Pol Capdevila,
Professor del Departament d'Humanitats i coordinador docent del grau en Humanitats

Aclaparat per la falta de candidats als contractes precaris que ofereix la universitat, el director del departament decideix encarregar l’assignatura a un software d’intel·ligència artificial (IA). La màquina prepararà els continguts i, a través d’un avatar, indistingible d’un professor real, els dictarà als estudiants per streaming. Serà fins i tot capaç de respondre les preguntes dels estudiants.

Una situació com aquesta ja és pràcticament possible amb la tecnologia disponible. I ja sabem que, quan una tecnologia està a l’abast, s’acaba utilitzant en un lloc o un altre, especialment allà on no hi ha ambició per una docència de qualitat. Hi ha estudis que afirmen que el 80% dels professionals que produeixen textos i imatges veuran afectada la seva feina pels softwares de IA. Això significa que preparar textos amb competències tècniques, com fan molts periodistes, advocats, guies turístics, editors, guionistes, traductors, programadors i un llarg etcètera serà una activitat que es farà majoritàriament en col·laboració amb els softwares generatius. Es preveu que això podrà estalviar en molts casos més d’un 50% del temps del treballador, i les empreses en voldran treure rendiment.

Per a nosaltres, el text, a més d’una funció comunicativa, és sobre tot el mitjà propici perquè els estudiants desenvolupin i reflecteixin una sèrie de competències cognitives complexes i especialitzades que podríem reunir sota el nom d’esperit crític

Així doncs, el valor que fins ara tenia saber escriure correctament en el context d’una societat majoritàriament àgrafa continua baixant en força sectors professionals. Això ens preocupa també en les carreres humanístiques. Tanmateix, per a nosaltres, el text, a més d’una funció comunicativa, és sobretot el mitjà propici perquè els estudiants desenvolupin i reflecteixin una sèrie de competències cognitives complexes i especialitzades que podríem reunir sota el nom d’esperit crític. Com va exposar Kant en la Crítica de la facultat de jutjar, la capacitat de discernir articula processos cognitius com la identificació dels aspectes particulars d’un esdeveniment complex, la comparació de semblances i diferències amb situacions anàlogues, la imaginació de situacions alternatives i la reflexió sobre aquests mateixos processos cognitius. El filòsof prussià també va explicar que la pràctica del discerniment, quan es fa sense la intenció de treure’n un profit, genera un plaer i una relació empàtica amb la situació o les persones implicades. Per això sabem que practicar la capacitat crítica tendeix a desenvolupar en les persones una relació ètica i estètica amb l’entorn natural i social.

La recerca en arts, filosofia i història és una de les formes privilegiades per fomentar aquesta relació perquè aquestes són expressions culturals que de per si no satisfan necessitats pràctiques, i el desenvolupament de la capacitat crítica hi pot assolir un grau d’autonomia molt elevat. A diferència de les màquines, els estudiants d’humanitats poden entendre la pertinença d’una metàfora en un context social i històric determinat, discriminen entre dues obres d’art aparentment iguals, saben que el passat històric es pot canviar i que, si la intel·ligència artificial pot predir el futur estadísticament, recau en ells el repte de transformar-lo.

Escriure textos posant en pràctica aquestes habilitats requereix als estudiants moltes hores de dedicació, esforç i concentració. Un bon text és sovint el resultat d’una contrapràctica de les dinàmiques homogeneïtzadores de la nostra societat accelerada. Dinàmiques que precisament fan dels softwares de generació de text una temptació encara major que la del plagi tradicional. Tot i així, la dificultat o, segurament, la impossibilitat de rastrejar aquest frau no ens pot eximir en les carreres humanístiques a continuar demanant textos serens i madurats amb paciència.

Per contrarestar la possibilitat del frau acadèmic necessitarem molta més presència física i d’esperit. No només per tornar a les proves orals com a instàncies de control. Més presència en tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, que serveixi per conèixer millor els estudiants i les seves habilitats particulars, perquè debatin sobre les diferències entre els textos humans i els generats per la IA, perquè busquin maneres d’enriquir la seva escriptura i, de retruc, el seu esperit crític. Una presència que les màquines no podran suplantar i que és, també en altres carreres, cada vegada més necessària per poder mantenir la funció docent de la universitat, sense la qual aquesta no existiria.

La pregunta és si la nostra universitat té interès a mantenir la qualitat de la docència. De fet, em preocupa més aquesta qüestió que el desenvolupament de la IA.