiadors com Pierre Vilar, E. P. Thompson, Eric Hobsbawm, Michel Vovelle, Christopher Hill, Maxine Berg, David S. Landes, Jan de Vries o P. Kriedte, entre d'altres, a més de les obres més importants de la historiografia espanyola. Fontana va ser-ne director de col·leccions fins a l'ùltim moment de la seva vida amb Gonzalo Pontón y, en els darrers anys, al costat de Carme Esteban. 

I el perfil seguiria essent incomplet si no féssim esment al compromís civic de l'historiador, preocupat en primer lloc per explicar una història raonada dels problemes de les dones i dels homes, però també per proporcionar una mirada crítica a la societat actual, sempre amb l'objectiu de construir un món millor i més just.

(Extret de J. Albareda, "Josep Fontana, la història per explicar els problemes dels homes i les dones", L'Avenç, 470, pp. 34-45)