L’any 1984 naixia a l’Institut Universitari Dexeus de Barcelona Victoria Anna Perea, el primer bebè espanyol concebut mitjançant fecundació in vitro. A partir del seu naixement, les tècniques de reproducció assistida no només s’han convertit en pràctiques d’aplicació habitual, sinó que han experimentat un augment de facturació en l’àmbit global. Segons estimacions d’Allied Market, el mercat mundial de la fertilitat podria arribar a facturar, l’any 2023, un total de 27.500 milions d’euros. Pel que fa a Espanya, les xifres també estan a l’alça: l’any 2020 es van facturar 460 milions d’euros, i les pèrdues respecte a l’any previ a la pandèmia han estat mínimes.

El Doctor Pedro N. Barri Ragué, actual president de la clínica Dexeus Dona, va ser qui va fer possible el naixement de Victoria Anna Perea. “Abans dels anys 80, el tractament de l’esterilitat no era mèdic, sinó basat en el curanderisme i l’alquímia”, apunta. Gràcies als avenços en medicina reproductiva, a partir del naixement del primer bebè proveta del món, Louise Brown, “les tècniques van canviar radicalment, fins al punt que avui en dia ja són 6 milions de persones al món nascudes gràcies a la reproducció assistida”, explica Barris.

Maternitat tardana, una realitat creixent

La reproducció assistida no para de créixer. En gran part, aquest és un resultat del canvi del concepte de maternitat. Cada vegada més, les dones retarden el moment de donar a llum. De fet, Espanya és un dels països europeus, juntament amb Itàlia, en què les mares són més grans quan decideixen tenir el primer fill. A més, és el país de la UE on existeixen més mares primerenques amb més de 40 anys. Mentre l’any 1990 l’edat mitjana de la mare primerenca era de 26 anys, l’any 2019 se situa més enllà dels 31 anys, segons dades de l’Eurostat. El Doctor Barris, a més, puntualitza que “l’edat mitjana de les dones que tractem a la clínica per tenir un primer fill està per sobre dels 38 anys”.

L’última Enquesta de Fecunditat de l’INE demostra que les dones espanyoles tenen el seu primer fill cinc anys més tard del que voldrien. La raó fonamental d’aquest fet rau en qüestions laborals, econòmiques i de conciliació entre feina i família. “El més important és que cada vegada les parelles es plantegen tenir fills més tard”, destaca Barris, i és que l’edat de tenir el primer fill augmenti pot influir en el nombre de fills que es tenen. A Espanya, hi ha una tendència a la baixa, i actualment la xifra és d’1,24 fills/dona.

Sens dubte, l’edat de la dona és la causa més destacada de l’esterilitat a Espanya. Retardar la maternitat suposa un envelliment ovàric, fet que resulta en una disminució del nombre d’òvuls i un empitjorament de la seva qualitat. L’altra causa més freqüent és la disminució de la qualitat seminal.

De mitja, la fecunditat natural humana és baixa. Segons explica Barris, “una parella jove que ja tingui fills i que en un mes tingui relacions sexuals buscant un altre fill, té només un 20% de possibilitat d’embaràs, lluny del 40% de probabilitats d’èxit que proporciona la fecundació in vitro”.

Actualment, a Espanya una de cada sis parelles en edat reproductiva experimenta problemes a l’hora de concebre. El Doctor Barris subratlla també l’estrès com a factor reductor de la fertilitat: “Hàbits tòxics com el tabac, les drogues o l'alcohol també influeixen. La dona que fuma té una reserva ovàrica equivalent a la d’una dona que sigui deu anys més gran que ella”, assegura.

Ara bé, també existeixen altres motius pels quals les dones decideixen recórrer a la reproducció assistida a Espanya. La revista Reproducción Asistida ORG apunta a les mares solteres i les dones lesbianes, i el Doctor Barris confirma un canvi de perfil en els pacients de la clínica: “Abans qui venia eren parelles heterosexuals. Avui tenim molts casos de dones soles o de parelles homosexuals”, explica.

El turisme reproductiu

Aquest panorama sobre la fertilitat i la reproducció assistida a Espanya és extrapolable -salvant les distàncies i les característiques genuïnes de cada indret- a la majoria de països desenvolupats. Tanmateix, el negoci de la reproducció assistida té a Espanya molta més força i presència que a altres països europeus. El motiu rau en una barreja de factors que han acabat convertint Espanya en la meca del que coneixem com a “turisme reproductiu”.

El turisme reproductiu, també conegut com a turisme de fertilitat, consisteix a viatjar a un país estranger per tal de sotmetre’s a un tractament de fertilitat. La principal causa d’aquest desplaçament és la falta de regulació de les tècniques de reproducció assistida en el país d’origen, que pot tenir unes lleis poc permissives o que no s’adapten a les necessitats dels nous models de família.

L’OMS calcula que al món hi ha 50 milions de parelles que no poden tenir fills, i això té conseqüències directes en el mercat de les clíniques de reproducció assistida. Les xifres parlen per si soles: a escala mundial, s’estima que aquest tipus de turisme genera uns 1.700 milions d’euros cada any. I el tros més gran del pastís se l’enduen els Estats Units, Israel, Espanya i la República Txeca, gràcies a la qualitat dels seus tractaments, la seva avançada legislació i un cost per tractament que no resulta desorbitat.

A Europa no hi ha una legislació comuna que reguli els tractaments per reproducció assistida, i això fa que hi hagi àmplies diferències entre els diferents països. El col·lectiu més afectat per aquestes normatives són les parelles lesbianes. Segons dades de Rainbow Europe (Associació europea de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersexuals), respecte al total de 28 països europeus dels quals es tenen dades, tan sols en 11 les parelles lesbianes tenen totalment cobert el dret a accedir a la reproducció assistida.

Per què Espanya?

A nivell mundial, els principals destins de turisme reproductiu són els Estats Units i Israel, a causa d’unes condicions legals molt flexibles. I, pel que fa a nivell europeu, Espanya s’endú la medalla d’or. Però, en què es diferencia Espanya de la resta de països del seu voltant? Per què s’ha convertit en el destí turístic preferit dels europeus pel que fa a la reproducció assistida?

El Doctor Barris explica que la principal raó té a veure amb la qualitat de la medicina reproductiva espanyola, “que és molt alta”. Un segon factor és la legislació: la llei de reproducció assistida d’Espanya és pionera per la multitud de tècniques que regula, i “és molt oberta i adaptada a la realitat social”, assegura. Finalment, el cost hi juga també un paper important: “Als Estats Units els tractaments són dues vegades més cars que a Espanya, per tant la gent també tria per una qüestió econòmica”, diu el doctor.

Fixant-nos en les dades més recents publicades per la SEF (Societat Espanyola de Fertilitat), l’any 2018 van venir un total de 15.759 parelles o persones solteres a Espanya per sotmetre’s a tractaments de reproducció assistida. Pel que fa al país d’origen d’aquests estrangers, malgrat que és molt divers, destaquen en primer lloc els francesos (45,7% del total), seguits amb bastanta distància per Itàlia (22,5%), el Regne Unit (4,4%) i Alemanya (4%).

Una de les tècniques més demandades en matèria de reproducció assistida és la donació de gàmetes, tant d’òvuls com d’espermatozous. En el cas d’Espanya, aquesta donació és altruista. Això vol dir que els donants reben una compensació econòmica per les molèsties físiques ocasionades o per les despeses de desplaçament i laborals, però no per la donació en sí del semen o dels òvuls. Segons la CNRHA (Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida), aquestes compensacions econòmiques van dels 800 als 1.000€ en el cas de les persones donants d’òvuls, i entre els 30 i els 50€ en el cas de les persones donants de semen.

Aquesta recompensa monetària, sumada a l’anonimat que permet la llei espanyola, converteix Espanya en un destí freqüent pels donants de gàmetes. Aquests poden anar directament a les clíniques privades, on no hi ha llistes d’espera, i alhora s’asseguren que en un futur el seu fill o filla biològic no podrà saber les seves dades, al contrari del que passa a altres països com per exemple el Regne Unit.

Avui i ahir: la diversificació de tècniques reproductives

Les tècniques de reproducció assistida són avui molt diverses i elegibles per cada pacient segons factors com l’edat o el grau d’infertilitat. A les clíniques, se solen classificar entre tècniques de baixa i alta complexitat. Les que causen menys molèsties i suposen, alhora, menys riscs, són la Inseminació Artificial (IA) i la Preservació de Fertilitat. Si el pacient compleix els mínims d’edat i la qualitat seminal, l'opció escollida serà la inseminació, ja que és una tècnica senzilla i indolora. La congelació de semen o la vitrificació d’òvuls - els dos tractaments per preservar la fertilitat - són les alternatives escollides per mares amb problemes oncològics o per aquelles que vulguin retardar la maternitat.

Aquests no són, però, els únics tractaments. En els darrers anys, han emergit tècniques d’alta complexitat, que es realitzen per part de personal més especialitzat en laboratoris d’embriologia i quiròfans. Tot i que les taxes d’èxit són majors, els riscs d’aquesta pràctica i els preus són també més elevats. Dins d’aquest grup de tractaments s’hi troba la Fecundació In Vitro (FIV) i la Injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides (ICSI), que és una variant més complexa de la FIV. Malgrat que siguin tècniques més complexes, a Espanya el nombre de cicles de fecundació in vitro és molt superior al d’inseminacions artificials. Problemes com la qualitat seminal o l’edat avançada de les mares fan que aquests siguin, doncs, els únics tractaments efectius per concebre.

Tant la Inseminació Artificial com la Fecundació in Vitro són tècniques que poden realitzar-se en hospitals públics, sempre que les dones compleixin amb una sèrie de requisits: ser major d’edat i menor de 40 anys, no haver-se sotmès a cap tractament d’esterilització, tenir un índex de massa corporal major de 19 i menor de 32 i no tenir fills previs. Tanmateix, hi ha un nombre límit de tractaments de reproducció permesos en la Seguretat Social. Per norma general, els pacients tenen dret a 4 cicles d’inseminació artificial i 3 cicles de Fecundació In Vitro.

El principal motiu pel qual la majoria de pacients - concretament, el 90% - acaben recorrent a clíniques privades són les llistes d’espera. Avui en dia, per a sotmetre’s a una FIV en un centre públic, la mitjana de temps d’espera es situa en un any, i pot arribar als dos anys en algunes ciutats espanyoles. “Les parelles amb problemes de fertilitat es senten molt desemparades per l’Assistència Pública. Fa uns anys, el sector públic almenys cobria les despeses de la medicació, que tenen un cost molt elevat. Ara, ni això” apunta Barris.

Preus dels tractaments

Les tècniques de reproducció assistida a Espanya tenen un preu més baix que a altres països, com per exemple els dels Estats Units. Tanmateix, la diferència de preus és bastant significativa entre els diferents tractaments: mentre que la inseminació artificial pot costar entre 700 i 1.100 euros, la fecundació in vitro arriba a xifres d’entre 3.500 i 5.500 euros. L’edat avançada de les dones ha causat també l’aparició de tractaments addicionals, com per exemple el Diagnòstic Genètic Preimplantacional (DGP), que permet analitzar els embrions per detectar mutacions o malalties genètiques. El preu d’aquesta tècnica, que es pot efectuar de manera simultània a la FIV, és de 10.000€ aproximadament.

Millors tècniques, menys parts dobles

Mai hi havia hagut tants bessons com fins ara, assegura la revista Human Reproduction. Des de la dècada del 1980, la taxa de parts dobles ha passat de 9 a 12 per cada 1.000 parts; és a dir, un de cada 42 nens nascuts al món és un bessó. Es creu que el motiu principal és l’augment de la reproducció assistida.

Tanmateix, aquestes tècniques han patit una evolució i, per tant, s’han perfeccionat a mesura de practicar-les. A partir de la preocupació que van generar les xifres de bessons dels anys noranta, la fecundació in vitro va començar a regular-se. Actualment, el percentatge dels parts dobles és molt menor al de fa deu anys. Així doncs, el resultat cada vegada s’acosta més a un part únic.