Des de la seva creació, el Parc Natural del Delta de l’Ebre realitza un cens hivernal de les aus aquàtiques i, al llarg dels anys, s’ha observat que els ardèids són el grup d’ocells més amenaçat. El darrer cens, el del 2020, mostra com aquests només representen el 3% del total d’ocells aquàtics del parc. Espècies com el martinet ros (Ardeola ralloides) o el bitó (Botaurus stellaris) són conservades pel parc, igual que d’altres que també estan amenaçades a Europa.

El primer cens del qual es té constància es remunta al 1972 i va ser fruit d’un estudi realitzat per l’ornitòleg Xavier Ferrer per a la Institució Catalana d’Història Natural. Però, en aquells moments, encara no s’havia creat el Parc Natural del Delta de l’Ebre i les xifres dels avistaments d’aus eren poc precises i fàcilment mutables, ja que no hi havia cap regulació sobre la caça o la pesca i, sovint, es transformaven espais on hi havia llacunes per a la construcció de finques particulars. Uns fets que, juntament amb la presència humana, podien fer perdre centenars o milers de polls. Amb l’existència del parc, a partir del 1983, es van començar a controlar totes aquestes activitats preservant la conservació de les aus i dels seus hàbitats i realitzant anualment el cens hivernal d’aus aquàtiques. Un cens que engloba les 39.285 hectàrees del parc i que es divideix en 25 sectors diferents que permet avaluar els canvis i tendències temporals en una escala geogràfica més detallada. Aquests sectors corresponen a arrossars (13), llacunes litorals (8), badies i aiguamolls (3) i el riu Ebre (1) i es mantenen inalterables per als recomptes des del 1985. Aquest recompte s’inclou a la base de dades de l’International Waterbird Census (IWC), el qual té com a objectiu quantificar anualment el nombre d’ocells aquàtics que hivernen en més de 80 països d’Europa, Àsia i el nord d’Àfrica. Les dades que s’obtenen permeten conèixer a escala global l’estat de conservació d’aquestes aus, mentre que a escala local permet avaluar la capacitat d’acollida hivernal de cada zona humida (Curcó, A., 2020). Aquest 2020 s’han comptat un total de 233.170 aus aquàtiques, de 91 espècies diferents, i ha estat possible gràcies a la participació de 34 observadors, a banda dels tècnics del Parc Natural del Delta de l’Ebre, els agents rurals i voluntaris.

Font: Parc Natural del Delta de l'Ebre

Per la seva banda, el responsable de l’àrea de protecció i recerca del Parc Natural del Delta de l’Ebre, Antoni Curcó, considera “essencial” la realització dels censos hivernals i també moltes de les tasques impulsades des del parc per a la conservació de les espècies com les de mantenir els aiguamolls en unes condicions d’aigua òptimes, no disposar d’un excés de nutrients a les llacunes, que no s’aboquin fitocides als arrossars o limitar els accessos a les platges en èpoques de nidificació, entre d’altres. Amb aquestes mesures s’han protegit espècies com la gavina corsa (Larus audouinii), els xatracs comuns (Sterna caspia), els corriols camanegre (Charadrius alexandrinus) o la garsa de mar (Haematopus ostralegus). Tot i que el major èxit del parc ha estat amb el flamenc (Phoenicopterus roseus) que, actualment, és una de les espècies en creixement amb més de 10.000 exemplars. La protecció de les àrees de nidificació i els anellaments han estat claus per a la seva conservació, així com les campanyes de conscienciació ciutadana que no només han ajudat a protegir-lo, sinó a convertir-lo en un emblema del Parc Natural.

Taula de les principals espècies amenaçades del Delta de l’Ebre, segons la classificació per categories que estableix l’AEWA. Font: Parc Natural del Delta de l'Ebre i AEWA.

Però, no totes les mesures serveixen per a la preservació de les espècies. Segons l’Acord sobre la conservació dels ocells aquàtics migratoris afro-eurasiàtics derivat del Conveni de Bonn (AEWA), al Delta de l’Ebre hi ha 23 poblacions d’ocells amenaçats, que suposen un 10,8% del total dels tàxons. Unes poblacions que es classifiquen en quatre categories diferents en funció dels criteris d’amenaça de les espècies que contempla la IUCN Red List. En aquest sentit, la categoria 1 engloba aquelles aus que es consideren en perill d’extinció, ja que tenen menys de 10.000 exemplars entre el continent africà i euroasiàtic. A la categoria 2 hi serien les espècies entre 10.000 i 25.000 exemplars, mentre que a la tercera categoria hi hauria les que tenen entre 25.000 i 100.000 exemplars, unes espècies considerades en risc. Per últim, a la quarta categoria trobaríem les espècies que compten amb menys de 100.000 exemplars, el que suposaria una amenaça lleu.

I, un cop més, el grup amb un major nombre d’espècies amenaçades és el dels ardèids, que continuen en decreixement, també, a nivell europeu. Hi destaca el cas del martinet ros (Ardeola ralloides), del qual només se n’ha observat un exemplar al 2020, o de l’agró roig, que tot i trobar-se a la segona categoria, fa quatre anys seguits que no se n’observa cap al Delta. Des del parc, Curcó ens explica que s’esforcen per intentar allargar els períodes d’inundació dels camps d’arròs després de la sega, perquè és favorable per a aquestes aus. Però és un aspecte que genera controvèrsia perquè el fet no inundar-los es veu alhora justificat per combatre la plaga de l’espècie invasora del cargol poma.

Al mateix temps, segons el departament de Territori i Sostenibilitat i els experts del Parc Natural apunten que, a llarg termini, la disminució de la superfície inundada d’arrossars a l’hivern produirà una minva significativa de la capacitat d’acollida de la que és la principal zona humida de Catalunya i una de les més importants de la Mediterrània occidental. I és que, per a algunes espècies d’ardèids com el martinet blanc (Egretta garzetta) o la daurada grossa (Pluvialis apricaria) es troben afectades per aquesta problemàtica i, a més, són dues de les espècies que han estat declarades com a elements de conservació en l’àmbit de la Xarxa Natura 2.000, tenint així un compromís ferm amb la Unió Europea per mantenir-les en un estat favorable de conservació (Curcó, A., 2020). Però, potser d’entre tots els ardèids, el més preocupant és el cas del bitó (Botaurus stellaris), ja que és extint com a reproductor i només s’intenta protegir les colònies existents. I amb tot, no hi ha encara una justificació clara dels motius del declivi continuat de les principals poblacions d’ardèids, ja que en altres punts del territori, com les Illes Medes, refereixen observar els mateixos problemes.

Font: Parc Natural del Delta de l'Ebre i International Waterbird Census.

Al darrere dels ardèids hi trobem les anàtides, els ànecs per entendre’ns, que tot i ser els més nombrosos del parc (47% del total), al llarg de la seva història han sofert múltiples problemàtiques com les sequeres, la caça furtiva, el canvi climàtic o les canalitzacions de reg que han fet minvar la seva presència (AEWA).

Un dels més crítics a Europa n’és el xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris), un ànec bru amb taques blanques que també s’ha vist al Delta. Segons SEO BirdLife, aquesta espècie presenta una alta mortalitat a l’Estat espanyol a causa de la caça furtiva, enverinaments, pollets atrapats en canals de reg i morts en trampes de crancs de riu. Unes causes, però, que segons Curcó no s’han donat mai a l’ecosistema del Delta i que, per tant, fan que el fet de dissenyar unes polítiques de conservació per a espècies com aquesta o com la del morell xocolater (Aythya Nyroca), amb tan pocs exemplars, sigui força complicat de dur-se a terme.

Altres espècies, com l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos) o l’ànec cua-llarg (Anas acuta) presenten oscil·lacions en els censos hivernals, ja que, a causa del canvi climàtic, s’han establert tot l’any als aiguamolls d’Holanda o bé només vénen al Delta en grans quantitats els anys que hi ha sequera a la resta d’àrees importants per a la conservació de les aus (IBA).

I encara dintre d’aquesta primera categoria cal fixar-se en el cas de la fotja banyuda (Fulica cristata), un tipus de fotja molt similar a la vulgar (Fulica atra) que es troba entre centre d’Espanya i el nord d’Àfrica. Al Delta mai s’han arribat a superar les 10 parelles i és una població de la qual se’n fa un seguiment amb anellament gràcies a un projecte de reintroducció de l’espècie que es va iniciar a l’Albufera de València. No obstant això, Curcó afirma que l’alta dificultat per diferenciar-la de les fotges vulgars (Fulica atra) ha fet que més d’un cop se n’hagin caçat per error. Les fotges, comptabilitzades al parc conjuntament amb les grues, representen ara el 10% del total de les aus del Delta.

Com ja hem dit anteriorment, la categoria 3 ja no és tan crítica perquè s’hi troben aquelles espècies que tenen entre 25.000 i 100.000 exemplars. Però, des del Parc Natural del Delta de l’Ebre saben que no poden relaxar-se en la seva preservació. Aquest és el cas d’un altre ardèid, el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), que malgrat no veure’s pel Delta fins el 1992, ara té una població força estable amb més de 1.200 exemplars.

I per últim, a la quarta categoria, la de les espècies amb una amenaça més lleu, hi torbem el becut (Numenius arquata) o el tètol cuanegre (Limosa limosa) que, tot i ser vulnerables i en decreixement a Europa, al Delta estan evolucionant molt favorablement, havent passat dels 1.410 exemplars del 2018 als 1.468 al 2020, en el cas del tètol cuanegre (Limosa limosa) i havent tingut un increment de 81 exemplars més respecte el 2018, en relació al becut (Numenius arquata).

Aquest parell d’espècies, però, pertanyen al grup dels limícoles, és a dir, els ocellets que mengen els insectes que habiten al fang. Aquest grup és el segon més nombrós del Delta (40% del total) i l’únic destacat del cens hivernal que presenta una tendència a l’alça.

Si bé els censos han estat una eina molt útil per controlar la població d’aus del Delta de l’Ebre i per saber quina ha estat la seva evolució al llarg dels anys, tot indica que encara queda molta feina a fer per garantir unes condicions adequades per a la preservació de les principals espècies en perill d’extinció o amenaçades del continent. I és que, per a Curcó, totes aquestes dades són necessàries, tot i que no suficients per a posar fi a les principals problemàtiques contra les quals es lluita constantment des del Parc Natural del Delta de l’Ebre. La més preocupant de totes elles és la de l’augment del nivell del mar que tindrà com a conseqüència inevitable la regressió del Delta. Una lluita que després del pas del temporal Glòria i amb tots els desperfectes generats sobre el terreny està més ben posicionada que mai a l’agenda setting. Essent també part de la solució el fet de recuperar els sediments de les llacunes per retornar-los al tram final de la desembocadura. Igual que també són essencials les lluites contra el canvi climàtic i per la conservació del medi ambient, començant per la reducció de la brossa marina a través de les campanyes impulsades des del parc natural i la Generalitat de Catalunya adreçades a la població local, però també al turisme que és un factor en creixement en aquest territori.

Per últim, Curcó també clama per finalitzar les tasques de neteja i depuració de les aigües contaminades de mercuri del tram del riu a l’alçada de Flix a causa de l’abocament il·legal de residus d’ERCROS.

I ara què toca? No només seguir buscant la possible cooperació amb el món de la pagesia per treballar per a una millor gestió ambiental dels arrossars que ajudi a preservar al màxim nombre d’aus possible, sinó també prendre consciència de la multiplicitat de factors que incideixen de manera negativa en les diferents poblacions d’aus analitzades i ser-ne tots plegats copartíceps, en la mesura del possible, de la seva protecció i preservació.

Bibliografia/Webgrafia:

Ferrer, X. (1977). Els sistemes naturals del Delta de l’Ebre. Barcelona: Institució Catalana d’Història Natural.

Nota de Premsa “Resultats Cens Hivernal d’Ocells Aquàtics 2020” del Departament de Territori i Sostenibilitat.

Curcó, A. (2015). Cens hivernal d’ocells aquàtics al Delta de l’Ebre, 2015. Disponible a: http://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/home/delta_de_lebre/coneix- nos/centre_de_documentacio/fons_documental/publicacions/llibres/documents_tecn ics_del_parc/Publisher-cens-hiv-2015web.pdf

SEO BirdLife (2004). Libro Rojo de las aves de España. Disponible a: https://www.seo.org/wp-content/uploads/2012/04/Libro_Rojo_Aves.pdf

International Waterbird Census. Disponible a: http://criticalsites.wetlands.org/en/sites/iba/1811?zoom=10&lat=40.68198142417234 &lng=0.7318411940659164&view=map

AEWA Conservation guidelines Nº1: Guidelines on the preparation of National Single Species Action Plans for Migratory Waterbirds (2015). Disponible a: https://www.unep- aewa.org/sites/default/files/publication/cg_1new_0_0.pdf

IUCN Red List of Theatrened Species. Disponible a: https://www.iucnredlist.org/resources/summary-statistics - Summary Tables