Alfons Aragoneses, professor lector de l’àrea d’Història del Dret del Departament de Dret de la UPF, del qual és sotsdirector, és autor de l’article “Legal Silences and the Remembrance of Francosim in Spanish Law”, que analitza com es reflecteix el franquisme en el marc del dret espanyol i quin és el tractament que hi rep.

En aquest article, inclòs en el llibre Law and Memory: Addressing Historical Injustice by Law, que publicarà properament Cambridge University Press, Alfons Aragoneses sosté que la manca d’assumpció d’un relat històric per part de l’Estat espanyol crea un buit narratiu i normatiu. El silenci sobre la Guerra Civil i la dictadura provoca la naturalització d’aquest període, és a dir: la seva percepció com quelcom natural i fins i tot necessari.

El professor de la UPF, que des del passat mes d’agost és investigador associat del Max Plank Institut d’Història del Dret Europeu de Frankfurt am Main, on participa entre d’altres en el projecte Convivencia Diskurseim Spanien des 19. und 20. Jahrhunderts, divideix el seu article en tres períodes històrics: 1939-1975 (la necropolítica al servei del règim durant el franquisme); 1977-1999 (amnistia, oblit i normalitat democràtica); 1999-2011 (la rebel·lió des néts i la llei de memòria històrica) i finalment, 2011-2015: franquisme oblidat, II Guerra Mundial recordada.

“A diferència d'altres països, la transició a la democràcia a Espanya no va produir un relat oficial sobre el passat recent. La llei d'amnistia, la mateixa Constitució i algunes sentències del Tribunal Constitucional van imposar el silenci sobre la Guerra Civil i la dictadura. Això sense dubte explica l'anomalia espanyola en el context europeu: no hi va haver condemna del passat ni reparacions per a les víctimes de la repressió”, explica Alfons Aragoneses.

Segons el professor del Departament de Dret, aquest buit normatiu i de relat va ser omplert pel relat oficial preexistent generat per l'Estat en els anys 60 i 70, un discurs que naturalitzava la dictadura i l'existència de centenars de fosses comunes apel·lant a la responsabilitat compartida d'ambdós bàndols i a la "necessària" Guerra Civil.

Alfons Aragoneses opina que “aquest discurs encara té molta força socialment i comença a ser assumit per un Estat que, si bé pretén participar de la memòria global de l'Holocaust, evita recordar la Guerra Civil, la complicitat de Franco amb Hitler i la llarga dictadura. Conseqüència d'aquest discurs és la naturalització i fins i tot banalització dels crims durant aquest període”. Un exemple d’això el trobem al Valle de los Caídos.