La resposta en aquesta pregunta no és fàcil perquè és un tema controvertit. Crec que allò que ens ha fet singulars a nosaltres, els humans, és una combinació de diferents propietats que tenen molt a veure amb les propietats emergents. La principal d’aquestes propietats emergents és l’ús del llenguatge complex, una capacitat que no compartim amb cap altra espècie. En segon lloc, som capaços d’identificar les emocions i la ment dels altres, fet que ens ha convertit en una espècie altament cooperadora entre els seus membres. I, finalment, diria que els humans tenim una gran facilitat per viatjar mentalment en el temps, en el sentit que accedim al passat amb una memòria molt rica i alhora som capaços de visualitzar molts futurs alternatius en funció de les nostres decisions. En relació amb aquest darrer aspecte, m’agrada dir que els humans som narradors.

No ben bé. Compartim amb altres animals aquesta capacitat de tenir valors o de comprendre les necessitats dels altres membres de l’espècie. Ara bé, els humans som una espècie simbòlica i complexa amb una enorme capacitat de posar-nos en la ment dels altres. Aquesta capacitat de posar-nos en la ment dels altres és molt probable que, inevitablement, portés a comprendre la nostra pròpia ment, de manera que l’autoconsciència que tenim els humans hagi estat un accident de l’evolució.

Hi ha la hipòtesi del moviment, que personalment considero molt encertada, que proposa la idea que l’aparició d’organismes amb la capacitat de captar el seu medi ambient, i que s’han de moure per buscar aliment i recursos, va ser un motor molt important a l’hora de crear cervells. Em sembla una idea molt vàlida que, precisament, té en el cas de les plantes un contraexemple perfecte, perquè no els cal cap cognició complexa per rebre allò que necessiten. Una bona pel·lícula que il·lustra això és El dia dels trífids, que descriu unes plantes que són més intel·ligents que les altres perquè s’han de moure per trobar aliment.

Hi ha la hipòtesi del moviment, que personalment considero molt encertada, que proposa la idea que l’aparició d’organismes amb la capacitat de captar el seu medi ambient, i que s’han de moure per buscar aliment i recursos, va ser un motor molt important a l’hora de crear cervells

El cinema és un recurs molt bo que faig servir des de fa molt temps per connectar amb els estudiants, si bé cada cop hi connecto menys perquè tot indica que els estudiants d’avui ja no veuen gaire cinema. Hi ha pel·lícules, com per exemple Blade Runner o Ex_Machina, que són idònies per plantejar als estudiants les grans preguntes de la ciència o de la vida. El cinema de ciència-ficció és, sens dubte, un bon recurs.

En alguns aspectes, així és. Moltes idees que fins fa un temps estaven en el terreny de la ciència-ficció s’han anat convertint en realitat amb el pas dels anys. Algunes vegades, treballant amb altres investigadors al laboratori en l’àmbit de la biologia sintètica, escrivint noves idees a la pissarra, hem comentat que aquestes idees semblen ciència-ficció; però ho diem amb el convenciment que, al cap d’uns anys, ja no seran ficció sinó realitat.

Moltes idees que fins fa un temps estaven en el terreny de la ciència-ficció s’han anat convertint en realitat amb el pas dels anys. Algunes vegades, treballant amb altres investigadors al laboratori en l’àmbit de la biologia sintètica, escrivint noves idees a la pissarra, hem comentat que aquestes idees semblen ciència-ficció

És la filla gran de l’enginyeria genètica dels anys vuitanta i noranta. És una disciplina que gira al voltant de la idea que podem construir circuits normalment basats en sistemes genètics, que podem fer a partir de qualsevol espècie que haguem analitzat en el passat, i acoblar tot tipus de comportaments i de tasques, en particular dins de bacteris, però també dins de cèl·lules de mamífers, que aquests bacteris o cèl·lules no fan habitualment. Això ofereix un ventall de possibilitats que van des de la creació d’una molècula que no sintetitza la natura fins a la manipulació de bacteris per tal que es comportin com formigues de manera que puguin resoldre situacions col·lectivament, que és una cosa que evolutivament no ha passat mai.

Encara no.

L’experiència em diu que no he d’especular amb dates ni terminis.

Primerament hi ha una recerca bàsica sobre la qual cal avançar. Una de les nostres grans línies de recerca és precisament utilitzar la biologia sintètica per interrogar la natura i l’evolució. Dit d’una altra manera: per què no han passat algunes de les coses que podem imaginar o fins i tot podem construir. Això ens donarà pistes sobre quins camins pot seguir l’evolució i quins no. Dit això, poder fer comportament col·lectiu amb sistemes microbians o amb sistemes cel·lulars enginyeritzats obre la porta a moltes coses, com per exemple que el teu sistema prengui decisions complexes en un context d’una malaltia complexa.

Hi ha dies que sembla que no, oi? Però la resposta és que sí, que els humans aprenen dels errors perquè som l’espècie que millor pot comprendre i analitzar el passat per prendre les millors decisions de cara al futur.

Sí, és veritat. Aquí tenim un conflicte que hem de resoldre de cara a un futur proper. Som una espècie cooperadora que ve d’un passat cooperador que hem modificat el nostre entorn a una escala molt gran. I paradoxalment la nostra incapacitat de comprendre el llarg termini fa que costi molt que la gent entengui que si no prenem decisions col·lectives ho pagarem molt car en el futur.

D’una banda, no hi ha cap objecció teòrica o fonamental que impedeixi que això pugui passar. Per tant, podem arribar a veure una màquina intel·ligent que sigui conscient d’ella mateixa. Paradoxalment, podria passar que aquest fet sigui una realitat i nosaltres no entenguem per quina raó ha acabat passant. Tot i així, estem molt lluny d’arribar a aquest escenari perquè, ara per ara, només disposem de sistemes artificials que fan tasques hiperespecialitzades que no tenen cap mena de connexió amb el seu entorn. D’alguna manera, es com si visquessin en una habitació fosca; per entendre’ns, no hi ha una ment que pensi o prengui decisions, ni tan sols que entengui el que fa.

Sí. I això genera unes paradoxes interessants. Com deia abans, els humans hem après a llegir la ment de l’altre, i sobretot ho fem a partir de la identificació de les cares, que són el vehicle en el qual llegim la ment de l’altre. Per extensió, podem llegir la cara d’una màquina i sentir empatia per elements que no estan vius. D’alguna manera, ens passa com amb els nostres animals de companyia, en els quals projectem moltes emocions, a vegades sense cap base; però cal dir que almenys els animals de companyia ens escolten i les màquines, no.

Fa trenta anys, el físic i biòleg Francis Crick ja va afirmar la idea que la consciència hauria de deixar de ser una matèria d’estudi exclusiva per als filòsofs. Segons el seu parer, la consciència s’hauria de convertir en una matèria d’investigació. Cal tenir present que la consciència és una experiència subjectiva i això ho fa absolutament singular en relació amb qualsevol altre tipus de problema que es plantegi la ciència.

Absolutament sí. No hem de pensar que la ciència és l’única manera d’abordar els problemes.

No. La religió no és compatible amb la ciència, malgrat que alguns col·legues meus creguin que sí. Però la religió obliga a pensar que es pot cancel·lar el món natural, i això no és possible.

La religió no és compatible amb la ciència, malgrat que alguns col·legues meus creguin que sí. Però la religió obliga a pensar que es pot cancel·lar el món natural, i això no és possible.

Sí, i això és una veritable tragèdia. El més sorprenent del cas és que els mateixos polítics o governants parlen contínuament del canvi climàtic o del progrés tecnològic; però, en realitat, i tret d’algunes excepcions, no tenen una formació científica. I penso que és absolutament necessari que aquestes persones tinguin una formació científica i, en el cas que no la tinguin, haurien de comptar sempre amb el criteri de científics a l’hora de prendre decisions, cosa que lamentablement passa molt poc.

Segurament sigui així. Recordo que, fa molts anys, quan la sida va matar milions de persones ja es va dir llavors que havíem après la lliçó i que estaríem preparats per a una nova epidèmia global. Però va arribar la covid i va semblar que no havíem après res. I sabem perfectament que la pressió humana sobre el medi continua creixent i, per tant, el contacte entre els humans i les espècies amb les quals no tindríem contacte també continua creixent. En conseqüència, una nova zoonosi és gairebé impossible que no torni a passar. Però vull ser optimista i creure que estarem preparats per a la pròxima pandèmia. La part positiva que vull posar en valor és que hem vist l’enorme capacitat de la ciència, sobre la base del sacrifici personal de moltes persones que han treballat dia i nit, per afrontar i resoldre aquesta pandèmia.

Tenim un problema molt i molt important amb aquest tema. Sempre parlem de la necessitat de tenir una societat amb bon sentit crític. Però, realment: fins a quin punt s’ensenya el sentit crític a les escoles i els instituts? Amb els meus estudiants, que són molt bons, també veig que no han estat prou sota un paraigua que els ensenyi a qüestionar-nos la informació que ens arribi. No ens hem de creure a priori el que algú diu només pel fet que ho digui a les xarxes socials.

Sí, però això no ha de ser un problema per si mateix. Per definició, els científics som els primers que ho qüestionem tot, fins i tot la nostra pròpia feina. A partir d’aquí separem allò correcte científicament d’allò que no ho és. Malauradament, aquest qüestionament de la realitat no està estès entre la societat.

Les fake news són una pandèmia i tenen totes les propietats matemàtiques d’una pandèmia. Per exemple, tenen la capacitat de propagar-se molt eficientment mitjançant xarxes complexes amb elements hiperconnectats. Igual que passa amb les pandèmies, hi ha nodes hiperconnectats que generen i difonen informació falsa, que de fet és desinformació, la qual es propaga amb molta rapidesa.

S’han de qüestionar sempre tres coses, i sempre ho repeteixo als meus alumnes de primer. La primera és el principi d’autoritat; és a dir, no ens hem de creure necessàriament el que digui una persona pel sol fet que sigui el professor o el catedràtic. La segona és la revelació d’un fet o una idea, que mai ens hem de creure com un acte de fe. I la tercera és la tradició, en el sentit que hi ha moltes coses que s’han fet d’una determinada manera per pura tradició durant molt de temps i que no han de ser necessàriament correctes, com per exemple l’esclavitud.

Tinc dos fills i necessito ser optimista [riu]. Ara mateix estem en una cruïlla. Em refereixo al canvi climàtic, que se’n parla contínuament fins al punt que potser n’han parlat massa i tot. Però el fet cert és que tenim una finestra temporal de vint o trenta anys per prendre les decisions correctes. Si no ho fem, el planeta anirà molt depressa a un escalfament, que serà impossible de controlar i que suposarà el final de la nostra civilització. Ho podem evitar? Sí, crec que encara hi som a temps: però cal actuar ara.