Jacint Jordana, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF i director de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI)

La governança global de moltes polítiques públiques relacionades amb el benestar planetari s'ha desenvolupat en les últimes dècades molt intensament. De fet, no tenim un govern mundial, ni res que s’assembli en aquesta idea; però tampoc vivim en un món anàrquic, sense regles ni criteris compartits pel que fa a l’establiment d’acords i procediments per portar a terme moltes activitats que tenen una dimensió, o un impacte global, que va més enllà dels nostres espais més propers. A vegades, segons els àmbits concrets, les iniciatives de regulació global són impulsades pels estats directament; però més sovint són les xarxes transnacionals especialitzades les que s’ocupen de promoure i de formular marcs regulatius d’abast global en els seus àmbits específics, d'una manera que va més enllà de la lògica de les grans organitzacions internacionals i dels estats de les nacions sobiranes. Tenim molts exemples que ens poden il·lustrar aquesta dinàmica: des de la navegació marítima internacional fins a l’adopció de les regulacions bancàries, passant pels mecanismes de certificació de productes ecològics, entre molts d’altres.

Ara bé, cadascun d’aquests espais de governança global acostuma a ser molt especialitzat, i no estableix vincles amb molts altres espais que tracten qüestions diferents, encara que hi tinguin alguna vinculació o interdependència. Són els estats, principalment, i en molt menor mesura les principals organitzacions internacionals (la Unió Europea potser la podríem situar como una fórmula híbrida a mig camí), els que tenen una certa capacitat per interconnectar àmbits de polítiques públiques distants, i imposar o fixar alguns criteris que afectin de manera comuna aquests àmbits. En aquest sentit, les grans cimeres internacionals, o els tractats que es negocien llargament amb discreció, tenen moltes vegades en comú el propòsit d’establir compromisos o acords complexos, sobre temàtiques que es troben situades en cruïlles en les quals conflueixen nombrosos àmbits d’acció pública global.

En aquest sentit, l’acció col·lectiva per afrontar el canvi climàtic s’ha mostrat clarament com una d’aquestes cruïlles, donat que hi convergeixen polítiques energètiques i industrials, models de consum i de transport, entre d’altres, i les mesures que cal acordar col·lectivament tenen un impacte que afecta a totes —no sempre d’una manera semblant—. Així, els estats, negociant entre ells, proposen repartiments dels esforços que caldria fer a cada sector, buscant la combinació més beneficiosa per als seus interessos.

No hi ha dubte que la governança global de la salut i la governança global ambiental, entre d'altres, s'han convertit en àrees de política global caracteritzades per estructures complexes d’acció col·lectiva planetària. En aquests àmbits, hi ha molts actors singulars i les connexions transnacionals tenen un paper molt rellevant; però els estats continuen sent actors clau per articular decisions complexes, amb impactes globals de caràcter intersectorial, que són les que es necessiten amb urgència per millorar el benestar del planeta.

Les xarxes transnacionals focalitzades poden mobilitzar agendes i plantejar normes innovadores que es difonguin arreu del món, i poden acostar els estats cap a l’assoliment d’acords internacionals; ara bé, sense estructures de decisió més obertes i processos polítics més inclusius, que permetin reduir les restriccions internes que afronten molts estats quan negocien acords internacionals, és difícil que aquests contribueixin a assolir els objectius d’un planeta a la recerca del seu benestar.