Fins al febrer de 2022, bona part de la societat europea concebia que els temps on les guerres legitimades per factors etnolingüístics havien quedat en la memòria dels horrors de la Segona Guerra Mundial i, com a última expressió, a la dels Balcans. Ara, però, és evident que hem tornat a experimentar aquelles velles dinàmiques per solucionar conflictes que si van creixent en intensitat, ens poden portar a l'abisme col·lectiu.

En els darrers anys hem pogut observar com el domini geopolític dels EUA i els seus aliats s'ha reduït progressivament davant la puixança d'altres actors, demogràficament forts i amb unes economies en expansió. Les derrotes d'Afganistan i Iraq, sumades a les darreres crisis econòmiques, han accelerat aquest procés i han evidenciat la seva flaquesa davant conflictes llargs i cruents. D'altra banda, la major perjudicada és la UE, encara en procés de formació i definició política que en els darrers anys ha perdut, a més, el protagonisme i capacitat d'interferir conjuntament en els afers globals, tot i ser el major mercat únic del món.

La Federació Russa, el principal estat sorgit després de la dissolució de l'URSS, en els darrers anys ha anat recuperant el terreny que havia perdut, tot buscant suport internacional i afavorint la perdurabilitat d'aquells règims hostils a Occident, com Veneçuela i Síria. Aquesta estratègia, sumada a la recuperació econòmica i militar duta a terme gràcies a la venda de matèries primeres a la resta d'Europa, li ha permès esdevenir una alternativa internacional als EUA, tan ideològica com militarment i, com a resultat, s’ha empoderat per a fer envair altres estats.

La invasió d'Ucraïna no és fruit d'una ment malaltissa que lidera amb mà de ferro el Kremlin. És una estratègia ben calculada que posa en evidència unes posicions polítiques clares i que envia un missatge de rebuig cap a Occident i tot el que aquest representa. La lògica política de la guerra freda no ha desaparegut. Si bé avui ja no es tracta d'una lluita ideològica, tot i que en part també, el que ens trobem ara és un toc d'atenció que ens fa saber quina és la línia roja que marca Rússia davant l'avenç de l'OTAN i la UE, a més d'un avís de fins on és capaç d'arribar per tal de sentir-se segura.

La cerca d’una buffer zone entre l’OTAN i el seu territori es tradueix, geogràficament, en una recuperació d’aquells territoris que, històricament, havien format part del seu imperi. Precisament aquesta última qüestió és clau per entendre la justificació de la invasió.

Paral·lelament, aquesta estratègia també està lligada amb els objectius imperialistes de Putin. La cerca d’una buffer zone entre l’OTAN i el seu territori es tradueix, geogràficament, en una recuperació d’aquells territoris que, històricament, havien format part del seu imperi. Precisament aquesta última qüestió és clau per entendre la justificació de la invasió. Des d’una perspectiva russa, Ucraïna no es pot concebre fora de la Federació, ja sigui per raons culturals com per les estretes connexions socioeconòmiques que els han lligat durant segles, únicament separades per culpa de les polítiques de Gorbatxov durant la caiguda del bloc soviètic. Sota el pretext d’un genocidi dels russoparlants per part del govern de Kíiv, ara el dictador rus segueix amb una política expansionista desacomplexada iniciada el 2014 amb l’annexió de Crimea i amb la guerra del Donbass.

Ens trobem davant una situació que, si ho comparem amb el cas de l’Alemanya d’entreguerres (malauradament hi ha massa paral·lelismes), ens situa en un context polític especialment perillós. Ara per ara no es pot determinar com acabarà tot plegat, però si alguna certesa tenim, és que res tornarà a ser igual. El món ha canviat i s’ha entrat en un nou paradigma en les relacions internacionals que ha obert la porta a una vella manera de reclamar territoris per part dels grans estats: la guerra. Només el temps dirà si aquesta és una tendència que seguiran altres països com la Xina, qui s’ho mira coneixedora que el pols per a l’hegemonia mundial no és a l’est d’Europa, sinó al pacífic.