La capacitat de reflexionar sobre el propi comportament i sobre els processos mentals s’anomena metacognició i s'ha considerat com un caràcter distintiu de l'esser humà.

No obstant això, experiments neurofisiològics recents s’han proposat estudiar els correlats neuronals de la capacitat metacognitiva d'altres espècies (dofins, rates, micos, etc.). Malgrat que hi ha un gran interès a conèixer si altres espècies diferents dels humans tenen capacitat de metacognició, no hi ha consens sobre la definició i els mètodes de valoració d’aquesta capacitat en altres espècies. 

Els estudis previs fets fins ara es basen en l’observació del comportament animal per determinar si tenen formes senzilles de metacognició, com ara la confiança en les seves decisions o la certesa d’aquestes.  

Per exemple,  un dels dissenys experimentals emprats en micos consisteix a fer que els animals hagin de prendre una decisió de manera que reben una recompensa si la decisió és correcta. També se’ls dóna la possibilitat d’optar per una recompensa segura, tot i que menys agradable. Si opten per la recompensa segura,  els experimentadors conclouen que el mico té poca confiança en les conseqüències de la seva decisió en termes de recompensa. Tot i que,  a mesura que es complica l’experiment, quan la decisió es fa més difícil, el mico opta per la recompensa segura, la qual cosa no suposa metacognició.

Una perspectiva crítica sobre els estudis recents

D’aquí que els investigadors Andrea Insabato, Mario Pannunzi i Gustavo Deco (ICREA), membres i director, respectivament,  del Grup de Recerca en Neurociència Computacional del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC) de la UPF, proposin en un treball publicat a la revista Neuroscience and Biobehavioral Reviews, una perspectiva crítica sobre els estudis recents que investiguen la capacitat metacognitiva dels animals no humans.

Segons que manifesten els autors del treball, “les tasques que es fan servir en aquests experiments són massa senzilles i es poden resoldre amb simples mecanismes sensoriomotors de caire associatiu”.

Els autors proposen un model d’avaluació basat en el càlcul de probabilitats d’obtenir una recompensa un cop presa la decisió, tot i que aquesta tasca no requereix la capacitat de metacognició,  i suggereixen que cal una millor definició d’aquest concepte per tenir evidència experimental neurofisiològica d’aquesta capacitat en animals no humans.

Treball de referència:

Andrea Insabato, Mario Pannunzi i Gustavo Deco (2016), “Neural correlates of metacognition: A critical perspective on current tasks”, Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 71, pàg.167-175. http://dx.doi.org/10.1016/j.neubiorev.2016.08.030

Aquesta recerca compta amb el finançament de l’ERC Advanced Grant DYSTRUCTURE, de l’estat espanyol i de l’Agència AGAUR de la Generalitat de Catalunya.

Figura 1 del treball:

Cronologia dels últims 25 anys d'investigació en metacognició en animals. Els diferents colors indiquen la proximitat de cada document: experiments en negre, articles d’opinió en vermell, i teòrics o de modelatge en blau. Els estudis que donen suport a l'ús de tasques per a la metacognició es mostren sota de la línia de temps i els que els critiquen es mostren per sobre de la línia de temps.