La invasió russa d’Ucraïna és de nou la sang vessada en territori europeu, un drama execrable que la nostra construcció del present, basada en llocs comuns com ara que som al segle vint-i-u, considerava inconcebible. Però la lògica de la guerra segueix altres camins. Una lliçó que ja hauríem de tenir apresa.

Quinze dies han bastat per tornar cinquanta, cent anys enrere. Per tornar a la lògica de l’estat repressor, de la sanció, de l’expulsió, de la retirada i el rebuig com a càstig i com a forma de resposta al clamor social, econòmic i polític. Per tornar a la dinàmica de la polarització, a la destrucció de ponts i a la construcció o reconstrucció d’antics odis i malfiances, gairebé sempre latents. Es confirmen els estereotips, la història es repeteix.

Pel que fa als mitjans, s’imposa la lògica de la por, de l’agulla hipodèrmica, el temor a que l’individu no sàpiga destriar entre veritat i mentida, perquè desconeix els recursos, si existeixen, per a fer-ho. La por a que es cregui les mentides alienes o no cregui les pròpies: propaganda - contrapropaganda. La guerra, la segona, va ser la que va inspirar a Davison la formulació de l’efecte tercera persona: la maquinària ideològica japonesa en forma de paperetes llençades pels avions de futurs kamikazes penetrant en els cervells dels soldats dels batallons afroamericans. Un biaix amb una derivada conductual tràgica: la censura.

Tornen Lenin i la seva teoria sobre la premsa que ara abraça Occident: la llibertat (de premsa) és una arma en mans del teu pitjor enemic. Cal eliminar-la, si no vols ser eliminat. Els bolxevics es van apropiar el monopoli de la premsa, del paper, de la tinta, de la lletra, de la paraula. Impossible imprimir sense passar per un nombre incomptable de comitès i comissions de control, revisió, adequació i acceptació del PCUS, com impossible escriure novel·les o fer pel·lícules. Ara, el paper (per fi?) ha desaparegut, els avions ja no llencen paperetes, i el control es fa sobre plataformes, servidors i IPs. El combat per l’hegemonia de Gramsci en la seva versió més radicalment digital.

El resultat és l’aixecament d’un nou teló, no d’acer, sinó de silici (o no només d’acer, sinó també de silici); una partició simbòlica-digital d’Europa en dos, en un món ja partit per massa trossos. 

El resultat és l’aixecament d’un nou teló, no d’acer, sinó de silici (o no només d’acer, sinó també de silici); una partició simbòlica-digital d’Europa en dos, en un món ja partit per massa trossos. Un relat escadusser dels fets diria que primer van ser els països europeus els qui van prohibir les retransmissions de Sputnik i Russia Today, considerades aparells de l’estat de Putin i difusores de les mentides i tergiversacions de la realitat i dels marcs per interpretar-la; la reacció del govern rus va ser immediata, amb el tancament forçat de mitjans alternatius que no seguien les línies oficials, com Ekho Moskvi o Dozhd (Rain) TV, així com la limitació de l’accés a determinades plataformes digitals com Facebook (un actor secundari, cal dir-ho, a Rússia). Ho hauria fet igualment, l‘ordre no importa, d’això hi ha pocs dubtes, però fent Europa el mateix, s’abocava a una escalada de respostes cada cop més severes en un país amb un vast coneixement d’aquesta matèria al llarg de la història.

També les plataformes han decidit deixar de prestar serveis al país, de la mateixa manera que la gran majoria de les multinacionals de propietat occidental. Els russos ja no tenen Netflix, ni Tik Tok, ni Twitter, ni Spotify, ni Disney+, com no tenen Zara o Chanel, o tampoc dos dels alumnes avantatjats de l’economia del silici, Visa i Mastercard (no, no és el retorn del vell somni del comunisme soviètic). També abandonen Rússia símbols com McDonald’s, Coca-Cola, Starbucks. El patriarca Kirill es frega les mans: el diable corruptor abandona la Santa Rússia.

A canvi, nosaltres ja no tenim Russia Today, ni Pervi Kanal, entre molts altres, i hem de fer equilibris per accedir a la informació oficial russa. Som incapaços de fer una anàlisi en condicions dels continguts que difonen i de com l’agenda mediàtica pot condicionar les actituds de la població russa. I el més important, ja no tenim el contingut generat pels usuaris russos, la seva protesta, la seva oposició a la guerra, ocultada, la seva denúncia dels excessos comesos dins del seu país.

El teló de silici, ja existent i tàcitament acceptat amb la a priori culturalment distant Xina, s’imposa com a forma nostàlgica de retorn a un (nou?) ordre mundial que ja no existeix, o ja no hauria d’existir, i recupera velles víctimes. Dubto que arrabassar el contacte de les generacions de joves russos amb la cultura occidental (han heretat dels seus pares i avis la fascinació per aquesta cultura) sigui una solució. És pagar per un crim aliè (el de Putin, el de la seva elit, el del seu afany de retorn al passat imperial) amb un doble càstig. Dostoievski al quadrat.

Perquè hi ha una altra por, la del règim del terror, la caça de bruixes, Stalin i McCarthy agafats de nou de la mà, en un entorn ja per sempre digital on ara no és el veí, la parella o el fill convertit en heroi qui et denuncia, sinó les traces digitals (plataformes com Instagram anuncien que deixen de publicar les llistes de seguidors per protegir els seus usuaris russos i ucraïnesos d’hipotètiques represàlies). El govern rus respon amb l’amenaça de represàlies als qui difonguin mentides, als qui facin servir els marcs de conflicte inadequats; els mitjans tanquen, els periodistes marxen, les distàncies s’eixamplen i tornem a l’estancament, a la guerra freda, a la gestió de la por a l’apocalipsi nuclear. I torna el silenci. Els dels amics allà, que no gosen ni parlar.

I Europa respon amb una mateixa moneda, amb un horitzó de règim del terror encobert del que hauríem de fugir sempre. S’avisa de noves mesures de combat de la desinformació, la manipulació i les ingerències estrangeres, a la vegada que, a un nivell microscòpic, es cau en el ridícul dels boicots culturals. A pesar de la duresa del conflicte i de la necessitat humana de trobar formes d’actuació comprensibles, s’inverteix en la profecia autocomplerta: si les nostres accions els allunyen de nosaltres, s’acabaran allunyant de nosaltres.

Ens cal reflexionar sobre si aquest teló de silici és imprescindible, aporta beneficis, disminueix riscos i perills, afavoreix una resolució ràpida del conflicte, que és el que tots desitgem. En aquest sentit, Roskomsvoboda, una ONG russa dedicada a la protecció dels drets dels usuaris d’Internet, alerta Europa que la introducció de sancions només ajuda a la censura a Rússia, i demana que les aturin.

La nostra llibertat no és només que ens ofereixin la veritat; és també que no ens privin de saber on és la mentida. I els telons serveixen per tapar-la. A banda i banda.

I també hem de reflexionar sobre si els nostres mitjans han establert unes relacions de confiança amb la societat prou sòlides com perquè aquesta no dubti de la veracitat de la seva informació i sigui, conseqüentment, invulnerable a les mentides d’hipotètiques fonts intoxicadores (bravo, TV3, per la valentia d’incloure ‘l’altra banda’!).

No, no ens podem permetre un nou teló, no el podem tolerar. No volem noves fronteres ideològiques, com no volem noves guerres,  ni nous silencis. El conflicte armat s’acabarà –com més aviat millor–, però quedarà la recança, la por i la desconfiança mútues. Necessitem espais de diàleg i interacció constant, no expulsar esportistes, influencers o científics pel simple fet de ser russos (no sé si així els evitem acusacions i represàlies, és tot molt complex i la història no ajuda a assossegar-se). Mereixem un espai digital obert, poder mantenir les xarxes d’activisme, de cultura, de ciència. La lògica de la censura no es pot imposar des d’enlloc. I aquest mimetisme amb què actuen les institucions occidentals no fa preveure un escenari gaire optimista. La nostra llibertat no és només que ens ofereixin la veritat; és també que no ens privin de saber on és la mentida. I els telons serveixen per tapar-la. A banda i banda.