A mesura que la majoria de països mundials aixequen les mesures de confinament, s’acaba també el respir temporal del qual ha gaudit el medi ambient. Amb la reactivació de l’economia, les emissions contaminants han reprès el seu nivell anterior a la crisi i, malgrat les iniciatives que moltes ciutats estan tirant endavant per una nova normalitat amb l’aire més net, els objectius i les mesures per frenar la contaminació segueixen sent incertes.

En la inauguració de la Cimera pel Clima celebrada a Madrid el desembre del 2019, el secretari general de l’ONU apel·lava a la responsabilitat ciutadana: “si no canviem urgentment el nostre model de vida, posem en perill la vida mateixa”. Una cimera que va cloure en fracàs, sense arribar a cap acord sobre com fer front a l’amenaça del canvi climàtic de forma estructural.

A Espanya, la reducció de la contaminació segueix sent una assignatura pendent. Malgrat la caiguda de les emissions a nivell estatal des de l’any 2008, la situació encara és lluny d’arribar als nivells del 1990. Tot i la tendència de descens en les dades absolutes dels darrers anys, és cert que la reducció de les emissions de gasos contaminants és un dels principals reptes per lluitar contra el canvi climàtic. En aquest sentit, és important posar el focus en cada sector econòmic per separat, es pot observar a simple vista que la factura que suposa cadascun pel planeta és força diferent.

Les principals xemeneies de l’estat són la indústria i les llars, seguides a poca distància del subministrament d’energia. No és fins a la quarta posició i amb una certa distància que hi ha el transport i emmagatzematge, on sovint es centren més les polítiques públiques de reducció de contaminació. Un transport que gairebé comparteix posició amb l’agricultura, la ramaderia i la resta del sector primari.

Ara bé, la lectura d’aquests nivells de contaminació canvia si també es té en compte l’impacte que tenen aquests sector en l’economia. La indústria és el sector que més contamina, però també és el que més aporta al PIB. Per altra banda, el segon sector del PIB, comerç i reparació de vehicles, és també el que menys contamina. D’aquesta manera, si es valora l’emissió de gasos contaminants però, al mateix temps, se li resta l’aportació al PIB, en resulta la següent gràfica.

Aquesta comparativa permet una aproximació amb més perspectiva del què suposa la contaminació. És important valorar quins sectors són els que tenen més emissions, però també cal comparar-los amb quin és el seu volum de producció, per veure si aquesta xifra d’emissions té un grau major o menor i poder valorar si el sector és més o menys contaminant. Per tal de valorar aquest volum de producció, s’ha agafat com a referència l’aportació respecte al PIB.

Així doncs, si concedim aquest balanç, tot i que el sector de la indústria és el que més contamina, quedaria neutralitzat per la també gran aportació que dóna al PIB. Tal com mostra el gràfic, la bretxa entre els dos indicadors pràcticament no existeix i, fins i tot, el seu nivell d’emissions és, en relació, menor a la seva aportació.

En canvi, altres sectors que també generen moltes emissions presenten una bretxa negativa molt gran respecte de la seva aportació a l’economia del país. Això vol dir que, en proporció, són sectors més contaminants. Dos exemples molt clars són el sector energètic i l’agricultura, que comparant aquestes dues variables tenen 14,7 i 11,4 punts, respectivament, de diferència negativa entre les seves emissions i l’aportació al PIB.

El sector energètic té uns números molt negatius. Cert és que és un sector que és essencial per gairebé la resta de sectors, ja que l’electricitat és un element indispensable per tots els sectors productius. Això fa que tingui molt poc pes al PIB i que realment tingui una aportació més important en l’economia.

Tot i això, existeixen alternatives de generació elèctrica que no són tan perjudicials amb el medi ambient que encara no són les majoritàries. De fet, l’any 2019, l’energia nuclear, que és altament contaminant, representava un 21% de la producció energètica del país i era el primer tipus de producció energètica, empatat amb el cicle combinat. A més, amb xifres de 2018, el 38% d’energia elèctrica del país es produïa a partir de combustibles fòssils.

Això vol dir que hi ha factors estructurals que li treuen pes al sector energètic, però aquest també té alternatives ecològicament més sostenibles. De fet, les energies renovables han augmentat durant els últims anys i actualment representen gairebé la meitat de la capacitat de generació del país.

El canvi de model productiu pot venir provocat per la voluntat del sector, on també hi té molt a veure els recursos i la seva situació, però també les normatives que s’imposin. Això es veu reflectit clarament en el sector agrícola, un altre exemple on la diferència entre la seva aportació i les emissions és molt gran.

Joanes Etxegoien, enginyer agrícola i expert en residus del sector agrícola destaca que aquest sector és “el que està fent menys esforços per reduir les seves emissions”. Tot i això, també diu que “no existeix una normativa que forci” un canvi per reduir les emissions. A més, també cal tenir en compte que l’agricultura “és un sector dèbil, ja que els preus que es paguen són molt baixos” i això provoca molt pocs incentius per canviar.

L’agricultura és un sector que, de base, ja emet gasos: per part dels animals, però es troba en una situació on, segons Etxegoien, “existeix tecnologia per rebaixar els nivells de contaminació, per exemple pel que fa a la contagiositat dels animals”, però no hi ha normatives comunes que obliguin a fer canvis en un sector que viu en una constant precarietat.

Per això, Etxegoien creu que la legislació hauria de marcar unes directrius pel que fa a emissions, però també “s’hauria d’ajudar el sector amb fons públics, com passa amb altres sectors”, perquè el sector tingui recursos per poder assolir aquesta evolució tecnològica. A més, l’enginyer també clou que fomentar el consum local o l’economia circular són altres opcions a potenciar per afavorir el medi ambient, ja que redueixen emissions en transport i també en residus.

Aquests són dos exemples de sectors que emeten molt més del que aporten en l’economia i, ambdós tenen marge per la millora ecològica. Però hi ha un sector que també és important en les emissions i ni tan sols apareix en el PIB. Aquest és el treball domèstic. Aquest tipus d’activitats no es consideren activitats econòmiques i, per tant, no entren en consideració pel que fa al producte interior brut, però ocupen la segona posició en el nivell total d’emissions.

Això provoca que no hi hagi una referència per valorar si les llars tenen un model sostenible o no, ja que sumen emissions i no aporten res, segons els càlculs de l’estat. Tanmateix, la sociòloga i investigadora d’àmbits relacionats amb a família i el gènere, Marta Domínguez Folgueras, va investigar sobre el tema i va concloure que el treball domèstic a l’estat tenia un valor de més de 426.000 milions d’euros, xifra que equivaldria a un 40% del PIB.

Aquestes conclusions es van veure reflectides en un article seu a l’Observatori Social de “La Caixa”, que extreia dades entre 2003 i 2010. Aquest fet, més enllà de les afectacions socials i laborals que comporta, també té una gran implicació en l’àmbit mediambiental. El gràfic anterior mostra que les llars emeten 20 punts menys que allò que aporten al PIB, però tenint en compte les xifres que dóna Domínguez, aquesta xifra canviaria en escreix, i les tasques de la llar passarien a ser el sector analitzat amb un saldo més positiu en la relació aportació al PIB-emissions, amb uns números força majors als del comerç, que lideren la taula.

De fet, dels sectors analitzats, també seria el que té una aportació més gran al PIB i actualment no es té en compte. Per tant, això vol dir que els treballs domèstics tenen uns nivells d’emissió de gasos importants, però també que són el sector ecològicament més responsable.

Aquesta lectura planteja una pregunta important. Quin grau de responsabilitat tenen els comportaments individuals en les emissions de gasos d’efecte hivernacle, ja que, com s’ha vist, les tasques de la llar són les que tenen més sostenibilitat respecte a allò que aporten.

No tot és qüestió de voluntat

La gran majoria de missatges i campanyes públiques per combatre el canvi climàtiques van adreçades a l’actuació i conscienciació individual, que, evidentment té un gran pes en les tasques de la llar, però també en té en altres sectors com el transport.

Aquest sector és el quart que més emet, i també té una relació força negativa amb la seva aportació al PIB. El transport és un sector interessant, ja que inclou la vessant individual -el transport personal amb vehicles propis- i la vessant més estructural, on s’hi podria incloure les emissions de ports i aeroports.

Recentment, un clar exemple d’actuació pública per reduir les emissions en el sector del transport és l’aplicació de la Zona de Baixes Emissions a Barcelona. En aquest cas, s’ha actuat sobre la part del transport que depèn dels individus, és a dir, limitar l’entrada de cotxes segons l’antiguitat i el tipus de combustible, sense posar cap tipus de límit a port i aeroport.

Tot i la polseguera que va aixecar la decisió, aquesta està presa sobre un fonament estadístic. Cert és que el port és el major emissor de la ciutat, amb un 46% de les emissions, per un 33% de emissions per part dels cotxes. Tot i així, aquestes dades provinents del Pla de Millora per a la Qualitat de l’Aire també reflecteixen que els gasos més presents a la ciutat -els que són detectats pels medidors- són els dels cotxes, amb un 60%, mentre que els del port no arriben al 8%.

Això vol dir que el port emet més, però els seus gasos no es mantenen a la ciutat, fet que sí que passa amb els cotxes. Així, la normativa deixa la responsabilitat de baixar el nivell d’emissions en els individus en el seu conjunt. Però cal tenir en compte que dins de la societat també hi apareixen condicionants de renda que afecten els seus comportaments, més enllà de la seva voluntat.

L’Enquesta Social Europea 2018 reflecteix un consens a la societat espanyola: només el 11% dels enquestats espanyols afirma que està poc o gens conscienciat envers el canvi climàtic; per contra, el 50% n’està bastant o molt conscienciat. A més, si s’analitzen les dades per nivell de renda mensual familiar, no hi ha diferències significatives entre les categories.

Les tres gràfiques següents són diagrames de caixa. Aquestes caixes estan formades per tres barres horitzontals: el del mig representa l’individu que talla la mostra de l’enquesta en dues meitats iguals, és a dir, la mediana; la de baix -el primer quartil-, la que deixa un 25% dels individus a sota, i un 75% a sobre; i la de dalt -el tercer quartil-, la que té un 75% a sota, i un 25% a sobre. Així doncs, les caixes serveixen per mirar si la diferència de renda té influència en la distribució d’aquestes tres fronteres.

Encara que no hi hagi canvis significatius a nivell de conscienciació entre les franges de renda, sorgeixen diferències importants a l’hora de posar en pràctica decisions individuals. Per exemple, quan l’Enquesta Social Europea pregunta sobre la capacitat de reduir les emissions personals -segona gràfica- , o si, en cas que fos necessari comprar un electrodomèstic nou, escollir la energèticament més eficient -tercera gràfica-.

La tendència de totes dues preguntes sobre decisions reals és una disposició més gran de les rendes altes a escollir l’opció més sostenible; són decisions que comporten més inversió. Aquesta diferència és especialment significativa a la pregunta sobre “quin electrodomèstic escollirien”. Les rendes més altes tenen una mediana de 10, és a dir, més de la meitat respon que seria extremadament probable que comprés l’opció més sostenible. Tanmateix, a les rendes més baixes, encara que la mediana és de vuit, la caixa acaba al número cinc, i hi ha respostes a les categories més baixes.

Moltes decisions necessàries per reduir els gasos d’efecte hivernacle comporten inversions dels particulars, tant d’empreses productives, com de les persones a les decisions del dia a dia. Al sector agrícola, per exemple, com diu l’enginyer agrònom Joanes Etxegoien, cal fer inversions públiques i privades alhora; i, d’altra banda, s’ha vist que moltes persones, a la pràctica, no prioritzen la sostenibilitat per sobre d’altres factors. És un fet: encara que Espanya tingui menys emissions que al 2008, la tendència dels últims anys és a mantenir aquests nivells. La conscienciació hi és, però la conscienciació i actuació personal per sí sola no genera canvis dràstics en les emissions.