Va ser bastant ràpid. La clau dels Estats Units és que és un país molt gran i, per tant, hi ha molts mercats. És una qüestió de treballar i ser insistent i persistent. A Barcelona, tenia la sensació que no coneixia prou gent, i encara ara és el moment que, malgrat que hagi estudiat allà i tenir una xarxa professional molt important a Barcelona, amb un munt de companys de la Pompeu, continuo creient que és més fàcil trobar feina aquí que allà; simplement, perquè el mercat és més gran.

I suposo que també estava una mica farta de com estaven les coses i buscava una aventura. El meu company també es volia traslladar cap aquí, cap a Califòrnia.

La idea del somni americà és una cosa idealitzada de les pel·lícules; però és veritat que se t'obren les portes d'una manera que no passa a altres bandes. L'únic problema que té aquest país és el tema del visat: has de trobar una manera de poder aconseguir quedar-t’hi en relació amb el tema del visat. Si aconsegueixes que això passi, i el factor sort és important també, hi ha feina.

Sí, exacte. De fet, durant molts anys vaig estar de freelance a Los Angeles treballant per a mitjans tant catalans com espanyols, com alguns d’Amèrica Central i Sud-Amèrica, escrivint en català i castellà sobre cinema.

Un cop allà tens accés a determinats cercles que, d'una altra manera, seria més complicat. Tinc la sensació que continua sent la meca del cinema. És un gran lloc on anar.

No m'ho he plantejat gaire; estic molt contenta. Sempre he pensat que si tornés a Barcelona se'm faria molt complicat i em costaria trobar feina; en canvi, aquí, em tracten molt bé. Un cop vaig aconseguir el visat que em deixava treballar per a mitjans dels EUA vaig trobar feina i, realment, et tracten molt millor.

Ara sóc part d'un parell d'associacions de premsa prestigiosa, i són coses a les quals hauria de renunciar si marxo. No m'ho havia plantejat fins a la pandèmia. Aquell moment va fer que Barcelona em semblés molt lluny. Ja m'ho va semblar quan m'hi vaig traslladar al principi, perquè no guanyava gaire diners i volar era molt car; però, després, amb els vols directes i alguns vols més barats se sentia més a prop.

Però els dos anys de pandèmia em van allunyar més encara. Em vaig passar més de dos anys sense poder anar a casa a veure la família, i ara sí que m'he plantejat realment fer alguns anys més de carrera aquí i tornar a Barcelona. Alguna cosa ha canviat que ha fet que trobi a faltar casa meva.

Una de les coses d'estar aquí és que acabes establint molta relació amb persones que tenen situacions similars a la teva, i sempre que hi ha algú que ve de la mateixa ciutat, doncs, encara més. I en el cas de la Pompeu, jo tinc un company de professió, en Martín Piñol, escriptor de llibres, que va venir a Los Angeles una temporada. Ell és la persona més sociable del món i em va presentar una altra estudiant de la Pompeu Fabra, la Marta Gené Camps, guionista: s’està a Los Angeles, i fa molts anys que ens coneixem i som amigues. Ara estem les dues en el nou chapter UPF de Califòrnia, juntament amb el Xavi Martínez Salcedo. I sí que hem mantingut el contacte i tenim coses en comú. No només per haver anat a la Pompeu, sinó perquè sap com és de difícil a vegades això. I quan ens van posar el vol directe a Barcelona ho vam compartir.

És molt interessant això, perquè ella és guionista i ha estat a sèries com Manifest i Shades of Blue, i escriu des de dins, i jo escric des de fora i faig crítica de cinema i televisió i entrevisto gent com ella.

Hi ha una tercera persona, que és el Xavi Martínez Salcedo, i el seu perfil és molt interessant perquè treballa a recursos humans i surt del perfil habitual que et trobes aquí –o enginyers de Silicon Valley o gent que treballa a Hollywood–, i trobo que està molt bé.

Crec que després de tants anys aquí, et canvia una part del cervell i hi ha una cosa a la qual no li donava cap mena d’importància: el tema del networking. I ara sóc perfectament conscient que és molt important. Tinc la sensació que tinc una xarxa aquí, que està molt bé: que si necessito qualsevol cosa sé amb qui parlar. A Barcelona també la tinc perquè hi ha molts antics companys i amics; però és diferent perquè fa molts anys que no hi treballo.

Per una banda, és per aquest networking amb gent que fa qualsevol tipus de coses, no necessàriament dins de la mateixa indústria; però que pot ser igual d'interessant conèixer.

Una de les altres coses que m'agraden i que en aquest país passa molt és el tema del mentorship. És relativament senzill si tu estàs en qualsevol moment de la teva carrera dir que t'agradaria treballar amb un mentor que estigui en una situació determinada per veure com ha arribat fins allà. Jo he tingut una mentor que em va ajudar moltíssim a fer el pas, a atrevir-me a escriure en anglès, i tot el que sigui intentar afavorir aquest tipus de relacions és molt positiu.

Crec que després de tants anys aquí, et canvia una part del cervell i hi ha una cosa a la qual no li donava cap mena d’importància: el tema del networking

Molt poc, encara. Vam fer tot el procés de presentar la candidatura i estem pendents que es resolguin alguns temes burocràtics. Però sí que hem començat a fer coses; de moment, tot és molt ‘íntim’. Una de les coses que ens aniria bé i que encara no tenim és la base de dades de tothom de la UPF que el programa alumni tingui detectat a Califòrnia. D’aquesta manera, ens hi podrem posar en contacte.

Ara mateix només som setze membres; però la idea és que continuï creixent.

El visat és el número u, perquè encara que tinguis un visat per un any, si la teva idea és quedar-t’hi, has d'estar ja pensant què passa després d'aquest any i en quin moment has de demanar-ne la pròrroga.

El dos és no tenir por i preguntar molt perquè, en general, la gent és molt accessible, i tinc la sensació que tant professionals com professors universitaris són tots molt accessibles.

És bo somiar, sent realista; però crec que és un país on es pot ser ambiciós, precisament perquè és tan gran i el mercat, també. Ara hi ha molta conversa sobre si realment no és una meritocràcia, perquè és veritat que les coses són més fàcils en aquest país si ets blanc. Però malgrat tots els problemes que hi pugui haver de racisme, sexisme i discriminació en general, continuo trobant que hi ha molta més meritocràcia que en altres llocs.

S'han fet canvis molt significatius, s'han mantingut moltes converses quant a redaccions i equips de promoció a les xarxes socials, per exemple, molt bèsties. Ara, una de les coses que fem de manera molt conscient, des del 2019-2020, és la següent: en tots els articles que publiquem ens fixem en la imatge promocional que apareixerà a les xarxes socials o a la portada de la web, i ens assegurem que hi hagi representació diversa. No pot ser que sempre hi hagi gent blanca, jove i que sempre hi hagi gent sense cap mena de discapacitat.

També, quan em plantejo la cobertura –ja que és impossible parlar de totes les sèries i pel·lícules– intento que hi hagi diversitat i no només parlar del mateix sempre. Es tenen converses, sobretot internament, molt obertes amb l'equip sobre: "Aquest titular, l’hauríem d’escriure així? És correcte políticament parlant?". Es va amb molt de compte tota l'estona amb com estem fent les coses, també pel que fa al llenguatge i a com escrivim. Hi ha paraules que hem deixat de fer servir i d'altres que estem incorporant.

Quan rebo les notes de premsa, la meva reacció una de cada quatre vegades és: "Oh, déu meu: una altra seqüela, una altra pel·lícula de superherois". Tinc la sensació que fa uns anys predominaven dos tipus de pel·lícules: la superproducció que necessita tenir el que els americans anomenen com la propietat intel·lectual, una marca, un nom que soni, ja sigui de superherois com de personatges de videojocs; alguna cosa que faci que la promoció d'aquesta pel·lícula sigui molt fàcil perquè ja hi ha aquesta marca coneguda. O bé, una pel·lícula independent que no veia ningú.

Amb tot el tema de l'streaming, i una mica la pandèmia, que ho ha accelerat més, estem veient que potser tornen a aparèixer aquelles pel·lícules entremig. I estem en un moment en què està evolucionant perquè realment no cal que tot s'estreni al cinema. Crec que estem en aquest moment d'evolució que els estudis encara no ho tenen clar, perquè estrenar per streaming també té els seus problemes econòmics.

De fet, jo només escrivia sobre cinema únicament, i vaig començar a escriure sobre sèries de televisió. I cada cop escric més sobre aquestes sèries. Ara, la veritat, la major part del temps ho prefereixo, perquè acaben sent coses que m'interessen més com a espectadora.

La veritat: és complicat, perquè tot el que eren grans sales on es feien les estrenes dels blockbusters, que li diuen, ha demostrat que pot sobreviure. Però el públic més adult, que potser no anava a veure això i anava a veure una altra cosa..., aquí és on les coses s'estan complicant una mica més.

Hi ha un estudi que es diu A24, que estrena sobretot pel·lícules independents; però el seu públic objectiu no és el públic de més edat, sinó més jove. I han trobat la manera de continuar estrenant pel·lícules al cinema i que la gent vagi a veure-les perquè són increïblement bons amb el tema de la promoció i perquè sí que algunes de les pel·lícules que fan exigeixen aquesta experiència cinematogràfica. En general, però, segons quines pel·lícules els costa més.

Jo crec que sí que hi ha mercat. Aquí ja teníem el J. A. Bayona i el Jaume Collet-Serra, que fa molts anys que estan fent coses. Però sí que és veritat que ara, des de fa un parell d'anys, hi ha més èmfasi en el cinema dirigit per dones. De fet, en una de les organitzacions de premsa en les quals estic, el Critic Choice, sóc part d'un comitè de dones que acabem de llançar un premi, el SOFEE, que bàsicament premia aquestes pel·lícules i sèries de televisió que estan escrites, dirigides o protagonitzades per dones; però de veritat. I tinc molta més sensació que hi ha molta més representació si t'ho pares a mirar.

De fet, la televisió sempre va abans, i si mires moltes de les sèries que estan estrenant hi ha moltes més dones, no només blanques, dirigint i escrivint episodis, fent de show runners, protagonitzant..., i això acabarà arribant al cinema.

La televisió sempre va abans, i si mires moltes de les sèries que estan estrenant hi ha moltes més dones, no només blanques, dirigint i escrivint episodis, fent de show runners, protagonitzant..., i això acabarà arribant al cinema.

Potser no cal quedar-se setze anys com he fet jo; però, sí, perquè t'ajuda molt a posar en perspectiva algunes coses de la teva cultura que no t'adonaves de com eren. M'agradaria pensar que després de tants anys aquí he agafat coses bones de la cultura californiana que m'han agradat i coses bones de la cultura catalana i espanyola que m'han agradat, alhora que he deixat algunes de les coses que no m'agraden. Sobretot, t'ajuda molt a posar en perspectiva moltes coses que has donat per fetes que havien de ser així i sempre han estat així.

Jo crec que sóc molt més resolutiva; ja no em fan por segons quines coses. Sóc molt pragmàtica. Em va ajudar a sortir de la closca, ja que era una persona molt introvertida. El pragmatisme és una de les coses que més li dec en aquest país; és una cultura de plantejar solucions. 

La veritat és que en tinc un record molt maco: vaig fer amics per a tota la vida i després, quant a formació, van ser uns anys molt interessants i vaig aprendre molt. Evidentment, he continuat aprenent durant els anys. I és que no pares d'aprendre mai, i com a professional sempre estàs exposant-te a coses noves. Però vaig aprendre molt, i això va posar els ciments per al que he fet després. Realment, en tinc molt bon record.