Al meu institut, l’INS Fort i Pius de Barcelona, em van informar que a la universitat donaven aquest suport als joves per estudiar després del batxillerat, i em van animar a demanar-la. No estava segura que me la donessin, perquè hi havia molts requisits que creia que no podia complir, perquè estava fora de casa. Quan me la van concedir, vaig estar molt contenta, perquè no m’ho esperava de cap manera.

“Quan la UPF em va concedir la beca salari vaig estar molt contenta, no m’ho esperava”

Quan hi ha exàmens, estic amb molta pressió, perquè ho haig d’aprovar tot, sí o sí, per conservar la beca; però també tinc la satisfacció de dir “ho estic fent bé”. Per la meva manera de ser, ja de per si, és primordial aprovar-ho tot; però, a més, tinc la doble pressió de la beca, tot i que de moment ho porto molt bé (ja he superat tot el primer curs!) Per a mi és una oportunitat, perquè no tothom la té concedida, i em dóna facilitats. Sé que ho haig de fer el millor possible, i ho agraeixo molt, ja que gràcies a aquests diners puc viure a Barcelona, en un pis compartit.

“Quan hi ha exàmens, estic amb molta pressió, perquè ho haig d’aprovar tot”

Després de marxar de casa, vaig estar en un centre d’acollida i després en un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), durant una etapa de gairebé tres anys. En un primer moment em van dir que la Generalitat em podia donar una ajuda per a només sis mesos, i que després podria sol·licitar una beca de La Caixa. Tenia molta incertesa i por, perquè no sabia si demanar aquest ajut de La Caixa era compatible amb la beca salari, ni si podria entrar a la universitat. Finalment, tot ha anat bé; les he pogut fer compatibles, ja que l’ajut de La Caixa me’l donen només a l’estiu, quan no rebo l’ajut de la UPF.

A mi m’agradava molt l’àmbit econòmic, perquè havia fet el batxillerat social; però no estava convençuda de fer Administració i Direcció d’Empreses o Economia, que és el que volen estudiar la majoria dels estudiants que fan aquesta branca. Llavors em vaig informar de la titulació de Relacions Laborals. M’agrada l’economia, especialment tot el que té relació amb el món laboral; però també treballar amb persones. I per això vaig agafar Relacions Laborals, perquè trobo que combina bé aquests dos àmbits. 

“M’agrada l’economia, especialment tot el que té relació amb el món laboral”

Vaig escollir la Pompeu Fabra perquè vam venir a les xerrades informatives, a les sessions de portes obertes, i em va agradar molt. Abans havia anat a les de la UB i la UAB, però no em van acabar de convèncer. I com que ja coneixia el campus (quan estava a l’institut, en sortir de classe venia sovint a la Biblioteca de les Aigües a estudiar), vaig decidir que volia venir aquí, i el fet de poder tenir la beca salari encara va decantar més la meva decisió.

“Vaig venir a les xerrades informatives de la UPF i em va agradar molt”

Treballo en una botiga de complements i bosses, situada a l’Estació de Sants, normalment de divendres a diumenge. Jo visc a les Corts, i ho tinc al costat. El primer trimestre de primer curs del grau no vaig treballar, perquè volia centrar-me al cent per cent en els estudis, ja que era nova a la Universitat i m’ho volia prendre amb calma. I em va anar molt bé.

Però sentia que necessitava alguna cosa més, perquè jo sóc una persona molt activa, faig moltes coses, i només estudiar no era suficient per a mi, notava que no aprofitava tot el temps que tenia. Així que el segon trimestre em vaig buscar aquesta feina, compatible amb els estudis, en què puc fer mitja jornada, i que em va bé per guanyar uns diners i poder tenir uns estalvis.

“Treballar em va bé per guanyar uns diners i poder tenir uns estalvis”

La meva idea és, durant el tercer any de carrera, poder fer unes pràctiques remunerades, i a quart, m’agradaria molt fer un Erasmus: des de petita volia anar a la universitat, fer un Erasmus, i després, cursar un màster, potser en Relacions Internacionals; o completar els estudis de Relacions Laborals amb el grau en Dret. Ho estic acabant de valorar; crec que cap a tercer curs ja ho tindré més clar. També voldria estudiar idiomes; penso que m’aniria bé.

 “A quart curs, m’agradaria molt fer un Erasmus”

M’encantaria exercir com a advocada laboralista, perquè hi ha injustícies que em fan molta ràbia: per exemple, quan hi ha desigualtats entre dones i homes, o de nacionalitat; per als més grans de 55 anys, que els diuen que ja no serveixen, o per als joves, perquè et demanen experiència, i no en podem tenir si no treballem, i llavors res no té sentit. Jo estic treballant i estudiant a la vegada perquè crec que és important tant la formació laboral com la formació acadèmica, i per això faig les dues coses, perquè cal cobrir tots els àmbits. Si surto de la carrera i no tinc res, per a mi seria com un xoc.

“M’encantaria exercir com a advocada laboralista, perquè hi ha injustícies que em fan molta ràbia”

A Barcelona hi ha molts nois i noies amb dificultats. Jo crec que haurien de donar més ajuts per anar a la universitat a persones que tenen capacitat per fer-ho i que podrien arribar molt lluny, però que no ho aconsegueixen perquè tenen restriccions i límits. Hi ha molts joves que no volen accedir a la universitat i opten per un grau superior, o acaben l’ESO, i després busquen feina; però penso que molts d’altres sí que els agradaria estudiar però no poden, ja sigui per l’entorn familiar, com en el meu cas, o sobretot per falta de diners.

“Haurien de donar més ajuts per anar a la universitat a persones que tenen capacitat per fer-ho”

A mi, des de petita, sempre em van dir que estudiés; però després hi ha el tema de la cultura islàmica: les dones es casen i ja està. En canvi, els homes, en el meu país, Bangladesh, són més valorats professionalment. Crec que el més bàsic és tenir un bon entorn familiar, perquè si no tens aquest suport, vas amb molta inseguretat. Els meus pares, amb 16 anys, ja volien que em casés amb algú, i de seguida que tingués un fill.

“El més bàsic és tenir un bon entorn familiar, perquè si no tens aquest suport, vas amb molta inseguretat”

Vaig marxar de casa amb 15 anys i no ho han acceptat. No els guardo rancor, perquè entenc que és la seva cultura. De fet, a ells els van educar així, i es van casar d’aquesta manera. Però jo, per a mi, volia un altre camí, i he lluitat per això. Ara porto més de tres anys fora de casa i estic molt contenta amb tot el que he pogut aconseguir. No he acabat al carrer, o enganxada a alguna droga. Sóc una persona molt ambiciosa. Potser no sóc de treure deus a les notes, però amb un set ja em conformo.

“Porto més de tres anys fora de casa i estic molt contenta amb tot el que he pogut aconseguir”

Penso que si tu vols arribar a un lloc, has de lluitar moltíssim. El camí segur que no és fàcil, i molts cops algunes persones et diran que no pots, i altres et diran que continuïs. Però no has de tenir por, no et pots rendir; cal seguir endavant. No diguis mai que no pots, has de ser conscient que hi ha molts recursos al teu abast. Jo, abans de matricular-me a la universitat i de marxar de casa, no sabia que hi havia aquests ajuts, ni persones que t’ajudaven i t’escoltaven.

“Si tu vols arribar a un lloc, has de lluitar moltíssim”

Realment falta molta informació. Alguns cops la informació per als joves és massa simple. D’altres, som els mateixos joves els qui no comuniquem bé el que volem, i això és un problema. No és el meu cas, que sempre he tingut molt clar el que volia i per què ho volia, i no m’ha costat gaire. Sí que m’ha estat més difícil buscar recursos, però estic molt contenta d’on estic ara mateix. Si vols estudiar, i és el que desitges, pots arribar a bon port el dia de demà, i crec que amb esforç tot s’aconsegueix.

“Estic molt contenta d’on estic ara mateix”

A quart d’ESO estava en una escola concertada i hi havia alguns professors que em deien que no fes el batxillerat, que m’aniria més bé fer un grau mitjà o superior. En aquell moment estava en un centre d’acollida, i quasi tots els interns estudiàvem a la mateixa escola, en què aprovar era més fàcil que a la resta. Però jo insistia que volia més nivell, fer més coses, perquè tenia clar que volia anar a la universitat. Després, ja a batxillerat, el primer curs em va costar una mica, perquè hi havia matèries que els meus companys havien fet i jo no; però de seguida m’hi vaig adaptar. Em va costar més el segon, perquè hi ha el treball de recerca, la pressió de la selectivitat... Tot passa molt ràpid, però crec que em va costar igual que els altres.

Penso que sí. Per comentaris, veus alguns nois que es creuen superiors, i moltes noies que els veuen per damunt d’elles: “Ell és l’home!”, diuen. Jo no entenc com poden pensar això, sent una dona. No ets ni menys, ni més; ets igual! A més, alguns cops els homes diuen que les dones són inferiors, i això em fa molta ràbia. No puc! Hi ha persones tan ignorants a l’hora de veure això, que a vegades parlen sense propietat, i no ho suporto.

“Alguns cops els homes diuen que les dones són inferiors, i això em fa molta ràbia”

Conec moltes persones de 18 o 20 anys esclavitzades per tenir un sou a final de mes, i no tenen vida, perquè fan horaris de dilluns a diumenge, amb jornada partida, com si estiguéssim a l’antic règim. En el segle XXI, això em sembla un delicte. Callen, tenen la gent comprada, i mai passa res, i això em dol molt. Em sento impotent davant casos d’aquest tipus, i t’ho trobes per tot arreu; però entenc que el govern també ho ha permès.

Encara que estiguis fent pràctiques, et trobes dins una empresa i estàs treballant realment. Si hi ets tu, no contracten una altra persona, perquè quan acaba un estudiant de pràctiques, n’agafen un altre, i així s’ho estalvien. Si estàs en pràctiques, alguna remuneració has de tenir, potser no tant com una persona que està en plantilla, però sí equivalent a la tasca que es fa.

“Si estàs en pràctiques, alguna remuneració has de tenir”