Maria Morrás, Marco Madella i Simone Ventura, professors del Departament d’Humanitats de la UPF

La resposta és òbvia: tots dos són productes nascuts de l'enginy i l'art humans i, per tant, no naturals (DRAE). Forjada el 1956 per M. Minsky, l'expressió IA denota procediments que permeten a les màquines simular algunes –no totes– de les funcions pròpies de l'ésser humà: percebre, representar i reconèixer els objectes (base del coneixement per a Aristòtil), emmagatzemar i classificar informació sobre aquests (dades) i crear models alternatius (representar i jugar amb mons hipotètics). La IA, llavors, hauria de ser considerada disciplina humanística, ja què aquestes tenen com a objectiu reflexionar sobre els productes culturals dels quals l'ésser humà és artífex; és a dir, sorgits per obra de l'acció civilitzatòria mitjançant la techné (que no tecnologia), definida com un conjunt de coneixements eficaços que s'acompanya amb el coneixement de les raons per les quals aquest procediment és eficaç. Aquest caràcter autoreflexiu és just el que no té l'IA, i la seva principal limitació: pot gestionar informació i produir-la, fins i tot aprendre; però no crea coneixement encara que serveixi de base per a això. Per això, humanitats i IA es complementen i se suplementen. D'aquí la recentíssima supradisciplina, la Humanities AI, que promou l'anàlisi de la IA mitjançant mètodes humanístics. Aquesta, i cap altra, és l'ambició de nous centres com el de la Carnegie Mellon, de Stanford o la Quest for Intelligence del MIT. Amb més modèstia –el pressupost de les iniciatives esmentades aconsegueix diversos bilions de dòlars–, la UPF ha posat en marxa el BaPIS, un programa que reuneix disciplines diverses per reflexionar sobre el factor humà en la interacció amb les màquines, les relacions entre creativitat i automatització, i la societat digital, a què se sumarà un mínor interfacultatiu per formar alumnes 'bilingües', amb habilitats en IA i humanitats.

Aquest caràcter autoreflexiu és just el que no té l'IA, i la seva principal limitació: pot gestionar informació i produir-la, fins i tot aprendre; però no crea coneixement encara que serveixi de base per a això

L'altra cara de la moneda consisteix, és clar, en l'aplicació de la IA a les disciplines humanístiques. És una col·laboració que arrenca a la dècada del 1940, amb el sant patró de les humanitats digitals (HD), Robert Busa, però que no rep la majoria d'edat i el seu nom fins a la primera dècada del segle XXI. En aquests anys, les HD han passat de simple eina que dota de base empírica les intuïcions hermenèutiques que permet acumular i manipular quantitats ingents d'informació –pura pròtesi tecnológica– a element transformador de l’epistheme en convidar a interrogar de manera diferent la realitat humana i el fet cultural i, com a resultat, produir noves respostes. En són ja testimoni diversos projectes de la UPF sobre patrimoni cultural, art i música digital, bases textuals i corpora lingüístics. La propera fundació d'un centre dedicat a les HD ha de contribuir en el futur pròxim a produir projectes més ambiciosos i millor articulats en aquest camp, que obre un enorme perspectiva al pensament, la creació i la tecnologia.

Les humanitats digitals (HD) han passat de simple eina que dota de base empírica les intuïcions hermenèutiques que permet acumular i manipular quantitats ingents d'informació –pura pròtesi tecnológica– a element transformador de l’epistheme en convidar a interrogar de manera diferent la realitat humana i el fet cultural i, com a resultat, produir noves respostes