L’“Estudi estadístic de la direcció de cinema a Catalunya 1990-2014” de l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA), realitzat per Albert Elduque amb la col·laboració de Noemí Sánchez, mostra que en aquest període un total de 801 cineastes han realitzat les seves obres en empreses catalanes, però un 75% d’ells només ha fet una pel·lícula.

Segons dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals, s’han produït 1.227 obres cinematogràfiques, comptant llargmetratges de ficció, documentals, films d’animació, TV movies i mini sèries. Aquest número pràcticament multiplica per deu les 127 que hi ha registrades en els anys previs, des de La festa del blat (1920), de Josep Togores i Muntades, fins a films de 1989 com El nen de la lluna, d’Agustí Villaronga, o La banyera, de Jesús Garay.

Entre les causes, es poden citar el creixement econòmic; la potenciació de Barcelona com a centre turístic i cultural, i per tant com a atractiu vital i artístic per a estudiants i directors; l’èxit internacional de determinats cineastes catalans, tant en formats comercials com en festivals; la multiplicació dels centres de producció; la consolidació d’algunes empreses com a coproductores de cineastes internacionals de prestigi; l’enfortiment de la televisió catalana com a coproductora; els canvis de formats de producció, amb la consegüent facilitat econòmica per realitzar una pel·lícula; el canvi en els sistemes de distribució, per exemple.

D’altra banda, l’estudi mostra que molts dels cineastes han mantingut una continuïtat molt desigual: al llarg del període, entre els 801 dels directors que apareixen a l’estudi només s’han dirigit 1227 films, dels qual 601 han produït només un llargmetratge.

Una altra dades que mostra l’estudi és la desigualtat entre la presència masculina i femenina en el cinema català: de les 801 persones que van dirigir pel·lícules a Catalunya en el període 1990-2014, hi ha 700 homes i 101 dones. A més, entre les trajectòries personals amb més producció a Catalunya la presència femenina és escassa: no hi ha dones cineastes amb nou o deu films de producció catalana en els 25 anys estudiats. En els darrers anys no s’observa una tendència de canvi.

Amb totes aquestes dades, l’informe pretén presentar les grans tendències que es detecten respecte a les dificultats de donar continuïtat professional a la feina dels directors i directores, amb la intenció d’aportar alguna llum més al coneixement del cinema català, per a aquelles persones que tenen la responsabilitat de fer-lo avançar, des de les empreses, les administracions i els centres de formació.