È: Per a mi, la veritat, que va començar com una cosa molt natural, com un joc de nens. Quan tens deu anys fer esport és molt com jugar. I des de petita és cert que era bastant bona; però més aviat en els àmbits de Barcelona o de Catalunya. Quan vaig començar a ser més bona, i realment l'any que vaig triomfar més, va ser el de primer de Medicina. Va ser força progressiu; però sí que va ser quan vaig començar a entrenar cada dia, a cuidar més la nutrició, el descans… Va ser llavors quan vaig entrar al que seria l’elit de l’atletisme.

J: Per a mi, fer judo era el meu moment estrella del dia, el que més m'agradava. Quan ets petit comences dos dies a la setmana. Després demanes que te n’apuntin a tres; després, a quatre, a cinc…, i vas sumant. A mesura també que veus que els resultats acompanyen, t’hi dediques més. A primer de batxillerat va ser quan vaig fer un salt cap endavant. Entremig vaig tenir moltes lesions, i ara torno a ser-hi una altra vegada.

È: En l'àmbit burocràtic, diguem-ne, cada any es publica una llista dels atletes d'alt nivell. Si ets a la llista tens una sèrie de beneficis, d’alguna manera, com seria el programa d’aquí, a la UPF, del Tutoresport. I en l'àmbit personal vol dir estar a un nivell que et permet participar en campionats internacionals, siguin europeus o mundials, i que tens un cert nivell també a l'estat espanyol. Això també comporta un treball diari, tant físic com mental, i s'ha de portar bé en el dia a dia. 

Una de les coses que crec més destacables d’un atleta d'alt rendiment és que es tracta d’un 24/7, i tenir aquesta sensació d'haver d'estar sempre bé, i que tot el que fas en el teu dia a dia ha d'acompanyar aquest ritme de vida enfocat cap a l’alt nivell.

J: Sí, exacte. Al capdavall, és tot un estil de vida. Has de ser molt conscient que és una activitat que t'agrada molt i que al final els teus objectius esportius condicionaran moltes de les teves prioritats de les altes esferes de la teva vida. Sobretot com a persones joves, el que em trobo és que nosaltres hem de prioritzar molt més el descans, el menjar, el fet de cuidar-se… A mi, personalment, no m'importa; sinó al contrari, m'omple. Però aquestes repercussions hi són.

J: A la meva família tant l'esport com la salut han estat sempre molt presents i sempre els hem donat molta importància. I jo, com molts dels esportistes, tenia pensat en un primer moment fer Ciències de l'Activitat Física i l'Esport; però al final em vaig acabar decidint per la Medicina. Potser pel fet que he patit moltes lesions al llarg de la meva vida esportiva. I vaig pensar que poder tenir les dues vessants en un futur em permetria poder ajudar els atletes que passin pel que també he viscut jo.

È: En el meu cas no és ben bé que l’esport em fes triar Medicina. A mi, des de petita, sempre m’havia agradat la ciència, i per les notes que vaig poder tenir al batxillerat i a les PAU vaig poder entrar a Medicina. Així com per a alguna gent de la meva classe era la seva gran vocació, en el meu cas va ser, entre les opcions que tenia, la que vaig escollir. M’agradava la ciència, m'agradava la professió, ajudar les persones… I també és veritat que com a atleta crec en aquesta idea de donar importància a la salut. Sí que sento que està lligat, però va ser més per la meva personalitat i no tant per l’esport.

J: En el meu cas és aixecar-se d'hora, anar a entrenar —moltes vegades soc jo qui obro el gimnàs: a les 6.45 ja hi soc—, i llavors vinc aquí, faig les classes, i normalment em quedo estudiant a la biblioteca fins a l'entrenament de la tarda, que és de 18.00 a 21.00. Llavors arribo ja a casa; però per anar a dormir pràcticament, perquè l'endemà és igual i toca despertar-se també d’hora.

È: Durant les setmanes més intenses seria: llevar-me, entrenar, esmorzar, anar al matí a l'hospital, fer les classes al migdia, i després tornar a entrenar. Hi ha setmanes en les quals realment sento que has d’estar cent per cent focalitzat en les dues coses. És una situació en què són dues coses, totes dues molt exigents, i que impliquen molta energia mental, i a més, que fluctua molt. Hi ha èpoques en què prioritzes la universitat, els exàmens i les pràctiques, i n’hi ha en què prioritzes els entrenaments i les competicions. Has d'anar una mica jugant i improvisant amb el que et vas trobant. Jo, durant el grau, m’he anat agafant menys assignatures alguns anys, per poder combinar totes dues coses, i per poder tenir una mica de vida fora de tot això.

È: L’any passat vaig anar una temporada a Itàlia durant dos trimestres, perquè tenia la sensació tant amb Medicina com amb l’atletisme d’un cert burn out. Vaig sentir que necessitava respirar, una pausa, perquè crec que a mi em va superar una mica. I al final he arribat a la conclusió que són les dues coses que vull fer, però que és molt important donar els espais que mereixen a cada moment. L’esport sé que en podré fer fins a una determinada edat, mentre que els estudis me’ls puc prendre amb més calma. Per tant, ara potser he de prioritzar l’esport, perquè és ara o mai.

J: Jo em sento molt identificada amb el que diu l'Èlia, i és que són dos àmbits que requereixen molta dedicació. El judo és un esport en què ens hem d’ajudar els uns als altres a entrenar. A mi m’ha passat moltes vegades de tot just acabar la meva competició, posar-me a estudiar, i que al cap de deu minuts em demanin d’escalfar, llavors tornar a estudiar; que al cap de deu minuts em tornin a demanar escalfar, tornar a estudiar… Estàs sempre intentant encavalcar totes dues coses i vas buscant forats per tot arreu. Per això crec que la planificació és molt important.

J: És un programa que està fet pels esportistes que formem part del programa d'alt nivell i que estem reconeguts, i tracta de poder ajudar-nos a compaginar la nostra vida acadèmica amb la nostra vida esportiva. Tenim un tutor assignat que ens ajuda en tot el que sigui necessari. El cert és que en molts casos no cal que intervingui perquè, quan contactes amb algun professor i li expliques que formes part de Tutoresport, tots són molt comprensius i t'ajuden amb el que calgui. Jo mai he tingut cap problema perquè em justifiquin alguna absència o em canviïn algun horari. Sobretot el que et permet és anar tranquil·la a les competicions sabent que estàs fent les dues coses i que no passa res perquè en un moment de la temporada hagis de prioritzar l’esport, perquè se’t té en consideració.

È: En molts moments no ho necessites tan activament, però et dona aquesta tranquil·litat de saber que si algun professor em posés algun problema, o tingués alguna situació en què fos complicat combinar-ho tot, tinc un tutor, una persona de referència, que em donaria suport a l'hora de compaginar-m’ho.

È: Les lesions són la doble cara de la vida de l’esportista. Per una banda, són una frustració molt gran; sents que se t’atura el procés que estàs fent i que comences de zero. I molta gent potser pensa que una lesió és una aturada; però, al contrari, pot ser fins i tot més dur, perquè implica fer un munt de coses que no feies i que ara has de fer per poder-te recuperar. En el meu cas, per exemple, en comptes de córrer, nedar. I és una cosa que potser no t'agrada tant, que has de fer cada dia, i que no et dona cap resultat concret; simplement tornar a fer una cosa que abans ni pensaves que hauries de deixar de fer. Però també per a mi té una part més bona: tot i que hagis de fer manteniment i recuperació, et pots centrar en altres coses com els estudis, la vida social, o altres aspectes de la vida en què no et centres quan estàs en la màxima competició.

J: Jo crec que és el més dur de la vida de l'esportista i de l'atleta. Posem molt d’esforç i sacrifici perquè tot surti bé, i les lesions són una cosa que no pots controlar i que no depenen de tu. Potser t'arriben en un moment que és el pitjor, perquè estàs a punt d’aconseguir la fita per la  qual has estat lluitant tot aquest temps… Formen part de la vida de l'atleta i cal entendre que són una cosa indiscutible, que un ha de saber gestionar. Formen part també de tot aquest procés i són part del teu creixement personal.

J: Crec que tant els estudis com l'esport, en el meu cas el judo, es complementen molt bé. Des de petita m'ha donat aquesta capacitat de sacrifici, de constància, de disciplina… Al final, en una carrera tan exigent com és la de Medicina, és essencial el treball diari. I al revés, fer una carrera tan exigent et sotmet a situacions d'estrès i de pressió que has de saber gestionar. I les competicions també són moments específics en què has de rendir, en què estàs sotmesa a aquests nivells de pressió, i crec que m’han servit de cara al meu rendiment esportiu.

È: L'atletisme, o l’esport en general, et dona molts valors que són aplicables a la Medicina com a carrera, o a la vida en general: la constància, el sacrifici; gestionar els nervis o la frustració… A Medicina vivim situacions també molt exigents, que poden sortir malament, i saber gestionar la frustració o els errors et pot anar molt bé. I de la medicina que m’hagi servit a l’atletisme... Em costa pensar-hi; però realment crec que m’ha servit per relativitzar. Quan estàs a l'hospital i veus tot tipus de malalts amb tot tipus de malalties et fa relativitzar el que vol dir al capdavall perdre una cursa. El nostre és un ambient molt intens, una mica una bombolla, i aquesta part més humana, més de tocar de peus a terra, em va bé per relativitzar l’atletisme i em fa gaudir-lo més.

J: A curt termini en l'àmbit esportiu, seria poder fer un bon paper a l'Europeu sub-23, i a llarg termini, com qualsevol esportista que entrena cada dia i s’ho treballa, estar als Campionats del Món o a les Olimpíades. I en el món de la medicina, a mi m'encantaria estar treballant en un centre d'alt rendiment amb esportistes, i poder ajudar-los a superar lesions.

È: Està clar que el gran objectiu de tots els esportistes són els Jocs Olímpics, o uns mundials. Jo, ara, tot just he passat a la categoria sènior, i el meu objectiu seria poder ser internacional amb la selecció espanyola absoluta en algun campionat mundial o europeu. I com a metge no tinc encara molt definida la meva especialitat. Així com ella té clar que es vol enfocar cap al món de l’esport, jo encara estic buscant quina pot ser la meva. El que vull és trobar-ne una que m’ompli i poder ajudar la gent.