Nil Salvat, membre de Ciència Oberta i Neurones Fregides

En els darrers temps, hem pogut veure com la divulgació científica ha passat per boca de tothom; però…, què és exactament? Dins el gran camp que és la ciència, un petit reducte d’éssers que han abandonat (o compaginen) la investigació –o altres branques– s’ha disposat a transmetre coneixement científic i fer-ho de manera entenedora per a un públic sense aquest tipus d’eines. En això consisteix la divulgació, possiblement una de les sortides professionals més oblidades pels científics. Una feina molts cops no remunerada i fruit de la vocació, cal remarcar.

Tradicionalment, aquesta divulgació ha anat acompanyada dels mitjans de comunicació que se’ls permetia a cada època. Sobre les darreres dècades, però, es podria discutir un possible estancament de format: la premsa escrita dominava el mercat, ja fossin revistes especialitzades, seccions en diaris o llibres d’editorial. Tanmateix, de la mateixa manera que el llenguatge evoluciona i s’adapta al nostre dia a dia, camps com la divulgació científica també veuen la necessitat de reinventar-se i aprofitar nínxols, siguin en aquest cas les plataformes digitals, els influencers o estratègies de comunicació innovadores. És cert que un determinat percentatge de la població encara consumeix els formats “tradicionals”, però és innegable que la digitalització de les nostres comunicacions ha obligat aquests creadors de continguts a fer el salt al món virtual.

De la mateixa manera que el llenguatge evoluciona i s’adapta al nostre dia a dia, camps com la divulgació científica també veuen la necessitat de reinventar-se i aprofitar nínxols, siguin en aquest cas les plataformes digitals, els influencers o estratègies de comunicació innovadores

Quines proves podem trobar a les xarxes sobre aquest canvi de tendència? Poques setmanes després de celebrar el 17è. aniversari de Youtube, es pot constatar que la divulgació científica té un pes important en aquesta plataforma. Michael Stevens és un dels divulgadors més celebrats, el qual, des del 2007, parla de ciència al canal VSauce, que arriba a 17,7M de seguidors. De fet, si ens centrem en un ambient més local, una destacable pedrera de divulgadors de parla castellana, com són SizeMatters (95k seguidors), Antroporama (775k seguidors) o La Hiperactina (900k seguidors), s’ha fet un lloc a la xarxa. Escombrant encara més cap a casa, hi trobem iniciatives com Neurones Fregides (24k seguidors a Twitter), que aposten per la defensa del català i la divulgació juvenil per crear referents en aquest àmbit entre el públic al qual adrecen els continguts.

Així doncs, la divulgació té futur en el món de les noves plataformes? D’entrada, jo diria que sí –i molt!–; però personalment m’agrada donar-hi un toc més humà. Fins i tot, em sento amb la responsabilitat com a científic i educador d’alimentar vocacions científiques a les noves generacions a través del contingut que genero jo mateix com a divulgador. Per una banda, perquè elles són les consumidores d’aquestes noves plataformes; però, sobretot, perquè el món que deixarem enrere (d’aquí a moltes dècades, esperem) serà el món en què elles viuran. I són molts anys d’experiència que ens asseguren que, sense vocacions, no s’aconsegueixen científics i científiques; i sense ciència, les coses poden anar prou malament per a tothom.